El passat dimecres dia 4, vàrem tornar a patir les conseqüències de voler veure una representació teatral a la Sala Muntaner i després del que vam viure, ara si, creiem que ens replantejarem seriosament tornar anar-hi; com ja tenim experiències similars en aquesta Sala i per tant previsors que som, 3/4 d’hora abans de començar la sessió, ja hi érem al carrer fent cua per entrar amb els tiquets a la mà, tot i saber que la direcció d’aquesta Sala no obre les portes fins a l’hora en punt, plogui, nevi o faci un fred que pela (en aquest cas 4 graus)…. tot i veure a la gent dreta aguantant estoicament el que faci falta per tal veure Teatre.

Però el més indignant de tot plegat, és el comportament del públic, ja que a mesura que va passant l’estona, va arribant gent i mes gent i es van colant amb l’excusa de què són amics o coneguts, dels que ja estan a la cua… es petonegen i au !!!, es col·loquen descaradament en l’encapçalament de la cua; sense voler exagerar de 15 persones que teníem davant al arribar…. la cosa es va anant fent grossa i quan van obrir les portes teníem almenys una cinquantena de persones; ….. i llavors bé el pitjor… carreres, cops de colze, empentes… i quan t’adones i pots accedir a l’interior de la Sala, tot ja està ocupat per persones o abrics, bosses, o el que sigui per guardar un bon lloc per les amistats que no s’han atrevit a colar-se.

No entenem el perquè, coneixent de sobres aquest problema i l’espectacle patètic que se li fa fer al públic, la Direcció d’aquesta Sala, no és capaç de numerar les localitats i ja es venen amb els seients assignats; això permetria arribar a l’hora, no passar fred i sobretot no patir les empentes i la mala educació d’un públic que a priori hauria de tenir un nivell cultural superior al de la mitjana de la població.

No és pas l’única Sala de Teatre que no té numerades les localitats, però si l’únic lloc que coneixem que passa el que acabo de descriure…. i crec que té una raó clara….. la visibilitat de la majoria de localitats de la Sala Muntaner és deficient per no dir, francament dolenta.

_______________________

I ara si…. un cop efectuada la descàrrega de mala llet que encara tenia acumulada, passo a parlar de l’obra que vàrem anar a veure; es tracta de L’ALÈ DE LA VIDA (🐌🐌🐌🐌) , un text escrit l’any 2002 pel dramaturg anglès i director de teatre David Hare.

Amb un cert to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. “Són dues dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur”. En el transcurs d’un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys. Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.

L’obra es va estrenar al West End , el 3 d’octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

Fa més de 10 anys que aquesta obra va ser estrenada a l’estat espanyol en la seva versió en llengua castellana (La brisa de la vida) dirigida per Lluis Pascual i curiosament interpretada per l’actriu que ara triomfa al Teatre lliure, Núria Espert acompanyada per Amparo Rivelles; crec però que aquesta versió no es va poder veure a Barcelona,; el nostre amic Pere de Girona, ens ha fet saber que aquesta proposta, sí que va arribar a poder-se veure a temporada Alta de Girona fa uns anys, encara que no va tenir el ressò que va aconseguir en altres poblacions de l’estat espanyol.

La proposta escènica que ara se’ns ha presentat a la Sala Muntaner ens ha agradat força; creiem que Magda Puyo ha fet una bona feina, ja que d’entrada ha suprimit la distribució escènica que generalment presenta la Muntaner (amb un escenari massa alt i a la italiana), per una escenografia central, com si es tractés realment d’un autèntic ring de lluita de boxa, amb públic a banda i banda; la superfície de fusta no es plana, sinó que té un pendent força pronunciat.

En aquest petit espai les dues protagonistes ens mostren les seves visions d’aquesta relació amb l’home que van estimar ja fa temps i que per sort ja ha desaparegut de les seves vides… per passar a mans d’una tercera dona molt més jove i amb més atractius. El text d’aquesta lluita psicològica és potser el més extraordinari de tot plegat, ja que tracta tan sols de temes quotidians que tots nosaltres hem pogut viure d’una manera més o menys intensa, de l’amor i el desamor, de la rutina en el matrimoni, de trobar en una tercera persona el que manca en la relació de parella i de voler tornar a il·lusionar-se de nou per un nou amor o almenys per un altre manera d’encarar la vida.

No ens parla de cap tragèdia important, ni de cap esdeveniment extraordinari, però sí que ens parla de la vida real, d’una manera planera i molt entenedora per tothom; pocs textos diuen tant amb poc més d’una hora de representació. El personatge més important mai apareix a escena però està ben present durant tota la representació….. la seva visió ens és explicada des de l’òptica de les persones que el van arribar a estimar.

Les dues interpretacions són extraordinàries, especialment la de Mercè Arànega que treballa amb una naturalitat que a nosaltres ens deixa perplexos, ja que sembla que no actuï realment i que estigui vivint una realitat que a nosaltres ens deixa amb la boca oberta i literalment clavats a la butaca; però no voldria per això desmerèixer l’actuació d’Anna Güell, ja que encara que no l’hem vist treballar tant, ens va agradar força i aconsegueix estar a la mateixa alçada que la seva parella escènica.

Us la puc recomanar amb tota la seguretat de què aquesta producció us agradarà. Llàstima però que la Sala Muntaner no tingui les condicions més idònies per poder ser vista amb totes les condicions i comoditats que es mereix aquest bon treball escènic.