– Teatre – UTILIDAD PROGRAMADA – (🐌🐌) Teatre Tantarantana – Sala Baixos22

La veritat és que quan diumenge passat, 3 de maig vàrem anar al Tantarantana, ja anàvem predisposats a què aquesta obra no ens acabaria de fer el pes … i és que el dia abans havíem llegit una crítica d’un bon amic, que literalment se la carregava; aquest fet a vegades el que provoca és tot el contrari i que quan la veus pels teus propis ulls, et sorprèn favorablement.

Nosaltres, SI creiem que hem entès el que ens volia dir el seu autor, en Marc Rosich, però a nosaltres ens agraden molt més els textos directes i no tan metafòrics; els que ja tenim una certa edat, per al·legories, ja vàrem tenir prou abans de la democràcia, quan havíem de llegir sempre entre línies. Es tracta d’un compte per adults, on els protagonistes són el terror i l’angoixa d’uns joves, que estan reclosos en un espai reduït, on viuen en un món que han fabricat d’amagat per ells, sense saber perquè, ni que els espera fora si aconsegueixen “fugir” de la seva realitat.

Segons paraules del mateix autor: Els polítics o el poder volen que només ens preocupem de pagar la hipoteca i veure la televisió. Els personatges són una generació adormida perquè el món els vol narcotitzats. L’obra és el relat del despertar d’un gran engany.

Una de les característiques del teòric poder, és que moltes vegades es borni (com en aquest cas), i no veu més enllà dels seus propis ulls; en realitat no mamen res més que el que els seus superiors li indiquen; aquí poden molt bé representar els governs “protectors” i els poders econòmics que els maneguen al seu gust. Els joves estan tancats en una realitat que desconeixen, molt més dura del que s’imaginen, estan abocats al fracàs per molts estudis i voluntat de superació que tinguin; fins aquí, anem bé.

El fet de voler que aquest text tingui moments excessivament divertits, des del meu punt de vista li treu molt valor al seu significat; d’acord que es tracta d’un compte i que hauríem d’estar oberts a tot, especialment a la fantasia o inclús a la disbauxa i el disbarat més provocador, però crec que l’autor s’ha embolicat un pèl massa en crear uns personatges massa inversemblants…. uns fills il·legítims de personatges famosos de “Còmic” amb poders sobrenaturals, tancats, pels que “tallen el bacallà” de la indústria del “Còmic” en favor del bon nom d’aquests super-homes, dels que viuen; un cas que paga la pena mencionar, és l’escenificació que frega el ridícul, per tal d’explicar el perquè la “tutora” és bòrnia; Els riures exagerats d’alguns espectadors, encara malmeten més tot plegat.

De la companyia La Hydra, no havíem vist res encara, ja que ens vàrem perdre la seva producció “l’Últim dia de febrer” a la Nau Ivanow, que sembla va tenir una molt bona acollida per part del públic i critica.

L’escenografia no està pas malament i potser és el més notable d’aquesta producció, però, ni la direcció dels actors em va acabar d’agradar, ni tampoc la interpretació de la majoria d’ells; il·lusió li posen tota i segurament alguns d’ells arribaran a ser grans actors en el futur, però la seva escassa experiència actual, fa que la representació sembli en molts moments, poc creïble; un cas que s’ha de considerar a banda és la de l’actriu Miriam Alamany, amb molta experiència artística i a la que hem pogut veure en diferents ocasions, però que malauradament en aquest cas tampoc la vàrem trobar encertada.

Ens dol haver de donar la nostra opinió no massa favorable sobre un treball teatral, que és il·lusionant per molts d’ells, però crec que hem de ser sincers i expressar el que veiem i pensem.

Una obra de Teatre que simplement és per passar l’estona, i que malauradament no podem recomanar. Hauria pogut ser molt més del que és i la veritat, no ser ben bé esbrinar de qui és la responsabilitat, si de l’autor o d’una direcció no massa adient.