Feia molt de temps que no veiem l’òpera NORMA ni en directe (al Liceu no la representen des de l’any 2007), ni en cinemes i ara que resulta que la interpretaven al “nostre” Gran Teatre del Liceu, va i no entrava dins del nostre torn d’abonament…. quina mala sort !!! Però als “Voltaires” se’ns va ficar al cap d’anar-hi, peti qui peti… i ara resulta que en el transcurs d’una setmana l’hem vist dues vegades. La primera el dia 11 de febrer al Liceu i en directe, en una de les butaques sense visió, encara que aquestes localitats permeten veure la representació a través d’una petita pantalla individual. La segona vegada el 17 de febrer des de la pantalla dels cinemes Bosque, en la magnífica retransmissió que es va efectuar des del Liceu a un fotiment de cinemes de mig mon. Curiosament ens va costar més cara l’entrada del cinema que la del Liceu !!!

Norma és una bellíssima òpera en dos actes de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani. Va ser estrenada al Teatre de La Scala de Milà el 1831. A Catalunya s’estrenà al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 1835; al Gran Teatre del Liceu no va fer-se fins al 16 d’octubre de 1847, mig any després d’haver-se inaugurat.

El paper del personatge protagonista, Norma, es considera com un dels més difícils del repertori de soprano. En el segle XX poques cantants el van poder interpretar amb èxit. Destaquen les interpretacions de Rosa Ponselle, en els anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas en els anys 50 i 60. A finals del segle es va imposar la interpretació de Montserrat Caballé.

No sols és l’obra mestra i més coneguda de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas dels anys. L’enlluernadora ària casta diva és una de les grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï.

“Plorar d’emoció escoltant-la no ens hauria d’avergonyir”. Això va dir Richard Wagner de l’òpera més cèlebre de Vincenzo Bellini. La considerava l’exemple perfecte de tragèdia musical.

La meva valoració d’aquesta representació hauria estat de 5 “cargols voltaires” si no fos per la pèssima posada en escena de Renato Palumbo, avorrida fins a límits insospitats… i encara menys l’escenografia de David Korins, que semblava construïda fa més de 50 anys.

Ara bé, els cantants van estar a una alçada estratosfèrica, especialment la soprano Sondra Radvanovsky, que ens va fer tocar el cel més d’un cop durant la representació; al seu costat la mezzosoprano Ekaterina Gubanova, evidentment a un altre escala, va interpretar magníficament el paper de Adalgisa. En el paper de Pollione un extraordinari Gregory Kunde amb un sorprenent volum en tots els registres.

Encara que l’ària “Casta Diva” és potser la més coneguda del món operístic de tots els temps, l’òpera Norma té una música meravellosa, que ens va fer gaudir de valent, especialment el dia de la retransmissió als cinemes.

Direcció musical : Renato Palumbo

Norma : Sondra Radvanovsky // Pollione: Gregory Kunde // Adalgisa: Ekaterina Gubanova // Oroveso: Raymond Aceto // Clotilde: Ana Puche // Flavio: Francisco Vas

Direcció d’escena : Kevin Newbury // Escenografia: David Korins // Vestuari: Jessica Jahn // Il.luminació: D. M. Wood

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company

Un Cargol de cabell ???