Ja fa molts dies que vàrem veure aquesta meravella de producció teatral i també fa moooooolts dies que tenia el Blog en estat de “parada tècnica”, a conseqüència del malaurat accident que em va provocar trencadura de peroné, però sobretot que moralment estava de baixa forma, sense esma de posar-me ni tan sols a escriure al Blog….. la qual cosa és francament greu, i més tenint en compte que ara si, tinc tot el temps del món, en estar “enclaustrat” entre les quatre parets de casa.
Fa un parell de dissabtes, ens vàrem apropar de nou a la Biblioteca de Catalunya, després d’un llarg període d’absència, i com sempre que anem, l’espai teatral amb aquelles bellíssimes voltes gòtiques carregades d’història, en predisposen a gaudir del que veurem, però també l’ambient de familiaritat que es respira en tot el recinte inclòs el bar del fons, influeixen a trobar-te una mica com a casa.
Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano
Mentre la família nombrosa de l’Antonietta surt de casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l’Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre.
L’obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran; rellegint crítiques d’aquella època, febrer de l’any 1984, em trobo amb “la perla” del crític Joan de Segarra al Diari “El País”… on diu textualment….
… he de confesarles que me hizo mucha gracia escuchar al locutor de la radio, fascista -Roma, 1938- hablando… ¡en catalán!; … la representación me aburrió soberanamente ¿Por qué? Pues porque, desgraciadamente, he visto la película, como todos. Y entre el locutor catalán, fascista y catalano-parlante, y la Callas, y el escenario giratorio y apabullante todavía no he averiguado si aplaudían a Flotats y a Lizarán porque se acostaban con mucho arte o porque al acostarse giraba el decorado.
Sense comentaris !!!
Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano
A més a més, no entenc la mania en voler comparar les pel·lícules amb les representacions teatrals, i encara menys en veu d’un crític… no té res a veure; al cinema, poden repetir les escenes les vegades que calguin i compten amb altres mitjans molt més potents com són per exemple els exteriors.
La pel·lícula dirigida per Ettore Scola i interpretada per Marcello Mastroianni i Sophia Loren, és sens dubte una autèntica obra d’art, inclús avui en dia, però per Deu!!!, quina diferència és poder viure en viu i en directe una representació teatral des de l’inici al final (sense pauses) i a un parell de metres d’on estàs tu assegut!!! De fet aquesta tarda…. com ara tinc tot el temps per mi…. au !!!envejeu-me.….. revisaré la pel·lícula a través del portal FILMIN d’internet.
Ara en aquesta versió teatral d’Oriol Broggi, són Clara Segura i Pablo Derqui els actors que l’interpreten i segons el meu parer han superat amb escreix aquelles actuacions del Teatre Poliorama del 1984, fins al punt de fer-me humitejar els ulls, en una creació escènica, en la que vaig vibrar en molts moments i que crec sincerament que sense cap mena de dubte, passarà a la història del Teatre a Catalunya.
Oriol, sabent que ara també tothom compararà la pel·lícula, comença la seva representació amb una llarga escena de la mateixa projectada a l’escenari de la Biblioteca; la posada en escena de la seva versió es magnifica, a partir del moment en què les cortines del cinema es tanquen i apareixen els dos espais diferenciats on viuen els protagonistes… cada un en el seu pis, en el que únicament poden entre-veure’s a través d’unes finestres que al·legòricament Oriol Broggi ha gairebé tapiat…, ja que viuen en el seu món aïllat, del que passa a l’exterior. Val a dir que durant la representació els espais a vegades segons les necessitats es fusionen molt intel·ligenment.
Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano
El tractament de llums és en algun moment fascinant com poques vegades hem vist en Teatre, remarcant les escenes més intimes amb un tènue llum que sembla més aviat projectada per una espelma…. i en altres moments com la del terrat, la llum omple l’espai com si del Sol, és tractés.
Haig de posar un però, i aquest és un error força greu, ja que el so, encara que està amplificat i els actors porten micros amagats, el resultat és pèssim i a vegades costa d’entendre el que es diu a escena… i és que ve projectat des d’uns altaveus situats lluny d’on passa l’acció.; l’efecte, sobretot al principi és desconcertant i costa força acostumar-se a escoltar les veus des de llocs d’on no haurien de venir.
La direcció d’Oriol Broggi és de 10 cum laude, en tots els sentits (a excepció del so) … i aquesta vegada em trec el barret per la seva tasca.
