Dijous passat dia 11 d’abril, vàrem acudir a la nit d’estrena al Teatre Goya de LA PLAZA DEL DIAMANTE, en castellà, protagonitzada en exclusiva per Lolita Flores; les entrades estaven exhaurides i la sala feia molt de goig. L’amabilitat de la cap de sala i les acomodadores, en accedir amb el nostre “descapotable”, de nou ens sorprenen molt favorablement.
Aquell mateix mati al diari ARA, llegia un article de Laura Serra, que tractava d’aquesta estrena, i al principi del seu article tot escrivia:
“¿Que la Colometa sigui Lolita Flores? Estàs boig?”, li va etzibar Joan Ollé al llavors director del Teatro Español, Natalio Grueso, davant d’una proposta que d’entrada semblava excèntrica, quasi provocadora. “Jo sóc fan de la dinastia Flores, però ella és un lleó que canta i la Colometa és una figura de cristall fràgil”, pensava Ollé. Lolita Flores també ho va trobar fora de lloc i va tirar pilotes fora durant dos mesos: “Em feia por la responsabilitat”, assegura. Va ser Joan Manuel Serrat, amic de tots dos, qui va desencallar el projecte i els va convèncer perquè es llancessin a la piscina.
Segons ens va explicar la mateixa Lolita en acabar la representació, ara feia ja 6 mesos que representava aquesta producció a Madrid i havia fet recentment bolos per alguns teatres de Catalunya; sincerament, se li notava, perquè el que vàrem veure ens va sorprendre i molt…. la seva seguretat era gairebé absoluta i salvo alguna errada de canvi de noms en algun personatge, que per altra banda qualsevol actor expert pot cometre en un moment donat, la seva interpretació ens va arribar a emocionar. La seva “Colometa” ens la vàrem creure i això és de ben segur, el més important de tot plegat.
Nosaltres estàvem situats a la fila 3 i podíem veure les expressions de la seva cara i per tant podem dir que la representació la vàrem poder veure en condicions òptimes; ara bé, creiem que aquest tipus de Teatre, on actua una única actriu asseguda estàticament durant tota la representació s’hauria de fer en petits teatres, on no haguessin més que 5 o 6 fileres d’espectadors.
L’important d’aquest tipus de teatre és poder veure les expressions d’angoixa, dolor, amor, desig o el que l’actriu en cada moment hagi d’interpretar…i no pas únicament escoltar un text, per molt bona sigui la dicció i entonació d’aquesta actriu….. un text, que a més a més, almenys a Catalunya és prou conegut per tothom; tot el que sigui comprar entrades més enllà de la fila 6 no té cap justificació. El Teatre Goya en te 24 de fileres!!!
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia “La Colometa” una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.
La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s’ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.
“El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món.” La Colometa.
La direcció de Joan Ollé, es magnifica en l’aspecte de ser intransigent per tal de què l’actriu respecti al màxim la forma de ser del personatge, que és tan diametralment oposada al caràcter i la forma de ser de Lolita; per ella, em suposo, ha estat molt difícil interpretar-la sota aquests paràmetres tan exigents, en la manera de parlar i de gesticular de la senyora Natàlia, una dona dels anys 30 del segle passat, tímida i atemorida, sotmesa als capricis del seu marit, en Quimet. Per altra banda l’adaptació del text per crear un monòleg i la seva traducció al castellà, crec que respecta al màxim el text de Mercè Rodoreda i això és d’agrair molt.
Us preguntareu el perquè llavors la qualificació “voltaire” és tan sols de 3 cargols…. i ara us l’aclareixo; crec que una representació que gairebé es podria assimilar a un concert de cambra, no es pot representar en un teatre amb 24 fileres de públic, perquè únicament els que estan molt propers poden realment gaudir d’aquesta. La posada en escena, a mi particularment no em va agradar gens, per massa estàtica….sempre asseguda a un banc de fusta i amb tan sols l’afegitó d’una garlanda de llums que segons el moment anava canviant de colors. Hem vist recentment a casa nostra monòlegs que no ho semblen pas, on s’intenta que visualment sigui molt més atractiva la representació, evidentment sense fer perdre l’atenció del públic en el text i el seu significat, que a la fi és el més important de tot plegat.
