Dijous passat vàrem assistir a l’estrena de LA PLANA, al Teatre La Vilella i vàrem acudir amb força il·lusió, ja que es tractava d’una producció pròpia de la Cia Sargantana, escrita i dirigida pel que ja fa temps considerem un bon amic, en Jordi Pérez.
Ja us avanço que el text l’hem trobat força complex i molt poc entenedor, almenys en el moment de veure l’obra …. i mes que el text, em refereixo a la dramatúrgia, perquè de text aquesta vegada en tenim ben poc; de fet durant els primers minuts veiem als actors dalt d’un “turó” fent la vida del seu dia a dia, gairebé sense conversar, tot menjant un plat de sopa.
Un menjador instal·lat en un petit turó acull tres personatges que han fet d’aquest espai casa seva i de la companyia mútua, una família. Un vespre, mentre sopen, els esdeveniments els sorprenen. Tot allò que cada dia podien seguir per la televisió, els envaeix i transforma les seves vides, i potser les d’un país sencer. Fins a quin punt estem preparats per a poder imaginar un nou sistema polític, social o econòmic?
La idea bàsica, de la qual ha partit en Jordi Pérez, per crear la seva dramatúrgia, m’agrada i força; tracta bàsicament de la gran separació que sempre hi ha hagut, (i ara, encara mes), entre els polítics ja aposentats al poder i el poble, que està sotmès i resignat a les decisions que prenguin, sense ser consultats i que afectaran de ple a la seva vida i als seus projectes i somnis de futur.
Però també ens parla de les actituds del poble davant d’aquesta situació, (resignació o esperança en un futur millor), precisament d’aquells que veuen des de baix com els “poderosos” fan el que sigui per obtenir el poder, sense manies, assassinant si ho creuen convenient, utilitzant paraules buides que el poble no entén ni l’interessen pas….. paraules d’altra banda, utilitzades un fotiment de vegades al llarg de la història de la humanitat (tant per l’extrema dreta com per l’esquerra més radical)….. i que, malauradament poques vegades han servit per res més que, enganyar al poble i mantenir-lo sotmès sota el seu poder.
L’esforç, estic segur que ha estat gran, especialment en el moment de la creació i en el treball de més de tres mesos d’assajos i de trencar-se el “coco” per aixecar del no-res una escenografia força reeixida i sense comptar amb gaires recursos econòmics, com si tenen altres Teatres comercials….. la idea inicial és bona, o molt bona, però sincerament crec que al resultat obtingut no ha estat a l’altura de les expectatives, … li ha faltat donar-li un parell de voltes mes, tant en la posada en escena, per fer-la més entenedora, com també en la majoria d’actuacions, per aconseguir el bon producte teatral que hauria pogut ser.
Cada cop em desagrada més sortir d’un Teatre sense entendre d’entrada el que se m’ha volgut explicar o almenys sense entendre molts dels aspectes que de ben segur m’he pogut perdre, per què el director no ha fet l’esforç suficient per fer-los més entenedors al públic al qual està dirigit. Evidentment, sé que estic parlant d’un Teatre no comercial que pretén fer pensar a l’espectador i que no es tracta tan sols d’un muntatge per fer passar l’estona….. però aquest cop crec que s’ha fet un gra massa.
No m’atreviria pas a recomanar aquest espectacle a públic que no és gaire “teatraire”, perquè segurament seria contraproduent i faria l’efecte contrari al de fomentar-li l’assistència al Teatre anomenat “culte”, el que pretén ser quelcom mes que un passatemps o divertiment.
Evidentment nosaltres a la sortida ens ho vàrem passar d’allò més bé, discutint entre nosaltres i la meva filla, el possible significat d’alguns aspectes, com el de la dona que arrossega un carro durant tota la representació, amb la cara tapada amb plastilina…. o els sons guturals del polític corrupte, que l’únic que pretén és aconseguir el poder…. i que poc després és assassinat pels seus propis guarda espatlles…. sempre niant persones amb menys escrúpols; els guarda espatlles per cert, tenen alguna referència amb l’actual PODEMOS ?
Per altra banda crec que la producció, té aspectes que mereixen ser valorats, com dues de les actuacions que ens van agradar força, concretament la de Carla Vallès i la de Saoro Ferre; la resta d’interpretacions o són molt minses (com la d’en Jordi Pérez, vist i no vist), o sense substància (el paper assignat a Carlos Briones, sense un mot entenedor…. ell no en te cap culpa)… i la resta, encara poc “salpebrats”.
L’escenografia, és un dels aspectes que mes ens van convèncer …. molt treballada, encara que amb alguna errada el dia de l’estrena, però que de ben segur amb el rodatge dels dies, seran ben resoltes; lamentar per altra banda la situació de la “porta” i els guarda espatlles, que tapen l’acció d’una bona part dels espectadors.
Valorem aquesta producció en tan sols dos cargols sobre cinc (🐌🐌) ; el que vol significar per nosaltres, és que es tracta d’un espectacle que ens ha fet passar una estona agradable, però que no ens ha acabat de fer el pes; no és de bon grat donar aquesta valoració que considerem baixa, perquè creiem a cegues en el projecte de La Vilella, inclús abans de la seva creació i a més a més, ens considerem amics de la majoria de la gent que ha treballat per aixecar aquesta producció; hem de dir que aquesta valoració és simplement la nostra opinió, del que vàrem pensar en el moment de veure la representació i escrit amb tota sinceritat …. evidentment no pretén ser pas una crítica professional.
Per cert, un dels aspectes que mes em van agradar del final d’aquesta dramatúrgia, és el fet que en Prim (Saoro Ferre), per fi dóna el pas i abandona la seva “seguretat” a la recerca d’un futur millor…. segurament l’únic alè d’esperança que ens ofereix aquesta dramàtica proposta.
Continuem creient que a projectes com el de La Vilella, cal fer-los costat, encara que algun dels resultats no ens satisfacin plenament.
Text i direcció: Jordi Pérez i Soldevila / Ajudant de direcció: Marilou Roqueplan
Kram – Jordi Pérez / Ela – Carla Vallès / Prim – Saoro Ferre / Carreter – Laura Yarza Sanchez / Senyor del discurs – Carlos Briones / Guardaespatlles 1 – Carles Garcia Llidó / Guardaespatlles 2 – Manuel Gómez Perogil
Vestuari: Muriel Parisi / Composició musical i espai sonor: Jordi Pérez i Soldevila / Regidoria: Nathalia Sócrate / Disseny tècnic: Cia. SarGanTaNa / Disseny video i projeccions: Companyia Sargantana / Edició video: Carlos Briones
Una producció de Cia. Sargantana – África Estringana
Retroenllaç: – Teatre – LA PLANA (🐌🐌🐌 + 🐚) – La Vilella Teatre – 22/10/2015 | Voltar i Voltar