– Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

El passat divendres vàrem assistir al Teatre Lliure de Gràcia (per cert …. quan tindrem el plaer d’anomenar per fi a aquest espai “Sala Anna Lizaran”???), a veure una nova proposta que protagonitzaven “Les Antonietes” juntament amb la “Kompanyia Lliure“; es tractava de SOMNI AMERICÀ i la veritat és que anàvem sense gaires esperances de què ens agrades gaire, ja que les crítiques que havíem llegit no eren pas gaire encoratjadores.

Somni America 5

La veritat és que ens va agradar força mes del que esperàvem, especialment el text elaborat per Oriol Tarrasón, a base d’un treball minuciós de molts mesos de lectura de llibres d’autors dramàtics nord-americans del segle XX….

ERSKINE CALDWELL, ARTHUR MILLER, EUGENE O’NEILL,BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS

Cartell Somni AmericaA partir d’aquest recull d’idees, Oriol ha sabut escriure un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni …. el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç.

Tots ells són personatges desarrelats pel fet de no voler estar sotmesos a les normes que la societat els obliga…. són bones persones i voldrien ser estimats, aconseguir una bona feina que els ompli, dedicar-se a l’art o a la música, inclús deixar de pensar massa en un mateix per fer-ho per la col·lectivitat o ajudar als altres a viure amb dignitat; la realitat és que no han tingut sort i estan aixoplugats en una nau malmesa que ha de ser enderrocada. Pel que sembla, no és pas veritat que a Amèrica tothom pot triomfar.

Tot i això, no sé ben bé perquè, els diàlegs queden una mica desdibuixats i les referencies a personatges d’obres cèlebres de la literatura del segle XX, queden lluny de ser entesos per la majoria del públic, i solament queden a l’abast de grans lectors.

Somni america 1

Somni America – Fotos de Ros Ribas

 Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins al límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser l’única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.

Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i
persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?

Crec que la posada en escena és el que mes “xirria” d’aquesta producció, a causa del fet que el gran espai on es desenvolupa l’acció, és massa allargassat, i queda en moltes ocasions molt lluny del públic, encara que estiguis situat a la primera fila com en el nostre cas; alguns diàlegs no arriben, amb la suficient potencia, a l’altra banda d’on s’interpreten algunes de les accions i sobretot provoquen que l’espectador es vegi forçat a actuar com si estigués presenciant un partit de tenis, girant el cap a banda i banda.

Les actuacions dels onze actors, avui en dia és tot un luxe, encara que haig de dir que existeix un desnivell molt acusat entre les magnífiques interpretacions dels components de “Les Antonietes” i la dels actors menys experts de la “Kompanyia Lliure”, tot i que, totes ells, podem considerar que estan a un nivell força alt.

This land is your land (Woody Guthrie)

Text basat en idees recollides, entre d’altres, en …

Tobacco Road (Erskine Caldwell) // This land is your land (Woody Guthrie) // Death of a salesman – Mort d’un viatjant (Arthur Miller) // Mourning Becomes Electra – A Electra li escau bé el dol (Eugene O’Neill) // The Second Oldest Profession (Ben L. Reitman) // My name is Aram (William Saroyan) //The grapes of wrath – El raïm de la ira (John Steinbeck) // The glass menagerie – El zoo de vidre (Tennessee Williams)

Tenint en compte tot el que acabo d’apuntar, crec sincerament que és una producció que s’ha de veure, encara que el text supera amb escreix la direcció realitzada pel mateix autor..

Autoria i direcció : Oriol Tarrasón 
intèrprets:  Pep Ambròs Kit / Laura Aubert Harry / Paula Blanco Kitty / Javier Beltrán Dudley / Annabel Castan Blanche / Mireia Illamola Elsa /Pol López Tom / Arnau Puig Nick / Bernat Quintana Will / Mima Riera Mary / David Verdaguer Joe / Tennessee gos
escenografia Assad Kassab / vestuari Maria Armengol / caracterització Ignasi Ruiz i Montse Sanfeliu / il·luminació Iñaki Garzón / soRoger Julià / assesora de moviment Fátima Campos / ajudant de direcció Ariadna Castedo / ajudant d’escenografia Paula Santos / ajudant de vestuari Clara Peluffo / alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre Sigrid Pérez-Obiols / alumna en pràctiques de vestuari de l’Institut del Teatre Alba Macfarlane
producció Teatre Lliure

Cargol Americà

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a – Teatre – SOMNI AMERICÀ – (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 06/02/2015

  1. Imma C. ha dit:

    Hoola!
    Crec que l’Oriol Tarrasón (autor i director) ha fet una gran feina amb la lectura de tots aquests autors nordamericans, per situar-nos al Crac del 29, la Gran Depressió. Els personatges són un entre tants, només la Blanche és un referent clar. Uns perdedors (la prostituta, el clown amb el violí, aspirants a trobar feina, etc.)Les interpretacions són molt treballades, però és més com una presentació que no pas que passin grans coses a l’escenari, com escenes individuals.
    Val la pena arribar-se al LLIURE de GRÀCIA per veure-ho. Bona fusió de Les Antonietes i la Kompanyia Lliure.
    L’escena del ball l’hauria fet unes quantes vegades, donava molt de joc.

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      Evident que l’Oriol Tarrasón ha fet una bona feina, però jo no estic segur que al públic hagi detectat la majoria dels personatges literaris del recull d’obres que ha volgut reflectir l’autor, a escena. Està clar que alguns com el de la Blanche Dubois d’un “Tramvia anomenat desig”, és potser el que es mostra més clarament… i és que a la primera estrofa que pronuncia ja fa referencia al Tramvia…. és per això que crec que hauria pagat la pena fer-ho més evident i d’alguna manera facilitar aquesta comprensió del que en realitat és aquest guió,… un recull d’altres obres. Potser en el programa de mà…. potser especificar-ho clarament, projectat en una pantalla, quan intervé per primer cop cada personatge???

      No estic massa d’acord amb què la fusió de les dues companyies estigui del tot ben lligada, ja que des del meu punt de vista en la majoria dels casos, la diferencia en les interpretacions individuals, trenca el que hauria de ser una interpretació “global” que no acaba de rotllar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.