Cap de setmana molt actiu culturalment, ja que hem pogut veure dues òperes (Liceu i retransmissió des del MET), un concert de l’OBC a l’Auditori, un espectacle de dansa al Mercat de les Flors i una representació teatral a La Vilella. Per tant intentaré fer cròniques molt esquemàtiques per tal de deixar com a mínim constància i valoracions.
Divendres, al Gran Teatre del Liceu vàrem poder veure en directe l’òpera SIEGFRIED de Richard Wagner (Llibret i música); és la tercera de les quatre òperes que formen part de la tetralogia “L’anell del nibelung”. Va ser estrenada al teatre de Bayreuth el 16 d’agost de 1876, amb ocasió de la primera representació completa del cicle de l’Anell. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 15 de novembre de 1900 i la darrera representació en aquest teatre va ser el 30 de juny de 2004.
– Das Rheingold (L’or del Rin)
– Die Walküre (La valquíria)
– Siegfried (Sigfrid)
– Götterdämmerung (El capvespre dels déus)
L’argument d’aquesta tetralogia gira al voltant d’un anell màgic que atorga el poder de dominar el món, forjat pel nan nibelung Alberichusant l’or robat del fons del riu Rin. Diversos personatges mítics lluiten per la possessió de l’anell, incloent-hi Wotan (Odin), el cap dels déus. Les intrigues de Wotan, a través de generacions, per a intentar vèncer les seves pròpies limitacions, proporcionen la línia argumental principal. L’heroi Sigfrid aconsegueix l’anell, tal com Wotan volia, però és finalment traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brünnhilde, amant de Sigfrid i filla rebutjada per Wotan, torna l’anell al Rin. Els déus són destruïts.
Ens va tocar en sort el segon repartiment, encara que el protagonista ha estat sempre Stefan Vinke, durant totes les representacions fins ara, per malaltia de Lance Ryan; segons companys de butaca que han vist els dos repartiments, aquest segon repartiment està molt més equilibrat i pel que sembla vàrem tenir molta sort. Veritablement les veus de gairebé tots els papers principals van estar realment extraordinàries, com poques vegades podem afirmar, últimament.
L’orquestra del Gran Teatre del Liceu va sonar magnífica, sota la direcció del mestre Josep Pons; deien que estava reforçada… no ho se pas, però a mi em va semblar d’una gran qualitat… i això és d’agrair especialment en aquest cas on la música té un paper importantíssim en una representació que arriba a les 5 hores (inclosos els dos descansos).
La posada en escena de Robert Carsen, em va semblar excel·lent, especialment en el segon acte, amb un treball de llums i ombres que ens va fer gaudir moltíssim visualment; el tercer acte, però va decaure molt i va resultar força ensopit.
En conjunt ens va agradar molt tota la producció, veus, orquestra, posada en escena; la meva valoració no arriba a la excel·lència dels 4 o 5 cargols voltaires, però això no és per culpa de la qualitat o no dels elements, sinó a la meva percepció de la mateixa òpera, ja que encara que vaig gaudir moltíssim en alguns moments, en d’altres se’m va fer costa amunt, el fet d’ intentar prestar l’atenció deguda durant les 5 hores de la representació, fent esforços fins i tot per mantenir els ulls oberts en algun que altre moment. Segurament massa bellesa…. no està feta la mel per a la boca dels ases !!!
Direcció Musical: Josep Pons
Direcció d’escena: Robert Carsen
Escenografia i vestuari: Patrick Kinmonth / il.luminació: Manfred Voss
Repartiment: Siegfried: Stefan Vinke / / Mime: Gerhard Siegel // Wanderer: Greer Grimsley // Alberich: Oleg Bryjak // Fafner: Andreas Hörl // Erda: Maria Radner // Brünnhilde: Catherine Foster // Waldvogel: Cristina Toledo
Producció: Bühnen der Stadt Köln (Colònia)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Estic força d’acord amb tot el que dius menys en el final, allò de “no està feta la mel…”. Crec que tot ens agrada o no, depenent de gustos, percepcions, estat d’ànim… i per descomptat de que allò que veus, tant si es un quadre, com un concert, t’arribi i et faci vibrar.
Una abraçada
A mi em sap greu no poder gaudir més d’una música que encara que m’agrada força, malauradament m’arriba a esgotar. Crec sincerament que en el meu cas, és en bona part, per manca de prous coneixements musicals.
Una abraçada
Jo crec que no es qüestió de tenir més o menys coneixements musicals, sinó de gaudir amb allò que vas a veure. Jo conec gent amb molts coneixements musicals, i un opinar blanc i l’altre negra, per tant, tot es redueix a una qüestió de gustos, ja que els coneixements mínims, crec que tant tu como jo els tenim. Jo, la veritat, tinc molt superades aquestes coses i no m’amoïna gens que m’avorreixi/cansi estar 5 o 6 hores assegut veient un espectacle, el qual, segurament m’agradaria força més si durés la meitat de temps.
Una abraçada
Jo no vaig poder veure-la, últimament no estem gaire actius, una mica per qüestions pressupostàries i una mica per manca de temps. Però dimarts passat hi vaig pensar molt en tots els que van agafar aquell maleït vol, i especialment en els dos cantants que van morir dins l’avió que es va estavellar a Suissa. Els que vau poder veure el segon repartiment de Sígfrid, sense saber-ho estàveu escoltant l’última interpretació, o una de les últimes, de l’Oleg Bryjak i la Maria Radner. Les tragèdies encara són més cruels i incomprensibles quan podem posar noms i cognoms als afectats. No em puc ni imaginar el patiment de les famílies de tots els que han mort en aquest desgraciadíssim “accident”. Aquets drames només tenen una vessant aprofitable, i és que ens ajuden a relativitzar els nostres petits i insignificants problemes. Hem de gaudir de tot el que tenim i de cada cosa que fem i donar gràcies de tenir aquesta sort. No hi ha massa més a dir.
Una abraçada!
Quan estava assegut a terra esperant que algú passes per on jo estava amb la cama trencada per tal de què em pogués donar ajuda…. i amb tot el dolor que en aquells moments tenia, vaig pensar que el que em passava realment no era res de res, si el comparàvem amb l’accident d’avió que 7 hores abans havia ocorregut.
Tot i això, vaig poder viure en pròpia pell, la falta d’humanitat quan al cap d’uns quants minuts, que a mi se’m van fer eterns, van passar dues o tres persones i no em van prestar la més mínima atenció i van passar de llarg. Suposo que van creure que aquell vell tirat al terra del pàrquing del Gran Via 2, estava borratxo o drogat. Per sort una dona finalment es va aturar i em va preguntar que em passava i va pujar a demanar ajuda als guàrdies de seguretat.
En aquells moments encara no sabia que aquests dos cantants d’òpera que havia vist en aquesta representació de Sígfrid al Liceu, estaven entre les víctimes. L’endemà començarien a arribar les maleïdes notícies dels 20 nanos morts, així com la de l’Oleg Bryjak i la Maria Radner….. i de tanta altra gent que no coneixíem, però que l’hem sentit molt propera a nosaltres. Una tragèdia que dia a dia ha anat incrementant el nostre dolor en saber les circumstàncies.
http://d.ibtimes.co.uk/en/full/1430489/oleg-bryjak-maria-radner.jpg?w=736
Efectivament, aquests esdeveniments dramàtics et fan veure que les nostres angoixes i petits problemes, no tenen la més mínima importància…. i que cal aprofitar el temps que estem vius a aquesta petita boleta anomenada “terra” que també no para de “voltar i voltar”.
Una abraçada