Tres dones dedicades a la cançó, han marcat d’alguna manera la meva vida, des de la meva adolescència fins al dia d’avui. Recordo quan vaig començar a treballar als 15 anys al “Banco Vitalicio de España”, que sota el vidre de la meva taula d’auxiliar administratiu, tenia una bona estesa de diferents fotografies de Barbra Streisand; era llavors l’època que la cantant novaiorquesa obtenia l’oscar a la millor actriu per la pel·licula “Funny Girl”…. però aquella època va passar forca ràpidament.
Per la mateixa època va començar a cantar Maria del Mar Bonet als Setze Jutges i immediatament en vaig enamorar de la seva veu i de les seves cançons, en les que barrejava moltes de les cultures mediterrànies, que fins aleshores jo havia menystingut, com ara són la música marroquina- tunisiana o el flamenc. Aquesta època la vaig viure amb molta mes intensitat, ja que inclús pertanyia al seu club de “fans” encara que ens anomenaven “amics de la MMB”, ja que “amics” quedava molt millor que “fans”, paraula que no era gens “progre”. Aquesta febre la vaig aguantar moooooolts anys, fins que malauradament la vaig conèixer en persona i el mite va caure als meus peus, convertint-se de sobte en “humana” amb tots els defectes i virtuts que això comporta. Encara avui en dia, però, quan escolto la seva veu, reconec que la meva “ànima” vibra intensament.
Com us podeu imaginar, la tercera dona que ha marcat la meva vida en el món de la cançó, ha estat sense cap mena de dubte, Dulce Pontes, a partir del moment que vaig començar a interessar-me per la música portuguesa, especialment per una mena de cançons tradicionals que ells nomenen “Fados”; era potser l’època de la gran il·lusió col·lectiva de les olimpíades a Barcelona. Aquesta passió meva per Dulce Pontes no ha estat tan intensa, perquè quan la vaig començar a tenir -la, ja era “granadet”, però encara avui en dia, cada vegada que apareix un CD o actua a casa nostra, sóc dels primers que corre per comprar les entrades.
Entendreu llavors el perquè de la meva valoració, al concert que vàrem viure el passat dijous 19 de febrer a l’Auditori de Barcelona, que evidentment és la màxima possible de 5 “cargols voltaires” i és que de nou i ja amb els meus 62 anys més que complerts, encara aquesta cantant em va vibrar intensament.
Malauradament i no sé perquè “co…..”, els programadors cada cop més per tal de promocionar “talents nous”, comencen els espectacles amb un “teloner” que no t’interessa pas i pel qual no has desembutxacat els 54 euros que et fan pagar per escoltar al cantant que t’interessa de debò… en aquest cas va ser la cantant Judit Nedderman, nascuda a Vilassar de Mar, que va aconseguir endarrerir el començament del concert gairebé fins a les 10 de la nit, amb el cabreig més que considerable de molts dels presents.
Però quant feia poca estona que havia començat el concert vàrem ser degudament compensats amb l’aparició per sorpresa de Joan Manuel Serrat que va cantar una cançó en castellà (faltaria mas !!!) juntament amb la Dulce Pontes.
El concert, com sempre que la cantant apareix per Barcelona, va estar “increïble”, amb l’aforament de l’Auditori força ple, ….. i els aplaudiments unànimes durant tota la nit, aconseguint que la cantant compleixi els desitjos dels espectadors d’escoltar la propina de la meravellosa cançó “lagrima”.
….és difícil explicar un concert de música “moderna” amb paraules i és per això que us deixo uns vídeos que vaig gravar per vosaltres.
M’ hagues encantar anar al concert de la Dulce Pontes, pero el que mes m’ ha sorpres es la teva feina!!Ja savia que erem veins pero el que no savia es que vam ser en algun moment companys de feina!!De fet fins i tot crec imaginar quin es el company de feina al qual li vas portar una samarreta de basket quan vas anar al Canada…Ara ja no hi treballo pero si que hi vaig estar uns quants anys…A veure si ens veiem algun dia personalment i comentem totes aquestes coincidencies..Salutacions!
Creia que els “Dulceponteros” érem escassos, però veig que algun mes dels que ja conec van sortint de l’armari.
No sabia que érem veïns i encara menys que havíem estat companys de feina, encara que això no és gaire difícil, ja que portant 47 anys com porto a la mateixa empresa, poden haver passat per allà mitja població barcelonina. El company que viu quasi exclusivament pel bàsquet es diu Xavi.
En les teves mans està el que ens puguem saludar, ja que tu sí que coneixes com són per les fotos del Blog.
Una abraçada
Crec que en els últims temps som molts els que hem descobert la música que es fa a Portugal i especialment les seves meravelloses veus femenines. Jo sóc fan de la Mariza de la que també em vaig perdre el seu últim concert a Barcelona. Masses errades que espero no tornar a repetir. Si, em sembla que el noi al qual jo em referia es diu Xavi (fa uns anys que vaig marxar i he oblidat alguns/molts noms) De fet jo el que recordava era el cognom, ja que tot i que jo no vaig coincidir en la feina directament amb ell, eren tres germans que treballaven al mateix centre i per aquesta raó tots els coneixíem, fins i tot els no portàvem tants anys com vosaltres. Quan ens trobem tindrem moltes coincidències de les quals xerrar. Una abraçada.
Veig que tens bona memòria. Efectivament els germans “Martin Negrete” són tres i companys meus a l’edifici del costat de Gran Via 2…. un d’ells ja feliçment jubilat.
La cantant Mariza, m’agrada força, però encara no he tingut la sort de veure-la en directe….. la propera vegada que actuï a Barcelona ho intentarem.
Una abraçada