Si no fos per aquesta qüestió, per mi força important, l’hauria valorat amb un notable alt, especialment per l’actuació d’una dona que acabo de descobrir com a actriu.
Crec que s’ha de veure. Estara al Goya fins al 3 de maig.
Autora: Mercè Rodoreda
Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé // Traducció: Celina Alegre i Pere Rovira
Direcció: Joan Ollé
Interpretació: Lolita Flores
Espai escènic i vestuari: Ana López Cobos // Il.luminació: Lionel Spycher // Música original: Pascal Comelade // Ajudant de Direcció: Irma Correa
Producció: Teatro Español
Hoola!
Com va la recuperació?
Vola, vola, COLOMETA!! Amunt, amunt, COLOMETA!
Sóc una lectora de la RODOREDA. L´adaptació que n´ha fet en Joan Ollé m´ha agradat molt, amb un monòleg contingut, molt fidel al text original. L´he vista força endavant.
Crec que la força i contundència del text li escau l´escenografia i il.luminació que presenta.
Destaco l´amabiitat del personal de taqilles i de sala del teatre Goya (resolució d´un problema).
Sabeu que la pl. Goya de davant el teatre té una font- escultura d´una tortuga amb uns nens a sobre.
Serveixin les paraules de la RODOREDA, cap nen hagi de patir fam, i mai més cap guerra.
La recuperació va força bé; encara no volo com la “colometa” però almenys amb l’ajut de l’Imma i del “descapotable”, ja començo a “voltar” pels teatres de Barcelona.
Vas tenir molta sort de poder comprar entrades de fileres properes a l’escenari i poder veure així l’expressivitat de l’actriu, que a banda de l’extraordinari text, és el que més paga la pena d’aquesta producció. En la resta, com hauràs llegit en el meu text, discrepo força amb la teva favorable opinió.
Pel que fa a les paraules de la Rodoreda a les que fas referencia, haig de dir que són molt poètiques i també denoten un desig molt lloable, però poc realista, ja que diàriament, milers i milers de nens pateixen les guerres…. i parlo d’ara mateix, d’aquests moments precisos, en els que estic escrivint això i també en el moment que tu em llegiràs d’aquí una estona…. tenim el cruel exemple de Síria, país que conec prou bé i que estimo, ja que forma part de mi d’ençà que vaig estar fa uns anys. Malauradament les guerres per tot el planeta, fan que els que pateixin més i sense saber-ne res del perquè, siguin els nens.
Una abraçada
Estic molt d’accord amb la teva crítica. Jo vaig anar ahir, i estava a la fila 11 i sé que em vaig perdre coses perquè crec que al ser un espectacle tan íntim, el Goya és massa gran per ell. De totes maneres em va agradar molt, vaig sortir molt emocionada. No m’imaginava pas a la Lolita fent un personatge tan contingut, però fa molt bé. Del que discrepo amb tu és en la posada en escena. És cert que és molt minimalista, però crec que un espectacle com aquest on la paraula i la interpretació és el més important no li cal gaire cosa més.
PS: M’alegro que el descapotables segueixi funcionant… 🙂
Una abraçada.
M’alegro de què també a tu t’hagi sorprès favorablement l’actuació de Lolita Flores. Realment crec que la seva actuació està molt continguda d’acord amb el personatge que ha d’interpretar… i això estic segur ha estat una feina de Joan Ollé.
Respecte a la posada en escena, no sóc pas crític pel minimalisme de l’escenografia, que evidentment li escau perfectament a un monòleg tan intimista com l’ha volgut convertir…. sóc crític perquè no lliga aquesta posada en escena amb una Sala amb 24 fileres de públic…. crec, que un bon director ha de tenir en compte aquest aspecte i segons el meu punt de vista aquí en Ollé l’ha espifiat.
El “descapotable” el porta l’Imma amb molta destresa i ja gairebé quasi “derrapa” a les corbes.
