Es pot dir que d’ençà que vàrem descobrir les lectures dramatitzades a la Sala Àtic22 del Tantarantana, som assidus a aquest tipus de proposta; aquesta vegada a més, tenia el gran al·licient de què la dramatúrgia i la direcció era a càrrec del que ja considerem un bon amic, que acostuma a obrir-nos les portes d’accés al Àtic22 abans de pujar per les escales de ferro mig penjades a la paret exterior de l’edifici….. estem parlant de ABEL VERNET.
Malauradament molt aviat comprovarem que no és el nostre millor dia, perquè som molta gent esperant al carrer i la representació comença allà mateix; un grup massa gran perquè els dos actors que interpreten els seus papers a la mateixa vorera, ens facin arribar la seva veu amb claredat; tan sols uns quants s’assabenten del que ens intenten explicar, ja que el soroll del transit i la llunyania evita la bona audició.
Pugem definitivament a la Sala i els problemes d’audició continuen…. a vegades els actors criden, però en d’altres moments xiuxiuegen i no ens arriba la seva veu…. i això que estem a la fila 1.
RZ en RV es tracta d’una lectura dramatitzada a partir de l’obra de teatre “Roberto Zucco” de Bernard- Marie Koltès (1988), inspirada en fets reals, que relata la història d’un assassí en sèrie italià, Roberto Zucco, elevada a una dimensió mística i barrejada amb la història d’una noia a qui ell, la porta a la perdició. Aquesta obra va provocar en el seu dia, un enorme escàndol, perquè en ella es barregen fets reals i tràgics.
L’actuació dels 8 intèrprets la vàrem trobar força desigual i es va anar agreujant, perquè Abel Vernet, amb la seva millor intenció va voler aprofitar tots els recursos que l’espai del Àtic22 pot oferir, ….. carrer, escales exteriors de pujada, sala petita, sala gran, espai al voltant dels serveis i escales interiors de sortida. Fins a 6 espais diferents, en el que el públic es veu obligat a desplaçar-se d’un lloc a l’altre, amb les incomoditats que això representa…. en peus, seients sense respatller, tamborets i no pas per tothom ….. corredisses, alguna empenta …i sobretot una acústica infernal i poc estudiada per la quantitat de gent que preteníem entendre el que els actors ens estaven intentant explicar.
Encara sort que l’obra “Roberto Zucco” la coneixíem i més o menys vàrem seguir l’argument, però sincerament crec que les incomoditats que vàrem patir, les corredisses per tal d’agafar un bon lloc i la falta d’un estudi com cal de com fer arriba la veu dels actors als espectadors, va aconseguir el contrari del que es pretenia…. i és que aquella nit la vàrem patir, més que gaudir-la.
Malgrat tot el que he explicat, crec que cal valorar la bona predisposició de tots els actors i molt especialment a Moli Quetglas en el paper de Roberto Zucco, però també a la resta dels seus companys, Lluna Gay (nena), Múria Casas (mare, madame), Xavier Pàmies (pare, inspector, avi, algú del carrer), Marta Santandreu (germana), Adrià Diaz (germà), Carlos Martinho (inspector i guàrdia 1), Rafa Delacroix (comissari i guàrdia 2).
No sempre les representacions surten “rodones” i aquest cas és un claríssim exemple de què les condicions ambientals, poden malmetre una bona experiència teatral. Així i tot continuarem apostant per les propostes que l’Àtic22 ens continuï proposant.
A la sortida, ja al carrer, vaig voler dir-li personalment a Abel Vernet, les mancances d’audició que ens havien malmès la seva proposta, però ell sembla que ja era prou conscient.
