Havíem sentit a parlar per les xarxes socials que aquesta producció era extraordinària, però això a vegades provoca que quan arriba el dia i la veus amb els teus propis ulls, penses que no hi ha per tant o potser inclús et decep una mica, per què tenies les expectatives massa altes. EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT, us asseguro que no és el cas, ja que ens ha deixat en molts moments sense alè i això en contades ocasions ens ha succeït. És per això que en la nostra valoració de capçalera l’hem atorgat la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols, però aquesta vegada amb l’afegitó de “al quadrat“, per tal d’assenyalar que ha estat una experiència teatral superba.

fotografies Ros Ribas

El “boca – orella” aquesta vegada ha funcionat com un llamp i especialment pel poder que avui en dia posseeixen les xarxes socials; per tal de què us feu una idea, aquesta producció es va estrenar dijous passat dia 9 d’abril i al cap de tres dies es van exhaurir les entrades per totes les sessions previstes fins al 10 de maig

… davant d’aquesta espectacular acollida, el Teatre Lliure, dilluns va prendre la decisió de prorrogar les representacions per dues setmanes més, fins al 24 de maig. Jo de vosaltres no seguiria llegint i abans de continuar amb la lectura, intentaria obtenir entrades per alguna d’aquestes noves representacions.

El curiós incident del gos a mitjanit és una novel·la de l’escriptor britànic Mark Haddon apareguda el 2003 i traduïda al català el 2004 per Rosa Borràs i editada per La Magrana; la traducció d’aquesta representació teatral ha estat realitzada per Cristina Genabat.

.

Christopher Boone té 15 anys i va a una escola per a estudiants amb necessitats especials (un eufemisme que no li agrada) perquè pateix síndrome d’Asperger. Christopher pateix la Síndrome del savi amb les matemàtiques, té memòria fotogràfica, és extremadament observador i és patològicament incapaç de dir mentides. No obstant això té dificultats per entendre el comportament humà, les expressions i les relacions. Té un gran interès en les matemàtiques i té una rata com mascota que es diu Toby. Christopher té molts trets que el diferencien dels altres per la seva percepció de la vida. És incapaç de reconèixer i comprendre les expressions facials, a part de les de felicitat i tristesa perquè les hi han explicat, i té dificultats per entendre les metàfores i els acudits. Li agraden les coses concretes, les llistes i els fets, té por dels estranys i dels llocs desconeguts, i el seu somni preferit és aquell en el qual tota la gent “normal” (aquells que no són com ell) estan morts i ell té llibertat de ser com és sense gent que el molesti. A més d’això, és molt sensible a la informació i als estímuls. Per això crida i reacciona amb violència quan la gent el toca. No obstant això no té problemes per estrènyer la punta dels dits als dels seus pares en gest d’amor.

Christopher odia el color groc, mentre que li encanta el vermell. Això el porta a utilitzar colorants vermells per al menjar marró i groc. Tampoc pot menjar dos tipus diferents de menjar si es toquen al plat i, a més considera que veure 3, 4 o 5 cotxes vermells seguits augura que tindrà un dia bo, molt bo, o super bo. En canvi si veu 4 cotxes grocs significa que tindrà un dia negre, i llavors no menja el seu esmorzar i no parla amb ningú. No li agrada consumir menjar de llocs estranys ni que es canviïn de posició els mobles.

Si heu tingut la paciència de llegir com és el protagonista d’aquesta novel·la, entendreu la dificultat d’interpretació que té per qualsevol actor, portar-la a escena i que a més a més sigui creïble. Aquí en POL LÓPEZ ha fet un treball que de ben segur passarà a la història del Teatre a Catalunya; des de l’inici fins més enllà del final (els que l’heu vista, m’entendreu), està desbordadament actiu… és un no parar i és que es deixa el cos i l’ànima a escena; certament un bon text (aquest és boníssim), és un regal immens per un actor, però és que en aquesta ocasió en POL LÓPEZ el sap aprofitar al màxim; la mímica del seu rostre es digne d’estudi (caldria veure la representació diverses vegades i a primera fila), però també els moviments de tot el seu cos, el seu caminar imprecís i dubitatiu, l’obsessió de tocar-se la corretja del rellotge, les seves reaccions col·lériques, els seus crits d’angoixa….; ahir mentre el veia actuar, em vaig deixar anar per les meves fantasies… i vaig arribar a pensar que de ben segur Mark Haddon, deuria conèixer a Pol López i que el va escriure especialment per ell.

D’aquest actor veiem tot el que fa, però especialment recordo una, que mai oblidarem… es tracta de IVAN i ELS GOSSOS; aquí us deixo la crònica que vaig escriure al novembre del 2012.

Però en cap cas voldria donar a entendre que l’únic extraordinari és la seva actuació, ja que en aquest cas el seu director Julio Manrique ha aconseguit que tot funciones com un rellotge de precisió, començant per la posada en escena, la interacció de tots els actors que fan de tot i en tot moment…. interpreten multitud de papers i també la seva música en directe; en Julio ens fa forces aclocades d’ull als espectadors intercalant gags sorprenents i fora de guió que donen un cert respir als espectadors en moments realment angoixants; també l’escenografia de Lluc Castells és força dinàmica i es transforma fàcilment en diferents escenaris i moments; s’ha tingut en compte també la coreografia del moviment a escena i això es nota quan realment un projecte teatral l’utilitza… i en aquest cas la seva responsable a estat Nuria Legarda….. i així podria allargar-me i no parar d’escriure… il·luminació perfecte, vídeo important també en la proposta…. i com ja he dit música en directe.

TOTS els actors que acompanyen al protagonista i sempre presents al escenari, es bolquen per fer-ho el millor possible, i ho aconsegueixen amb escreix, però voldria destacar molt especialment a la Marta Marco, que ha tingut la gran sort de què el director li ha permès ser gairebé una co-protagonista, ja que a vegades és la pròpia veu del noi, quan pensa, quan llegeix, quan escriu el seu diari… i d’altres moments és la professora, que és quelcom mes que una professora i pren el rol de mare protectora. També vull destacar la magnífica interpretació del paper del pare, d’Ivan Benet i el de la mare, Cristina Genabat en un treball excel·lent. Els altres actors amb papers més petits però multiplicant-se en diferents personatges…. Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Norbert Martínez, Xavier Ricart.

Una nit màgica de bon Teatre que ens costarà d’oblidar; dues hores i mitja que passen volant. Encara que el protagonista diu en un moment donat que no li agrada el Teatre, per què tot es fals, res és real ….. haig de replicar-li que… a mi, SI que m’agrada el Teatre, perquè encara que sigui fantasia, puc reviure intensament altres històries, que no podré viure-les en pròpia pell, en part per la manca de temps de la nostra limitada vida.

No us la deixeu perdre, feu-me el favor !!!

Per cert, espero que quan a la sala per fi, els resposables del Teatre Lliure, li posin el nom de la nostra estimada actriu ANNA LIZARAN, canviaran les butaques per unes que no siguin una tortura pels aficionats al Teatre…. i és que ara són de jutjat de guàrdia !!!

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT

a partir de la novel·la homònima de MARK HADDON
adaptació SIMON STEPHENS direcció JULIO MANRIQUE