Aquesta Diada de SANT JORDI, per mi ha estat molt especial, perquè em pensava fa unes hores que no podria sortir de casa i per primer cop únicament la podria veure a través de la televisió. Per sort a la feina de l’Imma, la tarda de Sant Jordi ha estat considerada festiva; això ha facilitat que a primera hora de la tarda, ja ens hem pogut desplaçar amb el ferrocarril de la Generalitat de l’Avinguda Tibidabo fins al centre, amb el meu “descapotable”.
En arribar a Rambla Catalunya, evidentment estava ple de gom a gom, però no era encara l’hora punta que tothom coincideix passejant pels mateixos llocs; he volgut desplaçar-me fins a la floristeria on acostumo a comprar la rosa per l’Imma i també per la meva filla Ruth; he hagut de fer cua força estona, però ha pagat la pena.
També he pogut comprovar les dificultats que els minusvàlids pateixen diàriament per fer vida el més normal possible, ja que en tornar a casa al final de la tarda, els ascensors de Provença i Plaça Catalunya estaven espatllats, i això ha fet que tinguéssim que desplaçar-nos amb el meu “descapotable” auto propulsat per la força de l’Imma fins a l’estació de Gràcia. Haig de denunciar que la parada de Metro que tenim a tocar de casa, Vallcarca, és de les poques estacions que no te encara ascensors, malgrat que és de les estacions que te mes desnivells de tot Barcelona.
Però estic molt content, perquè almenys he pogut viure de nou una Diada, encara que aquesta vegada vista des d’una alçada més baixa. La Diada de Sant Jordi, és potser el dia més important de l’any, perquè veus el somriure a la cara de tota la gent amb la que et vas creuant en el teu camí.
M’acaba d’arribar un missatge d’un bon amic, que diu així:
Hi ha un raconet de la terra anomenat Catalunya on un dia de primavera les persones s’aturen, es miren als ulls, es regalen roses i llibres, i es diuen t’estimo. Hi ha res més bonic?
Sí, aquesta Diada per mi, encara ha estat molt més especial.
Feliç Diada de SANT JORDI a tothom !!!
Ah … i aquests són els llibres que ens hem regalat …
Avui he pensat amb vosaltres… suposava que no us perderíeu “el dia més bonic que vivim els catalans” . Fa dos anys, també nosaltres, vam haver d´anar amb el “descapotable” i com, molt bé dius, t´adones com és de difícil de moure´t pels transports públics…. No tots estant adaptats, ni tans sols per un cotxet de nadó. Em sembla que podria fer una llista de les estacions de metro que estant adaptades i les que no. Chapeau per la línia Lila, però les altres!!
Bé em sap greu que el meu comentari s´hagi reduït a aquest tema, però com a ciutadans hem d´EXIGIR la viabilitat de les persones amb problemes de mobilitat (siguin cadires de rodes, cotxes de nadons o simplement amb crosses ). SENYORS DE L´AJUNTAMENT DE BARCELONA, NO ES MALGASTIN TANTS DINERS AMB DIAGONALS I SIMILARS I FACIN UNA CIUTAT ACCESIBLE. MOLTA GENT, I POTSER ALGUN DIA VOSTÉS MATEIXOS, HO AGRAIRAN!!! i si el que volen , com tothom, és guanyar vots, sàpiguen que per aquest tema, se´n poden perdre uns quants…
Perdona , Miquel, però ho havia de dir.!!! Grrrrrr..
Com sempre heu penjat unes fotos que capten molt bé el dia.de sant Jordi.
Tant de bo el poguem viure sempre amb aquesta il.lusió i alegria. I algun dia com a país de ple dret.
Una abraçada de colors i amb flaire de mil roses a tots els “voltaires”. Especialment a vosaltres!!
Montse.
Ja veus que el nostre esperit “Voltaire” està més viu que mai, malgrat el “petit” entrebanc que m’he trobat pel camí. Va ser un dia magnífic i nosaltres el vàrem viure diferent que altres anys, però no ens vàrem resignar a quedar-nos tancats a casa.
No et sàpiga greu fer servir aquest racó per reivindicar el que evidentment és deplorable en una ciutat com Barcelona; haig de dir-te que jo no era pas conscient de tots els entrebancs que et pots trobar alhora de voler viure en cadira de rodes i ara que sóc usuari accidental, m’adono que és una autèntica vergonya l’abandó que l’ajuntament atorga al sector que necessita més facilitats per portar una vida el més normal possible. Encara sort que les voreres es van adequar ja fa molts anys i gairebé tens pas per tot arreu.
La falta d’ascensors a la xarxa de metro, és de jutjat de guàrdia i també la falta de manteniment; els accessos a les andanes especials per minusvàlids, un 80% de vegades no funcionen i sempre acabes trucant al timbre d’auxili perquè obrin la porta… i a vegades ni així; el manteniment dels ascensors és de pena… i et pots trobar, com jo ahir, que pel centre de Barcelona no hi havia cap ascensor que funciones per accedir als Ferrocarrils de la Generalitat…. i així moltes més coses que he pogut veure en tan sols 3 setmanes que intento bellugar-me en el meu “descapotable”.
Sense anar més lluny, ahir en una oficina de la Caixa del passeig de Sant Gervasi, vaig anar a treure calerons al caixer situat al carrer a una alçada més baixa per poder accedir amb cadira de rodes….. però ailàs…. l’inútil que va dissenyar l’oficina va deixar un esglaó que no permet aproximar-se amb cadira… i el caixer queda a més d’un metre per poder accedir. INÚTILS !!!
Bé… almenys aquest accident sense importància ha fet que almenys jo m’adonés de les barreres vergonyants que han de patir diàriament els que malauradament han de partir-les de per vida.
Una forta abraçada Montse.
Ho sento, però sergur que les persones que només es poden moure “sobre rodes” ens podrien explicar un munt d´annècdotes de tots colors… Mira….. algú s´hauria de “moure ” en aquest sentit.
Més paciència i fes bondat! Segur que et segueixes trobant més “inúltils” en aquesta, la nostra, estimada ciutat.