Estem de sort, ja que valorar amb la màxima puntuació voltaire de 5 cargols, tres espectacles seguits en dos dies, és com a mínim força inhabitual. Aquest passat dilluns, 16 de març de nou nit d’estrena al Teatre Lliure de Gràcia (aviat Sala Anna Lizaràn ???) … i una estrena en dilluns, encara es fa més estrany. “EL REPORTAJE” de Santiago Varela es tracta d’una altra meravella de text, que malauradament podran veure molt poques persones a Barcelona, ja que es representa únicament en tres representacions, fins avui dimecres i les entrades per totes les sesions, fa molts dies que estaven totalment exhaurides.

El degà de l’escena argentina, Federico Luppi, encarna un general de la dictadura militar implicat en l’incendi del teatre El Picadero el 1981. Un monòleg que ens mostra com funciona el pensament autoritari. El de llavors i el de sempre.

És un autèntic goig poder veure encara amb tota la seva plenitud intel·lectual, aquest monstre de l’escena, (també nacionalitzat espanyol) que als seus 79 anys encara ens pot donar lliçons de Teatre, al costat de la seva actual esposa Susana Hornos; una altra cosa és el seu estat físic, que evidentment a la seva edat es nota, com és lògic. Com a actor encara sap portar amb dignitat tot el pes d’una obra teatral en el que el text és el més important i on ell és gairebé l’únic protagonista.

El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d’una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s’ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l’Argentina a partir del 1976. L’interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l’àmbit cultural i, més concretament, en l’incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.

Un text en el qual podem comprovar horroritzats, com els participants d’una dictadura militar feixista, justifiquen el seu pensament i es creuen ells mateixos firmament que tot el que fan és pel bé de la seva pàtria i en defensa dels seus ciutadans; comprovarem com arribem a riure com espectadors, quan escoltem alguns arguments que en realitat ens haurien de fer plorar; la censura per començar, creuen que és necessària i per això el general ens posa l’exemple de les pintures de la Capella Sixtina del Vaticà, que pel bé de la humanitat varen ser “vestides” adequadament per tal d’evitar que el poble pogués patir psicològicament en veure els cossos nus pintats per Miquel Angel.

Però sobretot, en aquest cas, fa èmfasi en què el TEATRE és perjudicial per la “llibertat” de l’home, perquè introdueix elements “malignes “en el pensament de les persones, que poden alimentar sentiments contraris a l’ordre establert; justifica fins i tot que s’utilitzi totes les armes contra el TEATRE, incloent-hi si és necessari la crema dels locals on es representa… També ens parla dels actors als quals pinta com a males persones que no produeixen i que per tant no treballen i porten una vida de disbauxa. En realitat ens parla de què la CULTURA pel poble no és convenient i que és lògic que alguns llibres s’hagin de cremar.

El que més esgarrifa com espectador, és comprovar les grans similituds, entre el pensament d’aquest personatge feixista i governs com el que per dissort “gaudim” actualment a l’estat espanyol, i que encara avui en dia intenten fer el mateix d’una manera mes “civilitzada”, però molt més efectiva, lluitant per què els ciutadans del país no tinguin accés fàcil a la CULTURA, carregant amb un vergonyós 21% d’IVA, tot el que els hi fa ferum a CULTURA i llibertat d’expressió; aquests “garrulos” del PP, tenen pànic que els ciutadans puguin arribar a pensar quelcom diferent del que ells considerin “el correcte”.

Avui mateix tenim un bon exemple a casa nostre, quan s’acaba de prohibir una exposició d’art contemporani al MACBA,( “La bestia y el soberano”), perquè els comissaris de l’exposició s’han negat a retirar una estàtua de la artista austríaca Ines Doujak, on el rei Juan Carlos no quedava massa ben parat. Suposo que pensen que és una greu falta de respecte pel que va ser cap de l’estat espanyol, quan en realitat va ser ell qui va faltar el respecte a tot el poble que representava.

Teatre actual, teatre compromès amb la llibertat, teatre de denúncia, que hauria de promocionar-se fins i tot a les escoles, per tal de què els més joves puguin comprovar com les idiologies autoritàries intenten com sigui acabar amb el pensament humà i la llibertat de pensament dels homes.

Una llàstima que únicament s’hagi pogut veure a Barcelona en 3 úniques sessions.

EL REPORTAJE de Santiago Varela

 direcció Huogo Urquijo