Sóc seguidor del programa POLÒNIA a TV3, des del seu inici; haig de reconèixer que m’agrada molt, perquè considero que tracta el món de la política a Catalunya, de forma intel·ligent, amb humor i molta ironia; encara avui en dia em faig creus de què no hagin tingut problemes seriosos de censura amb alguns dels seus esquetxos crítics, molt especialment amb el partit en el poder a les “espanyes”…. el PP i la monarquia.

Ja fa molts mesos que van estrenar al Teatre Poliorama, POLÒNIA, el Musical i reconec que si haig de ser sincer, vaig pensar “quina bajanada crear un Musical … són ganes de fer calerons de forma fàcil, aprofitant el moviment pro independència que es viu a Catalunya”; en cap moment em va passar pel cap comprar entrades per un espectacle que vaig considerar erròniament que no tenia res a veure amb el Teatre i que era un producte únicament comercial.

Com que l’espectacle acabava aquest cap de setmana, van oferir una oferta que era del tot impossible rebutjar, a través de les xarxes socials… i vaig pensar… per què no ?

La sorpresa ha estat majúscula, perquè considero que la productora “Minoria Absoluta“, ha aconseguit portar a terme un producte teatral força bo, que encara que evidentment és molt comercial, està ben plantejat tant en la seva trama argumental com en la seva posada en escena; crec que encara que els personatges són els mateixos que podem veure cada setmana a la Tele, s’ha volgut crear un espectacle de qualitat, molt ben dirigit per Xavier Ricart.

Moltes vegades (jo el primer de tots), menystenim representacions teatrals pel sol fet de ser productes comercials al 100% i que únicament pretenen fer riure al públic… d’aquells que un cop surts del Teatre ja t’has oblidat de tot el que has vist; aquest Musical de POLÒNIA, per començar te la signatura de l’escriptor Jordi Galcerán (autor d’èxits com “El mètode Grönholm” i “El crèdit”)… i això es nota força, en recolzar l’equip de guionistes habituals de l’equip televisiu (Júlia Cot, Jaume Buixó, Pau Escribano, Joan Rufas i Toni Soler).

La direcció Musical de Xasqui i Toni Ten, ha volgut aprofitar músiques ja conegudes per gairebé tothom i adaptar-les a l’argument; crec que ha estat tot un encert. La posada en escena m’ha agradat molt perquè ha volgut fer un homenatge a les comèdies que utilitzaven “el fet d’obrir i tancar portes” per amagar els amants del gelós espòs…. aquí convertit en tripijocs polítics. L’escenografia de Jordi Queralt, juga molt amb les caixes plenes de portes i calaixos d’on apareixen els personatges, combina a la perfecció amb els efectes visuals i vídeos de Francesc Isern, que ens fan creure que pugem a un ascensor per canviar de planta dins de l’hotel “nacional”.

Considero que la feinada per la recerca de “gags” ha estat molt complicada, pel fet que els personatges poden estar ja una mica “cremats” per la sèrie televisiva; no ha estat així i el públic s’ho ha passat molt bé i ha rigut amb ganes; m’ha recordat en algun moment els espectacles de La Cubana, en el que els actors, inclús abans de començar, jugant de valent amb el públic i d’entrada ja se’ls posen a la butxaca.

Els tripijocs per evitar que el president Mas, surti al balcó de la Generalitat per fer la declaració d’Independència, m’han fet riure de valent durant les gairebé dues hores que dura l’espectacle; la doble personalitat de Mas/Aznar està molt aconseguida…. i aquí té un mèrit molt important l’actor Bruno Oro, que gairebé no desapareix de l’escenari durant tota la representació.

Tots els actors són importants i tenen els seus papers tan assumits que a vegades semblen reals…. i aquí de nou estan que se surten: Bruno Oro (Mas – Aznar) – Queco Novell (Rajoy – Vila Abadal) – Ivan Labanda (Junqueras – Iceta) – Mireia Porta (Espe – Forcadell – Monja Forcades) – Xavi Serrano (Herrera – Duran) – Agnès Busquets (Camacho – Terribas) – David Olivares (Fernández – Navarro) – Anna Bertran (Muriel – Bibiana).

El Teatre de “fer riure” és més difícil del que sembla, perquè té el perill de caure en una astracanada; aquí els actors han fet molt bé el pallasso…. i com en el millor circ, ens han fet riure però també pensar, mentre ens despullaven personatges menyspreables que tothom té a la punta de la llengua, per deixar-los encara mes en ridícul que a la realitat…. i això es força difícil superar-ho.

Em sap greu fer la crònica un cop acabades les representacions, però volia deixar constància de què a Voltar i Voltar, també ens agraden els productes comercials ben fets i de qualitat.