Nit d’estrena ahir dimecres 11 de març; la sala del Teatre Lliure de Gràcia plena a besar i a escena tan sols una actriu i un acordionista per tal de representar MANCA SOLO LA DOMENICA, espectacle basat en un relat de l’escriptora siciliana Silvana Grasso. Un text que enamora des de la primera frase i que únicament hauria pogut fer creïble, una escriptora siciliana…. i és que l’argument és del tot esbojarrat i la seva volguda absurditat provoca en l’espectador la hilaritat durant bona part de la representació.

L’extraordinària actriu Licia Maglietta dirigeix i protagonitza l’espectacle; la seva manera de dir el text (en italià, sobretitulat en català), ja paga la pena haver pagat l’entrada, perquè es tracta d’una immensa actriu que juga amb la seva manera de dir precipitat, exagerat com el seu paper de dona napolitana requereix, però sobretot amb les seves mirades i la mímica del seu rostre, caiguda d’ulls, llavis… pel que cal gaudir-lo de ben a prop.

Una dona siciliana, Borina Serrafalco, no gaire bonica i que sembla que es quedarà per vestir sants, es veu obligada a casar-se amb Liuzzo Cataldo, un ebenista que té un èczema repugnant. “De dot, tots dos van dur els seus defectes”, explica la narradora, Licia Maglietta, abans d’entrar en el paper de Borina. Liuzzo, però, ha d’emigrar a Austràlia i mai més no torna a donar senyals de vida. Borina, una dona sola en un poble de Catània, insignificant, sense identitat, decideix construir-se’n una: serà la vídua de sis homes –sis vides diferents–, un per a cada dia de la setmana, cada un enterrat en un cementiri diferent. Només li falta el diumenge…

La incorporació de l’acordionista Vladimir Denissenkov és important en aquesta posada en escena, ja que la veu de l’actriu i el so de l’acordió s’acoblen perfectament l’un a l’altre i dialoguen segons l’estat d’ànim de la protagonista.

Ens ho hem passat d’allò més bé i hem rigut un munt amb les descripcions que Licia Maglietta fa de l’elecció dels seus pretesos marits difunts, de la por que li fa la possibilitat d’una possible aparició d’un altra falsa vídua que s’apropiï dels seus “homes” i de l’angoixa de no poder exercir com a vídua “oficial” els diumenges i festes de guardar, en el seu poble, perquè tota la població sap del cert que el seu marit està viu i l’ha abandonat.

Hem gaudit com feia molt de temps no ho fèiem i encara ens fan “mal” les mans dels aplaudiments; felicitem des d’aquí a Lluís Pasqual, pel regal que ens ha fet en portar aquest espectacle a Barcelona, encara que tan sols sigui per únicament 6 funcions, ja que tenim el privilegi de poder veure aquest magnífic espectacle únicament fins aquest cap de setmana. No us el perdeu !!!

Per cert….. quan temps ens faran esperar, els directius del Teatre Lliure, per posar el nom d’Anna Lizaran a la Sala de Gràcia ???