Aquest passat dissabte, de nou ens vàrem dirigir als cinemes Yelmo Icaria per tal de veure en directe des del Metropolitan de NY, l’òpera ELS CONTES DE HOFMANN, i ens trobem que bona part de la colla que hem anat formant aquests últims anys, ha desertat en aquesta ocasió.

És per nosaltres una òpera prou coneguda i l’ultima vegada que la vàrem poder veure en directe va ser al Gran Teatre del Liceu fa ara justament dos anys (podeu veure la crònica);aquella versió ens va agradar força mes que la d’ara, especialment per la seva magnífica posada en escena; malauradament, les produccions operístiques del MET, últimament són força “carrinclones”, encara que haig de dir que aquesta no ha estat de les pitjors, a pesar de què com de costum, és força conservadora.

Les contes d’Hoffmann és una òpera en tres actes, amb pròleg i epíleg, música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier. Es basa en una obra que el mateix Barbier i Michel Carré havien escrit sobre contes d’ETA Hoffmann. El mateix Hoffmann és un personatge de l’òpera, com ell mateix feia en moltes de les seves històries.

Es va estrenar en l’Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881. Offenbach va morir abans d’acabar-la, i Ernest Giraud(1837-1892) va emprendre la seva orquestració i també va musicar els recitatius.  La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.

El controvertit tenor Vittorio Grigolo assumeix el paper del torturat i aventurer poeta que dóna nom a l’obra mestra operística d’Offenbach; nosaltres vàrem gaudir força de la seva interpretació, que creiem va estar per sobre de les expectatives.En aquesta ocasió el MET va escollir a les sopranos Hibla Gerzmava, Erin Morley, i a la mezzo-soprano Christine Rice, per interpretar a les tres heroïnes, cadascuna d’elles amb una personalitat pròpia, però que idealitza algun aspecte del desig d’Hoffmann. Ens va agradar especialment Erin Morley en el paper de la “nina- robot” Olympia, tant en l’aspecte teatral com en el vocal. Gairebé a la mateixa alçada Hibla Gerzmava, interpretant el paper de dues dones, Antonia i Stella.

El baríton estatunidenc Thomas Hampson retrata els ombrívols 4 dolents, tots sota la direcció de la batuta d’Yves Abel, que va aconseguir fer sonar l’orquestra del Metropolitan com gairebé sempre… és a dir, a la perfecció.

Vàrem gaudir de valent, ja que coneixem prou bé la seva música i ens agrada força, els cantants principals van estar a una bona alçada i l’escenografia no va estar malament; el pitjor però, i com de costum, és la qualitat de les retransmissions…. i és que els tècnics del MET encara no han trobat la manera idònia de filmar-les amb la llum adequada, per ser retransmeses als cinemes de mig mon…. i sempre, sempre, sempre es veuen a la pantalla mooooolt fosques i sobretot amb un so “brut” que recull l’ambient de la sala a un nivell desagradable; no es tracta d’un problema dels cinemes Yelmo i si de la mateixa retransmissió.

Aquest aspecte està molt millor aconseguit en les retransmissions que es fan des d’altres teatres, com ara les del Royal Opera House de Londres. La temporada vinent ens repensarem si realment paga la pena renovar el nostre abonament.

 Direcció: Yves Abel /Producció: Bartlett Sher / Escenografia: Michael Yeargan / Vestuari: Catherine Zuber / Il·luminació: James F. Ingalls / Coreografia: Dou Dou Huang

Hoffmann: Vittorio Grigolo / Olympia: Erin Morley /Antonia / Stella: Hibla Gerzmava / Giulietta: Christine Rice / Nicklausse: Kate Lindsey / Vilans: Thomas Hampson