Per nosaltres va ser tot un repte el fet de veure per primera vegada la representació sencera de l’Òpera ELS MESTRES CANTAIRES DE NUREMBERG, i no pas perquè sigui una òpera de Richard Wagner; potser si fa un temps ens hauria tirat enrere aquest compositor, però ara a mesura que anem entrant cada cop més en el món de l’òpera, el sabem valorem i fins i tot ens agrada força. El repte, al que faig menció a l’inici, no és més que el haver aguantat com uns “Jabatos” les SIS HORES (inclosos 2 descansos de mitja hora), que va durar la retransmissió en directe el passat divendres, des del Metropolitan Opera House de NY.
….. i el repte ho vam aconseguir i fins i tot vam gaudir força de la mateixa, encara que al final del primer acte de 105 minuts, estava una mica desanimat i fins i tot vaig preguntar als meus amics que estaven a la Sala, si en els dos actes restants passaria alguna cosa, el que fos, per donar-li una mica d’acció a l’argument. Entrar a la Sala a les 6 de la tarda i sortir força satisfet, passades les 12 de la nit, ha estat per nosaltres un “orgullo y satisfacción”, haver-ho resistit, però sobretot per haver gaudit intensament una òpera, de la qual a l’inici teníem seriosos dubtes.
Els mestres cantaires de Nuremberg (en alemany Die Meistersinger von Nürnberg) és una de les òperes més populars del repertori de Wagner, i també una de les més llargues; va ser estrenada al Teatre Nacional de Munic, el 21 de juny de 1868, i al Liceu l’any 1904. És l’única òpera de maduresa del compositor que està basada en una història absolutament original, escrita pel mateix Wagner.
La història té lloc a Nuremberg a mitjan segle XVI. En aquell temps, Nuremberg era una Ciutat Lliure Imperial i un dels centres del Renaixement a Europa del Nord. L’argument es basa en l’històric gremi de Meistersinger (Mestres Cantaires), una associació de poetes i músics afeccionats, molts d’ells pertanyents a la petita burgesia, sovint mestres artesans de les seves respectives professions. Els mestres cantaires conreaven la creació musical amb una orientació artesanal, amb un intricat sistema de regles pel que feia a la composició i interpretació de cançons. L’òpera deu molt del seu encís a l’amable descripció del Nuremberg de l’època i de les tradicions del gremi dels mestres cantaires. Un dels personatges principals, el poeta i sabater Hans Sachs, està basat en una figura històrica: Hans Sachs (1494 – 1576), el més cèlebre dels mestres cantaires històrics.
En el primer Acte, l’orfebre de la ciutat, Veit Pogner, anuncia que el guanyador del certamen de cançons del dia de Sant Joan obtindrà la mà de la seva filla Eva. L’únic requisit és que el guanyador sigui, o esdevingui, mestre cantaire. Walther, un jove cavaller que ja està enamorat d’Eva, decideix participar en el concurs, però la seva cançó és massa radical, i fracassa en el seu intent d’esdevenir mestre cantaire. En el segon acte, el funcionari municipal Beckmesser determina participar en el certamen amb l’objectiu de casar-se amb Eva, però inconscientment provoca un avalot. En el tercer acte, el sabater Hans Sachs ajuda a Walther a compondre una excel·lent cançó, amb la qual aconsegueix vèncer el seu contrincant Beckmesser i guanyar la mà d’Eva.
Aquesta producció del MET és responsabilitat d’Otto Schenk, i la seva posada en escena de Paula Suozzi; com gairebé sempre ens té acostumats últimament aquest Teatre, la posada en escena és massa “realista” i arriba a ser carrinclona; cada vegada que s’obre el teló a l’inici de cada acte, els novaiorquesos aplaudeixen les escenografies excessivament recarregades…. per ells espectaculars, que pretenen ser “realistes”, però que no ho són gens, per l’època que vol representar; per mi és una llàstima que no es vulgui actualitzar als gustos d’avui en dia, respectant, això si, l’essència de l’argument i evidentment la totalitat de la música i el text.
Per compensar-ho amb escreix, la direcció Musical de James Levine, és com sempre magnífica i l’orquestra del MET, ja no cal dir-ho.
Aquesta òpera té moments musicals extraordinaris, però (no voldria pas, ser lapidat), jo en tindria prou amb la meitat de la seva duració, encara que sé que això és impossible fer-ho, ja que la música de Wagner, tota ella és meravellosa.
El millor d’aquesta vetllada, sens dubte, varen ser les veus dels protagonistes, començant pel baríton Michael Volle que va demostrar ser un excel·lent cantant i actor en la seva interpretació del paper de Hans Sachs; el tenor sud-africà Johan Botha, malgrat semblar un armari amb potes, va ser l’altre gran protagonista de la nit i amb ell vàrem gaudir moltíssim en la seva interpretació de Walther von Stolzing; per rematar-ho, en el paper del dolent Beckmesser, vàrem tenir la gran sort de què l’interpretes el baríton Johannes Martin Kränzle. Un triangle de cantants masculí que va brillar al màxim durant tota la representació.
Hans Sachs: Michael Volle / Eva: Annette Dasch / Walther von Stolzing: Johan Botha / Magdalene: Karen Cargill / David: Paul Appleby / Beckmesser: Johannes Martin Kränzle / Pogner: Hans-Peter König / Kothner: Martin Gantner / Vogelgesang: Benjamin Bliss / Nachtigall: John Moore / Ortel: David Crawford / Zorn: David Cangelosi / Moser: Noah Baetge / Eisslinger: Tony Stevenson / Foltz: Brian Kontes / Schwarz: Ricardo Lugo / Night Watchman: Matthew Rose
Director: James Levine / Producció: Otto Schenk / Decorats: Günther Schneider-Siemssen / Vestuari: Rolf Langenfass / Il.luminació: Gil Wechsler / directora d’escena: Paula Suozzi / Coreografia: Carmen De Lavallade
