Havíem llegit que l’actuació de Blanca Portillo en aquesta nova proposta, que aquests dies es pot veure al Teatre Lliure de Montjuïc, realment pagava la pena veure-la, i ahir dijous 19 de març ho vàrem comprovar nosaltres mateixos. Totalment cert….. però anem a pams….
Una altra cosa és que el tema recurrent de la “verge Maria” a hores d’ara ens arribi a interessar i la veritat és que ja estem una mica/molt cansats d’un tema que des de ben petits se’ns ha imposat sempre…. des de l’educació forçada a l’escola en l’època franquista, des de la religió com a dogma de fe, incloent-hi l’amenaça de què ho has de creure si o si, per tal d’evitar anar a l’infern …. per descregut…. però també des de la mateixa societat, des de totes les facetes de l’art i la cultura de la qual formem part.
La proposta de EL TESTAMENTO DE MARIA, basat en el text escrit per l’irlandès Colm Tóibín i adaptat per Agustí Villaronga, certament no és “mes del mateix”, perquè intenta donar una versió més humana (diuen alguns, pagana) dels fets de la vida i mort de Jesús, el profeta que és admès inclús per l’Islam; però, aquí per sort rau la diferència…. es tracta de la visió de la seva mare, Maria, una dona normal (que no verge), una camperola que a l’hora de la veritat, te por, fins i tot de l’actitud del seu fill al qual no acaba d’entendre i que fins i tot arriba a fugir del calvari, terroritzada, per tal d’intentar salvar la seva pròpia vida.
Maria, no acaba d’entendre el perquè s’està escrivint una història forçadament falsa, que els seus seguidors i deixebles, intenten endolcir per tal de què aquest escrit pugui arribar a “canviar el món”….. no entén la importància d’aquest “sacrifici” que segons ella no servirà per res e inclús s’indigna quan diuen que el seu fill és en realitat fill de Déu, mentre ella vivint ja fugida a Efes, adora a Àrtemis, deessa de la fecunditat i es considera vigilada pels deixebles del seu fil.
Aquests punts diferencials, són potser l’únic que de debò em va arribar a interessar de tot plegat, però així i tot vaig trobar un excés de dramatisme “gore” en la narració que es torna a fer reiteradament del moment que el seu fill Jesús és clavat a la creu; des d’aquest punt de vista, sí que és “mes del mateix”, convertint-se de nou en una història de terror com ja ens tenen acostumats malauradament les moltes “passions” que podem veure arreu de la nostra geografia.
Una bona direcció per part d’Agustí Villaronga, amb una excel·lent posada en escena, que si em va agradar i molt; un monòleg molt ben recolzat per una escenografia força espectacular de Frederic Amat i un tractament de llums molt remarcable. Haig de felicitar molt especialment a Mercè Paloma, pel vestuari que utilitza Blanca Portillo, que es transforma com per art de màgia davant dels espectadors.
En la part negativa de la balança, hem de dir que continuen els problemes d’audició a la Sala Fabià Puigserver, ja que en alguns moments des de la fila 8 on estàvem situats, alguna frase no ens arribava amb claredat…. i això en teatre és imperdonable.
La nostra valoració de 3 cargols i un cargoli, vol indicar que la producció ens ha agradat, però que no ens va arribar a emocionar a causa del fet que és un tema per nosaltres “cansino” que no ens interessa gaire, per no dir gens.
EL TESTAMENTO DE MARÍA
intèrpret: Blanca Portillo ( María)
traducció Enrique Juncosa / versió i adaptació Agustí Villaronga / escenografia Frederic Amat / vestuari Mercè Paloma / il·luminació Josep María Civit / so Lucas Ariel Vallejos / música original Lisa Gerrard /ajudant de direcció Martí Torras / ajudant d’escenografia Roger Orra / ajudant d’il·luminació Gane Gil / utilleria Jordi Vera / director tècnic David Pascual / tècnica de llums Sara Rey
coproducció Testamento, Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Avance – Producciones Teatrales
amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el MACBA
En lo tocant a l’escenografia, la il•luminació i el treball de la Blanca Portillo estic completament d’acord, ara bé la historia a nosaltres si que ens va agradar, es més hem descobert un autor que no teníem “controlat” més que res perquè hi ha poques traduccions de les seves obres.
Crec que, basant-se amb la història de Maria, ens explica la vida una mare camperola que no entén la vida del seu fill, que ha patit la seva mort i que es culpa de haver estat covarda per no quedar-se fins al final, anteposant la seva seguretat. Es una història que ben ve podria ser la de la mare d’un revolucionari qualsevol, fent que t’oblidis completament de qui es.
Vaig anar a veure Acorar al l’Espai Brossa, crec que ja s’ha acabat, si teniu ocasió de veure-la no us la perdeu, segur que us agradarà. Prenent com a excusa la tradició balear de matar la porcella, fa un repàs de les vivències de les illes del que es important o no, molt ben trobat i molt ben interpretat per Antoni Gomila.
I diumenge la Giornata en tinc moltes ganes!!!
Carme
Crec Carme que no m’he sabut explicar bé en aquesta crònica, ja que sembla que aquesta proposta no m’hagi acabat d’agradar, quan la meva valoració cargolaire equival a 7 sobre 10 que és una molt bona valoració.