Una abraçada
Ànims, Miquel…
Espero que puguis abandonar aviat el ‘descapotable’ i que en facis llavors una narració fotogràfica i sarcàstica per compensar tot el que t’ha limitat… I perquè tots puguem riure una mica… 🙂
Estic molt d’acord amb gairebé tot el que dius sobre aquest espectacle. No el tenia entre la meva selecció, però un amic em va demanar d’acompanyar-lo… i la carn és dèbil… Intuint com aniria la cosa al Goya, vaig preferir entrades separades per a quatre persones a prop de l’escenari, que no pas juntes al darrera… Però la funció em va decebre més que no pas agradar…
La Lolita es defensa; diu bé el text, amb pocs entrebancs, i si seus a prop el segueixes bé i t’hi emociones. El text és preciós, esclar. I l’adaptació de l’Ollé, molt bona. La selecció del contingut, la traducció al castellà,… fins i tot la gosadia de fer això en castellà amb la Lolita i en aquest format. Ho aplaudeixo: és una manera de fer conèixer l’obra a altres audiències i que els qui ja coneixem la Rodoreda ens hi puguem aproximar des d’altres perspectives. Però aquí s’acaben els elogis.
La Lolita no és cap gran actriu i en 75 minuts li acabes enganxant la cantarella, tampoc té gaire veu, ni gest ni prestància… -¿us imagineu aquest monòleg amb la Lizaran, la Vilaraseu o la Blanca Portillo o la Carmen Machi -encara que no doni el tipus-? Seria tota una altra cosa, esclar. Li agraeixo l’esforç i la intenció, a la Lolita, però no em faran passar garses per perdius: com deia la crítica de NYT al Michel Keatton a ‘Birdman’: és una estrella no una actriu…
El muntatge tampoc em va agradar gens, com dius: estàtic, pobre, a les fosques, amb poca veu, amb música enllaunada tòpica -com si fóssim en una pel·lícula… En fi…
I per acabar no vull deixar passar l’ocasió de parlar del Goya. És el teatre de Barcelona amb els espectadors més maleducats, els que no paren de tossir, de parlar en veu baixa, de parlar en veu no tan baixa (“mira qué bien se conserva”), de desembolicar caramels, d’obrir cremelleres de ‘bolsos’, de moure’s, fins i tot d’aixecar-se i sortir a mig monòleg. I si els avises, encara et miren malament… I això tampoc els impedeix pas, quan acaba la funció, de posar-se dempeus i d’aplaudir a rabiar, de cridar ‘Bravos’ i fins i tot xisclar… en unes escenes desmesurades que fan que sembli que estiguis assistint a una representació històrica de la Maria Callas o d’Enrico Caruso…
En sèrio: que milloris!!!
Daniel
Moltes gràcies Daniel pels teus ànims.
Encara no puc posar el peu a terra i ja són 5 setmanes des de l’accident…. però espero que aviat pugui fer-ho i començar la recuperació.
Pel que fa a l’actuació de Lolita, bàsicament crec que estem d’acord en el que comentes; ella mateixa sap que no és una bona actriu, … però s’agraeix que almenys ho intenti i molt millor d’aquesta manera, amb textos potents i interessants, que no pas amb produccions molt més comercials i massa fàcils.
Jo també el dia que vàrem anar, vaig veure expressions d’aprovació clarament exagerades i molts “bravos” d’alguna gent que s’havia passat mitja representació xerrant amb els seus acompanyants com si estiguessin al menjador de casa seva veient la tele. Jo crec que bona part dels assistents aquell dia no eren habituals del Teatre i anaven a veure la seva “estrella” per tal de comprovar com es desenvolupava com a actriu.
Dit això, també haig de dir que a mi em va sorprendre favorablement, encara que evidentment no és ni de lluny una bona actriu. Crec que s’ha de valorar com molt positivament que ha apropat el Teatre i aquest extraordinari text, a gent que sembla que fuig de la cultura i les arts escèniques.
Una abraçada i de nou gràcies pels teus desitjos.