Aquest dilluns passat 8 de desembre va ser el penúltim dia de la nostra estada a Londres i el vàrem dedicar a “voltar i voltar” de valent tot el dia, fins que va arribar l’hora d’anar a l’últim Musical dels quatre que hem pogut veure aquests dies. Es tracta de WICKED.
Vàrem començar la nostra jornada al Westminster Bridge, i és que no podia faltar a una visita a Londres, veure que el Bing Ben continuava al seu lloc.
Després vàrem recórrer tota la riba del riu Tàmesis, tot veient els mercats nadalencs i les magnífiques vistes de la ciutat que ens ofereix aquesta banda del riu.
Fem una parada al National Theatre (no podia faltar per uns Teatraires de mena); de fet el primer que farem de tornada a Barcelona, és assistir a una representació d’aquest Teatre als cinemes Yelmo de Barcelona; una retransmissió que ens va meravellar.
Tot seguit, no ens podem estar de tornar a visitar el Tatem Modern, que encara que el vàrem visitar ara fa quatre anys, en passar per davant creiem que seria imperdonables no fer-ho.
Travessem el pont pel Millenium bridge de Norman Foster, per tal d’arribar a la catedral de St. Paul, dinar i fer una llaaaaarga passejada pel districte financer de Londres i segurament d’Europa; aquesta vegada al ser un dia laborable, el veiem amb tota la seva plenitud, farcit d’oficinistes anant i venint a corre-cuita…. els homes amb vestits que semblen clonats. Veiem un gran canvi en l’arquitectura que ha anat creixent en alçada i en disseny espectacular.
Acabem prenent un cafetó a la Whitechapel Road, lloc on l’any 1888 va ser escenari d’un esdeveniment conegut mundialment, el de Jack l’esbudellador; en aquells anys aquest, era
el barri més marginal del Londres, i per aquests carrerons van començar a aparèixer cossos de prostitutes degollades i esbudellades.
Per fi, ja de nit…. aquesta vegada hem escollit la sessió de les 7 del vespre i ens apropem al Apollo Victoria Theatre, molt a prop del nostre hotel (després de fer una becaina ràpida) per tal de veure el Musical WICKED, que ja fa quatre anys ens vàrem quedar amb les ganes, al no trobar entrades alehores.
WICKED (títol original: Wicked: La història no explicada de les bruixes d’Oz) és un musical basat en una novel·la de Gregory Maguire. El musical està relatat des de la perspectiva de les bruixes de la terra d’Oz. Ens explica la increïble història d’una amistat poc probable, però profunda, entre dues noies que primer es coneixen com a estudiants de bruixeria a la Universitat de Shiz: la rossa i molt popular Glinda (la Bruixa Bona del Nord) i una estranya “nena verda” i evidentment incompresa i temuda, anomenada Elphaba (la Bruixa Dolenta de l’Oest).
Després d’una trobada amb El Mag d’Oz, la seva amistat arriba a una cruïlla de camins i les seves vides prenen camins molt diferents. Glinda el que desitja més del món, és aconseguir popularitat, mentre que Elphaba vol continuar sent fidel a si mateixa, que provoca estralls a la gent que l’envolta, amb conseqüències inesperades i xocants per al seu futur. Una visió perversa i meravellosa d’Oz dins d’un calidoscopi d’impressions màgiques, sorpreses i sensacions, perquè en realitat Wicked funciona tal com un somni..
L’autor de la Música i les Lletres és Stephen Lawrence Schwartz, lletrista i compositor de musicals Nord-americana. Té una carrera que abasta més de quatre Dècades, Schwartz ha escrit èxits musicals com Godspell (1971), Pippin (1972) i Wicked (2003), i ha contribuït amb la lletra d’una sèrie de pel·lícules d’èxit, Entre Ells Pocahontas (1995), El geperut de Notre Dame (1996), Pipi Calzaslargas (1997), El príncep d’Egipte (1998, lletra i música) i Enchanted (2007). Schwartz ha guanyat tres Premis Grammy i tres Premis Oscar.
La Producció Wicked es va estrenar al Teatre Gershwin de Broadway, l’octubre del 2003
Com veieu, un tema que sembla a priori força infantil (però que no ho és gens, ni mica), ple de fantasia, amb una posada en escena molt espectacular, encara que haig de dir que ja es nota força el pas del temps des de la seva estrena, però posseeix una banda musical increïble, que es mereix la nostra recomanació.
Ens va atrapar des del primer moment, encara que per culpa del nostre anglès precari, ens vàrem perdre força contingut, especialment de les parts parlades, que en aquest cas és segurament excessiu per tractar-se d’un Musical.
