Sabíem que algun dia hauria de passar… i aquest dia va arribar divendres passat; un espectacle operístic de petit format, que havia aconseguit premis internacionals, però que a nosaltres ens va produir rebuig des del primer minut d’haver començat… i que malauradament aquest rebuig va anar creixent fins al límit de fer-ho insuportable i haver de marxar a la mitja part.

Teníem les entrades reservades des de feia mesos i uns dies abans rebem un correu del Teatre Lliure oferint un 2 x 1… llavors mirem per internet les reserves fins al moment i no arribàvem a 10 persones a tota la sala; divendres passat, la petita sala de l’Espai Lliure, estava tan sols plena al voltant d’un 70%, malgrat l’oferta del 50%…. sembla que l’interès per aquesta producció, no ha estat gaire satisfactori.

De fet, encara que vam fugir del Teatre, vàrem aguantar per veure la totalitat de la primera òpera, de les dues que formaven aquest programa, formada per DIDO RELOADED i l’altre que no vàrem veure GO, AENEAS, GO !

Es tracta d’una revisió en clau contemporània de l’òpera de Henry Purcell, nascuda sota el paraigua de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació; com nosaltres hem assistit algun cop a espectacles similars com per exemple a l’edició d’òpera de petit format, el Festival DA CAMERA, estàvem convençuts que almenys ens interessaria també aquest cop. No ha estat així com podeu comprovar.

Una composició “musical” pregravada, amb efectes sonors aliens, com la d’una simulada i dolenta sintonització d’emissores de ràdio… i fins i tot la veu del malaguanyat Mariano Rajoy…. realitzada a 8 mans, per Xavier Bonfill, Raquel García Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau. El millor de tot, és la poca música en directe de Víctor de la Rosa al clarinet i Cèlia Torres al violoncel.

Desconcertant que les cantants utilitzin micros en un espai tan reduït com l’espai Lliure; la soprano María Hinojosa en el paper de Dido i la mezzo Anna Alàs i Jové van interpretar la partitura tal com s’esperava d’elles amb qualitat, suposo, ja que no estic massa acostumat a escoltar partitures on els crits tenen un percentatge força elevat a la representació.

No ens va agradar la composició musical, ni tampoc la posada en escena ni la dramatúrgia. No desqualifiquem en cap cas la feina feta per aquest grup d’artistes i menys encara sabent que ha estat reconegut al nostre país i també internacionalment. Simplement, no la vàrem entendre musicalment parlant i no ens va agradar

Lamentem no poder opinar sobre la segona òpera, GO, AENEAS, GO !… i veient el que ens va “agradar” la seva germana, estem gaire segurs de què no ho intentarem pas en un futur.