– Teatre – LA MÀGIA d’en CALDERS (🐌🐌🐌) – Akademia Teatre

Segurament, es tracta d‘un espectacle que no hauríem escollit per anar a veure’l, si no fos per les recomanacions que ens han arribat dels nostres amics teatraires. En tractar-se d’una recopilació de contes d’en Pere Calders, “llegits” per una sola actriu a escena ens semblava que no tindria la suficient força teatral. Un cop vista, reconeixem que estàvem del tot equivocats.

Admirem molt com a actriu a l’Imma Colomer i aquest fet va influir definitivament per tal de què el passat dissabte féssim “doblet”, tot veient primer aquesta producció per un cop acabat, sortir de pressa per anar a veure un altre espectacle, aquest de dansa, al Mercat de les Flors.

Pere Calders té una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. La seva ironia, el seu humor i la seva fantasia desperten la imaginació i ens endinsa en el seu univers fictici, que està poblat d’éssers i fenòmens fabulosos i sobrenaturals, encara que moltes de les seves narracions arrenquen d’una situació estable en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar, però, gradualment o de sobte, es veuen trasbalsats per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial.

És d’admirar que Imma Colomer s’hagi arriscat per portar a escena aquestes “lectures” de 17 petits contes d’en Pere Calders, que ella, mes que llegir-los, els interpreta teatralment, donant-li encara més força que si nosaltres els llegíssim directament.

Amb una escenografia senzilla, sota l’arbre d’un dels seus contes i una tauleta amb el cafè preparat que l’actriu es va prenent a mesura que l’espectacle avança, tranquil·lament. Ens dóna una sensació de serenor i de pau tot plegat, que ens predisposa per tal d’estar molt atents a les seves paraules que va desgranant a partir dels contes d’en Pere.

En pocs moments resta asseguda i va d’una banda a l’altre de l’espai escènic; fa veure que ens llegeix aquests fulls de papers, primer dels col·locats en uns faristols disposats davant dels espectadors i més tard, despenjant aquests fulls d’una mena d’arbre / paraigües, que va quedant a poc a poc amb les seves branques buides.

Cal destacar que s’ha fet acompanyar per una acordionista, Dioni Chico, i això fa que mesuri els moments i faci les pauses entre contes, molt més agradable.

Un espectacle que entra per les oïdes, amb una senzillesa brutal, ja que la manera de dir d’en Pere Calders, és així, senzill, sense frases massa rebuscades, com si la seva escriptura sortís amb naturalitat com si és tractes d’una conversa personal amb els seus lectors.

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1986.

Malauradament no sóc massa lector de llibres, tot al contrari de l’Imma que sembla que els devora, però tot escrivint aquest post, m’han vingut ganes de rellegir algun dels seus contes; aquí us deixo un parell que em van agradar especialment…

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?

—Què vols dir?

—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…

—I doncs? Què faries, tu?

—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?

—No.

—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.