El que he volgut dir, és que el tema de la religió (sigui la que sigui), a mi no m’interessa gens i cada cop menys, sigui o no disfressat com en aquest cas …. com el d’una dona camperola que explica la mort del seu fill i les seves pors de ser perseguida per les idees polítiques revolucionàries que el seu fill tenia en vida.
Crec que la utilització dels Déus és vergonyosa al llarg de la història i encara avui en dia s’utilitza per tenir els pobles sotmesos a unes lleis que per “por” a un més enllà incert, siguin realment complides. En fa fàstic que en nom d’un possible Déu, al que ningú ha vist, els homes es matin en guerres fratricides o com últimament passa utilitzant atemptats terroristes en nom d’un Déu, que per més inri, és exactament el mateix que el dels creients del món occidental.
En el cas que ens ocupa a mi el text el vaig trobar diferent i positiu amb una versió més humanitzada de Maria i això ja és un gran que; però el que NO em va agradar gens, és l’escena on es narra amb pèls i senyals la crucificció a l’estil “gore”.
Respecte a ACORAR, nosaltres la vàrem veure ja fa algun temps, a l’octubre del 2013… i ens va agradar molt; la crònica la vàrem valorar amb 4 estrelles i si la vols llegir, aquí et deixo el link.
http://wp.me/p19AHZ-8Vr
Gràcies de debò per participar amb els teus comentaris al Blog…. almenys així, nosaltres sabem que algú ens llegeix i ens encoratja a seguir explicant el que veiem.
Una abraçada
No havia vist la vostra crònica, llavors encara no us seguia, glubs… m’estranyava que no l’haguéssiu vist…
Veig que coincidim plenament amb la valoració.
Una abraçada
Hoola!
Vaig anar a veure El testamento de María per l´autor Colm Tóibín ((autor irlandès, viu temporades al Pallars) i el director Agustí Villaronga i la veritat la Blanca Portillo fa una bona interpretació, però el text no dóna per més.
L´escenografia i el vestuari molt encertats. Em va agradar sense entusiasme.
Teniu pensat veure l´òpera La voix humaine de Cocteau al Teatre Akadèmia, té bona pinta.
Estem doncs d’acord que el text és un bon intent de donar una visió més humanitzada de tot plegat, però és un tema tan trillat que no dóna per mes. La posada en escena, que englobaria escenografia, moviments de l’actriu a l’escenari, il·luminació i vestuari, em va semblar el millor de la proposta teatral.
Respecte a la interpretació de Blanca Portillo, va estar bé, però tampoc crec que sigui per tirar coets, ja que la declamació exagerada que en alguns moments utilitza, és una de les característiques que menys m’agraden del Teatre que es fa a los madriles.
Sense anar més lluny al costadet del Teatre Lliure (200 metres ???) al Teatre la Vilella a la proposta de BLANCA DESVELADA, podem veure una actuació de l’ actriu, ALEJANDRA JIMÉNEZ CASCÓN, que la supera amb escreix… i a més a més sense cap mena d’escenografia…. a pèl.
Respecte a l’òpera La voix humaine de Francis Poulenc, la vàrem veure al Liceu al gener d’enguany i únicament et puc dir que nosaltres ens vàrem avorrir com una ostra… i això que la soprano era ni més ni menys que Maria Bayo. Potser en un espai mes reduït guanya, perquè és un estil d’òpera de petit format i amb una sola cantant que s’hauria de fer en espais com el del Teatre Akademia.
La nostra crònica te la deixo enllaçada en aquest link……
http://wp.me/p19AHZ-dAT
… i la vaig valorar tan sols en un cargol voltaire….. però para gustos colores.
Una abraçada
D´acord amb la Carme… és clar!
El tema “trillat” tal com bé dius Miquel. Però el que s´ha de tenir en compte que està escrit per un irlandés, un home que es posa en la pell d´una dona de poble, que no enten que està passant amb el seu fill… bla. bla.bla… Però em va agradar l´enfoc plenament humà del temà, des del dolor. Tot hi que sabia de qué anava el tema, quan la Portillo va començar el seu monòleg, vaig pensar “quina dona tan borde i amargada” (ho sento però va anar així). Després em va agradar molt, sobretot per la part humana, l´escenografia perfecte. Portillo omple l´escena des del primer moment . I estic d´acord plenament amb el vestuari (preciós!!), si em deixeu dir-vos el que més em va agradar de tot: el final. El vaig trobar molt ben pensat i com efectiu… Bravo pel Villaronga!!
Ahir vaig visionar “Yo te saludo Maria” de Jean-Luc Godard (1985). Volia comparar com enfocaca el tema….. Prefereixo mil vegades la “versió” del C. Tóibín (senzilla però realista!).
El tema “temes”, va com va… A molta gent els fa mandra veure un altre Shakespeare, o tornar a veure un clàssic… Ja sé que les comparacions són odioses!!
Definitivament sóc un descregut i sincerament estic fart d’aquest tema…. i és que ja fa molts anys que no m’interessa pas. La cultura religiosa que se’m va imposar al llarg de bona part de la meva vida, ha provocat segurament el meu rebuig a hores d’ara.
Ahir en canvi, amb “Una giornata particular” a la Biblioteca, vaig vibrar i gaudir de valent.
Una abraçada