Divendres passat vàrem sortir del Gran Teatre del Liceu, amb el somriure a la cara i és que vàrem gaudir moltíssim d’una MARIA STUARDA, que molt poques vegades podem veure representada a casa nostra, i sobretot per la gran qualitat de les veus que vàrem poder escoltar; tot un luxe !!!

El centre dramàtic d’aquesta òpera és l’enfrontament al segon acte de les dues reines (enfrontament que en realitat mai es va arribar a efectuar); com si és tractes d’un combat de boxa, a un racó la gran Joyce DiDonato interpretant la reina escocesa Maria Stuarda… a l’altre racó Sílvia Tro Santafé interpretant la reina anglesa Elisabetta; una lluita de veus a un nivell estratosfèric, que ens va fer gaudir al màxim. Varen ser les grans protagonistes de la nit, perquè les dues van aconseguir un nivell molt alt i sobretot molt compensat, de grandíssima qualitat. Haig de dir però que Joyce DiDonato em va arribar a emocionar en molts moments i va arrancar de mi, algun que altra “bravo”.

Però la cosa no acaba aquí, ja que el tenor mexicà Javier Camarena, va cantar molt bonic, així com la resta dels protagonistes, Anna Tobella, Michele Pertusi i Vito Priante; una producció en les que totes les veus d’aquest repartiment van estar realment magnifiques.

Els llibres d’història expliquen com va acabar Maria Stuarda, reina dels escocesos: decapitada, condemnada per traïció. El seu error va ser enfrontar-se a la seva poderosa cosina Isabel I. Xoc entre reines que Gaetano Donizetti i el seu jove llibretista Giuseppe Bardari –inspirat pel drama de Schiller– van traslladar amb fidelitat apassionada a l’òpera Maria Stuarda. Al conflicte històric van afegir un de privat: la gelosia.

El furor dramàtic de les dues antagonistes va suposar una important font de problemes amb la censura des dels primers assajos. Prohibida a Nàpols, s’estrenà l’any 1835 a l’Scala de Milà amb Maria Malibran de protagonista. La diva va optar per enfrontar-se a la censura i cantar totes les paraules prohibides. Un gest tant valent com breu. Les autoritats van cancel·lar Maria Stuarda poques funcions després i va quedar oblidada durant un segle fins al seu redescobriment l’any 1958. Des d’aleshores la seva popularitat i prestigi no ha parat de créixer.

La posada en escena sembla que no va agradar massa en general, pels comentaris que vaig poder escoltar el dia de l’estrena; a mi sí que em va agradar i molt, per la senzillesa del plantejament, amb una escenografia gairebé pelada, en el que l’important eren els contrastos dels diferents volums disposats per tal de simular una perspectiva que dóna molta profunditat a l’escenari; per altra banda, s’ha donat molta importància a la il·luminació, que és la gran protagonista d’aquesta producció des del punt de vista visual, així com les projeccions sobre les parets.

L’escena final de la decapitació, amb dues escenes a l’escenari molt contrastades entre si, …. una gairebé en la penombra, tan sols il·luminada per espelmes … i l’altre, on morirà Maria Stuarda, amb una llum esclatant, que fereix les pupil·les dels espectadors, la vaig trobar perfecte i exquisida, teatralment parlant.

Aquesta òpera va ser estrenada a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el 25 de febrer de 1843. Més de 100 anys després va ser estrenada al Gran Teatre del Liceu el 5 de gener de 1969.

Maria Stuarda – Gaetano Donizetti

Maria Stuarda: Joyce DiDonato / Elisabetta: Silvia Tro Santafé / Anna: Anna Tobella /Roberto: Javier Camarena / Lord Guglielmo Cecil: Vito Priante / Giorgio Talbot:  Michele Pertusi

Direcció Musical: Maurizio Benini / Direcció d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser / Escenografia: Christian Fenouillat / Vestuari: Agostino Cavalca / Il.luminació: Christophe Forey

Nova Coproducció: Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), Òpera Nacional Polonesa (Varsòvia) i Théâtre des Champs Elysées (París)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu