La nostra primera representació teatral del 2015, ha estat aquest PRENDRE PARTIT al Teatre Goya; una obra que en principi no estava dins de la nostra agenda, però que ens havien recomanat força des de diferents entorns. La veritat és que ens ha agradat més del que esperàvem, especialment pel text en el qual es basa, escrit per Ronald Harwood.

 Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

L’obra vol abastar no tan sols el judici esmentat al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Encara que sembli que el protagonista de la història, és el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, la realitat, és que el paper principal està en mans del Comandant Steve Arnold, que té el paper del desagradable acusador, però que a mesura que l’obra es desenvolupa, fa que els espectadors obtinguin una visió més objectiva per tal de valorar i “jutjar” les actituds davant del règim més terrible de la història.

Es pot conviure i fer els ulls closos, participant dins d’un estat que s’assassina a milions de persones ? La defensa de l’art, és suficient excusa, per a participar com a director en el concert d’aniversari de Hitler ? No hauria estat més coherent fer la mateixa tasca de defensa de l’art, des de l’exterior i no ser utilitzat pel règim com a símbol de la “cultura” del Tercer Reich ?

D’en Josep Maria Pou, haig de dir, que valoro especialment l’elecció d’aquest text i en part la seva direcció; en canvi, la seva actuació, em va decebre força,    i no sé pas si era a causa d’alguna raó que desconec, però l’altre nit, va actuar tota l’estona amb els ulls gairebé closos i això li va treure en gran mesura l’excel·lent expressivitat que normalment posseeix a escena. En canvi, em va sorprendre molt favorablement Andrés Herrera, potser perquè havia llegit tot el contrari en les primeres crítiques que es van fer d’ell; ara, un cop ja han passat algunes setmanes, el paper de comandant, considero que és potser el millor que l’he vist interpretar mai; està realment extraordinari.

També ens va agradar força la interpretació d’en Sergi Torrecilla, en el paper del Tinent, que acompanya en tot moment al Comandant en el judici…. i la manera com va variant la seva valoració del músic que passa de l’atac més aferrissat, a la defensa activa, enfrontant-se inclús amb el seu superior; aquest canvi de registre, el treballa molt i fa que el seu personatge sigui totalment creïble.

La posada en escena, encara que no està malament, la vaig trobar un pèl avorrida, amb tantes entrades i sortides dels personatges per la banda dreta de l’escenari… i potser l’escenografia que no l’acompanyava gaire, també em va acabar cansant. Un encert, l’intercalar la música dels concerts dirigits pel mateix Furtwängler.

Ens va agradar l’elecció del text i el treball de Andrés Herrera i és per això valorem en tres estrelles aquesta producció, però ens va decebre una mica la posada en escena i sobretot la interpretació d’en Pou.

Curiosament, a la sortida, gairebé tothom continuava dialogant pel carrer amb el seu acompanyant, els pros i contres de l’actitud de “connivència” del director d’orquestra; poques vegades he vist que la polèmica continues força estona, ja fora de la sala, un cop acabada la representació. Sols per això, ja paga la pena haver assistit a aquesta representació. Teatre que fa pensar i que no tan sols és un divertiment, per tal de passar una bona estona.

Autor:  Ronald Harwood
Traducció:  Ernest Riera
Direcció:: Josep Maria Pou

Repartiment:  Andrés Herrera (Comandant  Steve Arnold) – Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler) –  Sandra Monclús (Tamara Sachs) – Anna Alarcón (Emmi Straube) – Pepo Blasco (Helmuth Rode) – Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)

Escenografia: Joan Sabaté – I.luminació:: David Pujol – Vestuari: María Araujo – Espai sonor: Polls – Caracterització:  Toni Santos

Producció:: Focus