Des de Guadalest, ens dirigim a la costa, per tal de conèixer la població de DÉNIA i com ja és hora de dinar escollim el restaurant CAN BROCH (****), a la Plaça de les Drassanes. L’hem escollit a la babalà i resulta un lloc realment extraordinari per la seva qualitat especialment del peix; un restaurant, creació de Tomás Arribas i Resti Castro, però recordem molt especialment la simpatia i disponibilitat del Xef Rafa Iturbe, que ens aconsella el que hem de triar, però també el que podem veure en el poc temps que disposem. Un encert inesperat.
Acabem de dinar i pugem al Castell de Dénia, ja que tenim poc temps per deambular pels seus carrerons i preferim després acostar-nos a veure alguna cala del voltant. Les vistes són realment extraordinàries.
Seguint els consells del Xef, ens apropem a unes cales conegudes com LES ROTES i creiem realment que estem a la mateixa costa Brava, encara que realment estem a tocar del cap de Sant Antoni i el Parc natural del Montgó.
Queden poques hores de llum, però ens arribem al far del Cap de Sant Antoni i veiem la posta de sol i unes vistes de Xàbia, que visitarem demà, encara que haguem de fer una quilometrada per anar a dormir al nostre hotel d’Alacant.
Per sopar aquest cop anem al PIRIPI (***), del mateix propietari que el del NOU MANOLIN, però aquest cop ho fem a la barra com sembla que agrada fer als alacantins.
L’endemà santornemi…… de nou ens apropem a XÀBIA, i és que no ens volem perdre res d’aquesta part de la costa tan feréstec. Passegem pel seu preciós casc antic, ple de carrerons amb finestres enreixades i visitem l’església de Sant Bartomeu i el mercat que conté un enorme Betlem.
Marxem cap a la platja de l’Arenal i per la carretera de la platja del Portitxol, que està ple de xalets i que de ben segur a l’estiu estarà intransitable…. ara és una delícia.
Recorrem moltes cales que ens recorden de nou la costa Brava, fins a arribar al Cap Nao amb unes vistes sobre els penya-segats de vertigen.
Ens apropem a la població de MORAIRA i busquem un lloc per dinar; tenim ganes de menjar arròs i escollim LA CASA DE L’ARRÒS (**), però aquest cop no encertem gaire, encara que no podem dir que fos dolent….. però estem mal acostumats als que fem a casa.
Més tard ens apropem a CALP, on visitem el molt conegut Penyal d’Ifac, una penya aïllada, de 332 m d’altura, que s’endinsa en la mar Mediterrània, formant una petita península; aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià en 1987.
Continuem per la carretera de la costa cap al sud i arribem a la població d’ALTEA; ens agrada molt el nucli antic, amb carrerons empinats en direcció a l’església amb les típiques cúpules de ceràmica blava…. des del mirador més alt de la vila, veiem la posta de sol… i quan baixem en direcció al cotxe comprem un cargol de ceràmica per la nostre col·leció.
Per acabar de “rematar” el dia, tenim la mala pensada d’apropar-nos a BENIDORM per tal de passejar pel seu passeig marítim ple de gratacels, curiosament passeig anomenat Avinguda de Madrid…. i en canvi el carrer paral·lel que és interior, té el nom d’Avinguda de la Mediterrània; no sé pas si és perquè és temporada baixa i gairebé tot està tancat i barrat, que ens sembla una ciutat horrorosa i plena de xiringuitos carrinclons de pèssim gust; després d’una hora de “voltar” per avingudes mig a les fosques, decidim marxar cap a Alacant i sopar de nou al NOU MANOLIN (****), on sopem encara millor que l’altre dia…. almenys ens traiem el mal gust de boca d’una ciutat fantasma a la qual mai hauríem d’haver trepitjat.
Cargol als carrers d’Alacant