Solament resta parlar de les magnífiques interpretacions dels dos actorassos que tenim la sort de poder veure actuar a casa nostre, que no tenen res a envejar amb les grans interpretacions dels protagonistes de la pel·licula. Clara Segura, ens torna a confirmar que és la gran dama actual del Teatre Català, però sobretot m’ha sorprès l’actuació molt mesurada de Pablo Derqui, que en alguns moments m’ha fet posar la pell de gallina.
Molt be també, Màrcia Cisteró, encara que en un paper petit i força desagradable.
Sobretot, NO US LA PERDEU. La podreu veure fins al 3 de maig.
UNA GIORNATA PARTICOLARE
Text: Ettore Scola i Ruggero Maccari, en col·laboració amb: Gigliola Fantoni
Direcció: Oriol Broggi
Traducció: Anna Madueño // Col·laboració en el text: Marc Artigau
Amb: Clara Segura, Antonietta // Pablo Derqui, Gabriele // Màrcia Cisteró, Portera
Escenografia: Oriol Broggi // l·luminació: Albert Faura // Disseny de so: Damien Bazin // Vestuari: Berta Riera // Disseny audiovisual: Francesc Isern // Caracterització: Àngels Salinas // Construcció d’escenografia: Taller Castells i Planas // Confecció de vestuari: Dress Art i Irene Fernández // Veu en off: Pasquale Bavaro // Assistent en pràctiques de l’IT: Melina Pereyra // Regidor: Marc Serra // Cap tècnic: Guillem Gelabert // Tècnic: Juan Boné // Atenció al públic i figuració: Lídia Figueras i Núria Ubiergo // Fotografia: David Ruano // Disseny gràfic: Pau Masaló
Una producció de: La Perla 29
És difícil no fer comparacions amb la pel·licula, ja que aquesta, és l’orígen de tot plegat. No hi ha dramatúrgia. Hi ha un guió cinematogràfic. La qual cosa fa difícil convertir-la en llenguatge teatral (i ja ho va explicar molt bé l’Oriol al col·loqui postfunció), perquè quasi no hi ha text. El cinema és una altre llenguatge, on els silencis es poden suplir amb imatges i no cal explicar una cosa amb paraules, perquè la veus. El teatre és diferent. A part d’això, la funció ho és molt de cinematogràfica, perquè està, també, plena de silencis, mirades, gestos…. i això és summament difícil de traslladar al teatre. Està clar, també, que els protagonistes originals, son de categoria. La Loren i el Mastroianni. Vaja parell!!!! i resulta molt difícil pensar en poder superar-los i, igualar-los. Quina responsabilitat!!!! Et diré, però, que en cap moment, durant la funció de’n Broggi, vaig pensar en aquests dos monstres, i això que tenia la pel·lícula molt fresca al meu cap, perquè l’he vist moltes vegades. Em van fer oblidar totalment, que un dia es va fer una esplèndida pel·licula inoblidable. Un Bravo per la Clara i el Derqui!!!! (estàn “que se salen”).
I, ja que parles de la versió Flotats, et diré que estic totalment d’acord amb el que va escriure en Segarra en el seu moment. Allà sí que se’m va fer inevitable comparar-la amb la pel·lícula. Recordo que vaig sortir del teatre molt emprenyada i desil·lusionada de veritat. Molta tècnica. Molt personatge. Molt de tot, però sense màgia.
Espero que et recuperis aviat de la teva “mala pata”. Una abraçada.
Imma Diaz Vallvé
Bon dia Imma
Ahir en rebre el teu missatge, vaig voler veure de nou la pel·lícula abans de contestar-te. La veritat és que tens raó i és força difícil no fer comparacions entre aquesta representació teatral i l’extraordinària pel·lícula de Ettore Scola. El guió establert pel film, Oriol Broggi el respecte minuciosament i a la representació es diuen exactament les mateixes paraules (excepte el final que està lleugerament canviat, quan apareix de nou la família a casa).
Són llenguatges diferents evidentment, però això no vol dir que no es puguin adaptar al Teatre obres pensades pel cinema; de fet aquesta pel·lícula, té molt de Teatre, ja que és una conversa quasi exclusiva entre dos personatges i en interiors. Oriol Broggi, a més a més, ha trobat una solució magnifica per portar-la a escena, fusionant a vegades els dos habitatges on ells viuen o transformant l’espai en el terrat on ella te la roba a eixugar.
