A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

 El rei Lear ja se sent massa gran per governar i planeja dividir el seu regne entre les seves tres filles, però vol saber qui l’estima més per donar-li el tros més gran. Les dues filles grans asseguren que l’estimen més que cap altra cosa al món però la petita, Cordèlia, assegura que només l’estima com correspon a una bona filla, per la qual cosa perd la seva herència i marxa a l’exili, on es casa amb el rei de França. Mentrestant els cortesans comencen diverses conspiracions per assegurar la seva posició a la nova situació.

Lear s’hostatja primer a casa de Goneril, la filla gran, la qual el maltracta i intenta apartar-lo dels cavallers que romanen fidels. Quan s’adona d’aquesta traïció, busca refugi a casa de la segona filla, Regan. Aquesta s’alia amb el fill de Gloucester per adquirir més poder. Afirma que la seva germana ha actuat correctament, vol fer fora els servents del rei i a ell mateix el deixa al ras enmig d’una tempesta. Lear comença a embogir de desesperació

Allà coneix el fill de Gloucester, disfressat de captaire foll i acaba al seu palau, on s’està tramant una altra traïció, ja que els cortesans liderats per Edmund descobreixen les cartes que permetrien escapar Lear cap a França. Edmund i les princeses fereixen cruelment Gloucester i el fan fora, i només els servents més humils intenten impedir-ho.

Malgrat els esforços de les germanes, Lear arriba a França amb Cordèlia, qui intenta guarir-lo i el perdona per haver-la desterrat. Edgar, disfressat, s’assabenta de totes les trames a la cort i pacta amb Cordèlia per intentar impedir el triomf dels altres germans. Comença aleshores una guerra, on els britànics són derrotats però el rei i Cordèlia són fets presoners. Edmund ordena que pengin Cordèlia, mort que fa que el rei Lear mori també de pena. Els comtes hereten el poder reial i l’obra acaba amb un funeral general per la família de Lear.

L’acció es representa amb els espectadors enfrontats cara a cara en dues grades escalonades; al mig esdevé l’acció, i es podria dir que sense cap escenografia, encara que això no és del tot cert, ja que la superfície del “escenari virtual” es va elevant i ensorrant, en una mena d’onades a l’ample de tota la sala Fabià Puigserver i a diferents nivells; l’espectador és capaç d’imaginar-se amb facilitat tota la resta, a partir únicament de les paraules i alguns (pocs) elements addicionals. Evidentment col·labora i molt en l’espectacle, la música i el cor que s’interpreten en directe.

Les 25 persones que actuen, gairebé mai abandonen l’escenari i quant no han d’interpretar s’asseuen en una teòrica fila zero, a banda i banda d’on passa l’acció; tots ells tenen el seu moment i crec que cap actor fa el doblet, interpretant diferents personatges…. un luxe que feia molts anys no veia en un escenari, en una obra d’aquestes característiques.

 L’amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l’arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans…

Com bé podreu notar en el meu escrit, aquesta producció m’ha arribat a emocionar en molts moments de les quasi 3 hores de durada… i és que no hi ha per menys, perquè tot, absolutament tot funciona com un rellotge de precisió.

He parlat principalment de la Núria Espert, perquè s’ho mereix….. però no voldria que sembles que es tracta de la millor actuació…. perquè de “millors” niant un munt i si volgués esplaiar-me, aquesta crònica semblaria més aviat un llibre. No em puc estar però d’anomenar algunes interpretacions memorables, com és la de l’actriu Teresa Lozano interpretant el “bufó” que es tracta del paper més agraït i el contrapunt necessari per apaivagar aquest drama i per donar moments de respir als espectadors. Teresa es posa des d’un bon principi al públic a la butxaca; el moment que canta “rap” envoltada dels soldats/cor, és molt simpàtic.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografies de Ros Ribas

Julio Manrique, ens deixa clavats a les butaques en una altra actuació extraordinària interpretant a “Edgar” i això no acaba aquí, perquè a la mateixa alçada està Jordi Bosch en el paper del comte de Gloster (esgarrifant l’escena on li arranquen els ulls), les extraordinàries actrius que mai, mai ens defrauden…. Laura Conejero i Míriam Iscla … quines filles més dolentes!!!…. Ramon Madaula en el paper de comte de Kent, David Selvas com Edmund (el dimoni…. el més dolent de tots) …. i tota la resta en papers més petits però tots importants… Marcel Borràs com Oswald, Andrea Ros la filla petita, Cordèlia, Aleix Albareda com el rei de França, Jordi Collet com el duc d’Albany, Jordi Llovet com el duc de Borgonya, i Òscar Rabadan com el duc de Cornwall.

Crec que passaran anys a casa nostra per tornar a veure un grup tan gran d’actors d’aquesta categoria treballant plegats en la mateixa producció.

Han prorrogat quatre dies més, perquè pel que sembla les entrades estan gairebé exhaurides. Afanyeu-vos i ràpidament compreu les entrades si encara podeu. Us tracta d’un esdeveniment irrepetible i d’una qualitat BRUTAL ….. dels més importants als que he pogut assistir aquests últims anys.

EL REI LEAR de WILLIAM SHAKESPEARE direcció LLUÍS PASQUAL