Anàvem aquest passat dissabte als cinemes Icària Yelmo amb molta il·lusió, perquè per primer cop veuríem l’opereta LA VÍDUA ALEGRE, “Die lustige Witwe” de Franz Lehár, encara que en la versió anglesa “The merry Widow”, retransmesa en directe des del Metropolitan de New York. Ja us avanço que ens va decebre força i encara que veieu en capçalera la valoració de tres 🐌 , la qual cosa significaria que ens hauria agradat, no va ser així i únicament mantenim aquesta valoració per què la música d’aquesta òpera, te fragments molt coneguts, que ens agraden molt.

La vídua alegre, és en realitat una opereta, però això tant me fa, ja que a vegades moltes operetes poden superar en qualitat a òperes reconegudes. El seu llibret està escrit per Viktor Léon i Leo Stein, que es van basar en la comèdia “L’attaché d’ambassade” d’Henri Meilhac. La seva estrena va ser l’any 1905 a Viena.

El compositor austre-hongarès, Franz Lehár (1870 – 1948) va ser conegut principalment per les seves operetes i “La vídua alegre” sense cap mena de dubte, és la més cèlebre; però també va compondre sonates, poemes simfònics, marxes, i un gran nombre de valsos, alguns dels quals formen part de les partitures de les operetes, com en el cas que ens ocupa.

Entre els passatges musicals més coneguts de “La vídua alegre”, es troben la cançó Vilia i també el Vals de la vídua alegre.

La historia, està ambientada en un país imaginari on una “bellíssima jove” ha quedat vídua del seu marit milionari i ha de casar-se novament per raons d’Estat. Una comèdia amb un argument força senzill que des del seu inici ja es veu avenir com acabarà.

El MET ha escollit per protagonitzar aquesta “femme fatale” a la coneguda soprano RENÉE FLEMING, segurament no tant jove com s’escau al paper que ha d’interpretar; així i tot és la que va aportar més de tota la producció, independentment és clar, de la meravellosa música de la mateixa opereta.

L’orquestra del MET, com sempre sensacional, encara que la direcció de Sir Andrew Davis, no va estar a l’altura de l’excel·lència de l’orquestra.

Però el pitjor de tota la producció, va ser la posada en escena, signada per Susan Stroman (🐌), ajudada al mateix temps per una escenografia de Julian Crouch (🐌), que possiblement és del pitjor que he vist mai representat al Metropolitan; el primer adjectiu que bé al meu pensament quan intento recordar alguna de les seves imatges, és titllar-la de “carrinclona” i fins i tot “casposa”; en tot cas no va estar a l’altura d’aquest teatre d’òpera ni de cap altre que jo conegui…. vaig arribar a sentir vergonya aliena.

El que no puc entendre, és com pot signar la direcció d’aquesta pèssima producció, la reconeguda directora i coreògrafa nord-americana Susan Stroman, amb una experiència força important en Musicals tant a Londres com a New York. És veritat que en veure algunes escenes d’aquesta opereta, em recordava a la forma de moure’s a un Musical, però d’una manera força grollera.

Ja he mencionat que la soprano Renée Fleming va salvar la nit, però també caldria destacar al baríton Nathan Gunn i a l’actriu i cantant de Broadway, Kelly O’Hara, nominada fins a 5 cops pels premis Tony.

A la sortida mal regust de boca generalitzat, ja que tothom esperava molt més, i algun comentari inclús d’haver arribat a l’avorriment en algun moment.

Escena que ens va animar una mica al 3r acte, i és que té molt a veure amb un Musical de Broadway.

Sense cap mena de dubte, el millor de la nit va ser el retrobament del nostre amic FEDE, que es va atrevir a assistir per primer cop, després de l’accident que va tenir per la Diada de l’any passat.

Repartiment

Direcció: Sir Andrew Davis

Hanna Glawari: Renée Fleming / Valencienne: Kelli O’Hara / Danilo: Nathan Gunn / Camille de Rosillon: Alek Shrader / Baró Mirko Zeta: Thomas Allen

Producció: Susan Stroman / Escenografia: Julian Crouch / Vestuari: William Ivey Long / Disseny de llums: Paul Constable / Disseny de so: Mark Grey / Coreografia: Susan Stroman / Versió anglesa: Jeremy Sams