Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.
Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.
FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.
Fotografies de Ros Ribas
Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.
És una crítica brutal de la doctrina en la “FE en els DINERS” dels pares i avis dels banquers d’avui en dia, uns personatges absolutament AMORALS; aquells personatges utilitzaven fins i tot les armes per assassinar als rivals….. actualment potser no és tan “teatralment operístic”, però els seus cadells són encara mes “cabrons” perquè utilitzant únicament el “guà blanc” per aconseguir encara fer més malifetes.
Fotografies de Ros Ribas
Com ja he comentat, el text s’ha respectat, però la part musical no ha estat així, i el director l’ha volgut deixar en mans del músic Arnau Tordera (líder del grup Obeses), la creació d’una nova partitura molt més actual, en clau de rock. Per mi, aquesta opció ha estat un dels grans encerts d’aquesta producció.
Per altra banda haig de dir que ha estat molt criticat que els protagonistes no hagin sigut cantants, ja que bona part de la proposta escènica és cantada; Mestres, en el col·loqui posterior va deixar clar que aquesta opció també ha estat volguda per ell i ha triat fer-ho amb un planter de bons actors; la meva opinió és que els actors en general ho han fet prou bé, ajudats pels mitjans tècnics que avui en dia estan al seu abast, com són els sintetitzadors i amplificadors, que poden donar més potencia i diferents tonalitats a una veu que no està massa acostumada a aquests reptes.
Fotografies de Ros Ribas
Prefereixo cent vegades més, poder veure aquesta producció en escena, amb tots els esforços que això representa i amb molta dignitat, que deixar de veure-la per la impossibilitat econòmica de portar-la endavant, per l’enorme cost que això representaria, potser similar a la d’una òpera. Em trec el barret per l’enginyosa posada en escena, amb una escenografia espectacular, música en directe, amb el grup Obeses a l’escenari i amb mitjans tècnics que molts musicals que hem vist fora del nostre país, voldrien.
Es nota que tots el que han participat d’aquesta esbojarrada i divertida proposta s’ho han pres amb molta il·lusió i a l’escenari es diverteixen força; l’actuació dels 12 actors es pot qualificar de “coral” i magnifica perquè tots ells són importants en el seu paper, sigui aquest petit o gran, però evidentment cal anomenar alguns dels principals que són especialment lloables, com són les interpretacions de Mónica López, Eduard Farelo, David Verdaguer, Laura Aubert i David Bagés.
No crec que arribarà a estar considerada una de les grans propostes teatrals de la temporada, però sincerament m’ha agradat força; vull felicitar a tot l’equip que ha intervingut, per l’enorme esforç d’aixecar una gran producció com aquesta, amb 15 persones en escena, entre actors i músics i amb una acurada i excel·lent posada en escena.
Fotografies de Ros Ribas
Curiosament una hora abans de l’estrena d’aquesta producció al Teatre Lliure, els mitjans de comunicació feien pública la detenció de Rodrigo Rato; en el col·loqui i de broma, es va comentar que van estar a punt de dedicar-li la funció com una mena de “homenatge”.
Recomanable, sense cap mena de dubte.
FRANK V (OPERETA D’UNA BANCA PRIVADA)
de Friedrich Dúrrenmatt // música original Paul Burkhard
versió Sergi Belbel i Arnau Tordera direcció Josep Maria Mestres
intèrprets: Laura Aubert Frieda, Franziska / Enric Arquimbau Häberlin / David Bagés Egli / Eduard Farelo Frank V / Mónica López Ottilie /Miquel Malirach Kappeler / Xicu Masó Böckmann / David Moreno Heini, Herbert / Ferran Rañé Schlumpf, president / Albert Ribalta Schmalz / Arnau Tordera Guillaume / David Verdaguer Paüli
Obeses: Arnau Burdó teclats / Jaume Coll baix / Maiol Montané bateria i percussió / Arnau Tordera veu i guitarra
versió del text Sergi Belbel / versions musicals i cançons Arnau Tordera / escenografia Pep Duran / vestuari Nina Pawlowsky / caracterització Toni Santos / il·luminació Raimon Rius (a.a.i.) / so Jordi Bonet i Roc Mateu / coreografia Montse Colomér
producció Teatre Lliure
Hoola!
Com va la mobilitat?
Hem vist FRANK V sense saber-ne res abans,i molt contents per la decisió del Lliure, no som de musicals, però aquesta opereta que Dürenmatt va publicar el 1959 ens sembla ben adaptada estèticament, brillant posada en escena, i pel que fa als actors i músics bon càsting, les Obeses són uns mestres de l´escena, només cal visionar els vídeos de les seves cançons. El cantant és un home d´escena nat, a més molt preparat, estudiant de composició a l´ESMUC. Els actors es defensen molt bé cantant.
Més actual impossible pels temes de la banca. Paròdia per denunciar al sistema.
La puntuaríem amb 5 cargols.
De la mobilitat vull ser optimista, per què la metgessa dijous em va dir que a partir de la setmana que bé, haig de començar a posar el peu a terra i fer tantejos segons dolor; de totes maneres haig de dur el guix fins al 21 de maig (3 setmanes més!!!).
M’alegro de què FRANK V us hagi agradat molt. La meva valoració equival a 7 sobre 10, un notable, que crec ja està força bé… i és que encara que em va agradar força, en alguns moments el text se’m va fer una mica farragós; m’hauria agradat menys respecte al mateix i una bona adaptació als temps que estem vivint, sense alterar el més important del que volia dir el seu autor.
Ahir vàrem anar a veure-la, en general no va acabar d’agradar.
Molt bona interpretació, estic amb tu que no tenen perquè ser cantants, en David Bagés, Mònica López, Farelo molt be, en Ferran Rañé encara que en un paper més breu està brillant i Obeses amb el seu cantant al cap ho fa rebé. La posada en escena i el text boníssims.
Tot i això no em va arribar, per mi es va quedar a mig camí, els números més “estripats” eren els que donaven més joc… Quan vas mirant el rellotge per esbrinar el que queda d’espectacle: MALAMENT!!!
La sala mig buida.
Ànims que només et queda una setmana de guix.
Una abraçada
Carme
Com ja he comentat en alguna altra ocasió, aquí o a l’espai de Facebook, crec que l’efecte del rellotge que comentes, té a veure molt en què no s’ha volgut adaptar el text a l’actualitat, per conservar-lo gairebé tal qual. Això segurament el fa una mica menys atractiu als espectadors actuals.
Estic d’acord amb la resta de la teva opinió.
Com veus, amb guix i tot, no ens acovardim i no parem de Voltar.
Una abraçada
Jo m’ho vaig passar força bé, em va semblar molt entretinguda, tot i que no sóc especialment fan dels musicals, i a diferència de vosaltres a mi si que em va semblar força actual. De fet fins que no va acabar no em vaig assabentar que s’havia escrit fa cincuanta anys.
Curiosament el text sembla força actual, malgrat que està escrita fa 56 anys i aquest és sense cap mena de dubte un punt molt a favor d’aquest text; el que nosaltres volíem dir i no sé pas si ha quedat entès com ho volíem expressar…. que és senzillament una llàstima que aquest text no s’hagués actualitzat al nostre dia a dia. És una opció molt respectable del seu director Josep Maria Mestres, però que segons el meu parer, va ser una oportunitat perduda per apropar encara mes al públic d’avui en dia un text extraordinari.