És important poder veure de molt a prop aquesta representació, perquè Pablo Derqui i Clara Segura, moltes vegades diuen més amb la mirada que amb les paraules…. i almenys jo des de la fila 2 més o menys centrada, vaig poder gaudir d’aquest treball importantíssim de les seves expressions.
Ja ho vàrem comentar ahir a l’espai que vaig obrir a Facebook fa uns mesos… “TEATRE, l’opinió dels espectadors”….. jo no sé pas que dir-te si ho fan millor o no que Sofia Loren i Marcello Mastroianni….. no és qüestió de fer un pòdium per veure qui avantatge a qui, però haig de dir-te que Clara i Pablo no tenen res a envejar-los. Sofia Loren des de petit m’ha agradat molt… de fet era la meva actriu preferida; en aquesta pel·lícula està perfecta com sempre i Clara Segura intenta estar al seu nivell i crec que ho assoleix perfectament. Pablo Derqui, especialment en l’escena de l’acte sexual, crec que supera amb escreix a Marcello, que a la pel·lícula fa un paper excessivament passiu.
En referencia a la crítica de Segarra, a mi en realitat el que em fa llàstima, és que s’escandalitzi de què en aquella representació del 1984, el locutor feixista parles català. D’aquella versió tots els imputs que m’han arribat és que no va estar gens encertada.
Una abraçada
Quina il•lusió que reprenguis els comentaris del blog, bona senyal, es clar que, al menys d’ànims, estàs millor.
Nosaltres varem trobar molt encertat que al començament de l’obra es projectes el començament de la pel•lícula, es com dir “aquí la teniu no ens fa por…” i veritablement no tenen perquè, estan fantàstics ambdós.
La vaig recomanar a uns amics i després ho vaig comentar a Facebook de La Perla, tot dient que era com una punta al coixí on cada petit nus teixia una filigrana i crec que es així, cada petit detall, cada gest, cada olor… t’endinsen en l’ambient, fins trobar-te dins.
Jo també tinc un “però”, l’espai, com molt bé dius es bellíssim i et predisposa a gaudir de les obres que si representen, nosaltres varem comprar les entrades amb molta antelació i estàvem al costat de la porta d’entrada, però totes les localitats dels costats que de fet es on hi han més cadires es veu molt malament.
Bona recuperació!!!!
Carme
Ahir em vaig animar a continuar amb aquesta bogeria d’anar explicant tot el que veiem en el món de les Arts escèniques….. i és que he passat uns dies sense ganes de res i mirant el sostre. S’acabat!!!
La teva descripció del que et va semblar aquesta producció teatral, comparant-la amb una punta de coixí farcit de filigrana, m’ha agradat…. i crec que és molt encertada.
No sé pas a quines butaques et refereixes, però si és així, crec que fóra bo que enviessis un simple email o un twit a La Perla29 per avisar d’aquesta errada; no veure bé la representació en força greu i encara més quan l’espai és de mides reduïdes com aquest; entenc que han de donar-te resposta i sobretot posar solucions.
Gràcies pels teus desitjos!!!
Hola!
Com va la recuperació?
Hem vist UNA GIORNATA PARTICOLARE de gira, i com bé dieu unes interpretacionas sensacionals, una posada en escena delicada i bona combinació cinema-teatre.
Les cançons en el seu punt just per fer de pausa.
Crec que hi ha una gran complicitat entre Broggi, director, i els actors, per les moltes obres que ja han fet junts.
Molts aplaudiments al final, molts cops han sortit a saludar.
Encara enguixat fins al 21 de maig, però ja camino amb crosses (com puc), deixant de banda el “descapotable” que tant m’ha ajudat.
Una giornata particolare, crec que serà considerada una de les millors produccions de la temporada, encara que algunes persones sembla que no els agradi que hagi “reptat” a la pel·lícula; crec que són arts diferents i s’han de valorar cada una des de ela seva besant, sense voler establir quina versió és la millor.
Em sembla tan absurd com els arguments que utilitzen alguns aficionats a l’òpera quan critiquen posades en escena que no s’ajusten fil per randa a la versió amb la que es va estrenar fa alguns segles.
M’alegro de què l’hagis pogut veure i sobretot, gaudir-la.
Retroenllaç: – La llista del millor TEATRE de l’any 2015 a VOLTAR i VOLTAR | Voltar i Voltar