A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.

En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.

Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.

La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.

Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.

Carme Portaceli en el programa de mà ens comenta:

A mesura que l’obra avança, amb un text totalment magnètic, vas veient el que són aquests personatges, quina és la seva moral, la seva ideologia, el que realment pensen de les coses, de la vida. Un ritual perfecte, impecable, com si es tractés d’uns actors que han de sortir a l’escenari, [Bernhard] els prepara per anar al funeral d’estat pel coronel. En tot aquest temps la por, el que acaba de succeir, la inseguretat de l’exterior, els fa parlar i parlar d’una manera obsessiva, verborreica. I això els va delatant.

No entraré a valorar massa la qualitat d’aquest text, ja que el dono per descomptat, per la forma d’estar escrit, com si es tractés d’un fals monòleg a dues veus, que ens mostra de forma descarnada el que molts de nosaltres creiem a aquestes alçades, respecte a la qualitat democràtica de molts polítics del nostre entorn, en especial dels que malauradament a hores d’ara governen a l’estat espanyol i crec que no cal dir noms, perquè tothom ho tenim molt clar…. més clar, l’aigua.

Les interpretacions dels dos principals protagonistes, són brutals, però no únicament la de Rosa Renom, sinó que la de Francesc Orella està a la mateixa alçada o inclús per sobre; una altra cosa és que després del primer monòleg on la Rosa xerra durant gairebé una hora, molts espectadors poden tenir la temptació de desconnectar una mica del que ens expliquen a l’escenari…. i segurament és el que en realitat passa.

Cap dels dos papers són “amables” per l’espectador, més aviat tot el contrari, perquè provoquen rebuig i fàstic a nivells insuportables…. però dins d’aquest rebuig, l’escriptor ha donat un paper més “humà”, per dir-ho d’alguna manera a la Presidenta; Francesc Orella en realitat porta el pes més important de l’obra, però té la dissort d’interpretar-ho quan molts espectadors han començat a mirar el rellotge i a remoure’s a la seva cadira. Trenco una llança doncs per valorar el magnífic treball interpretatiu d’Orella.

La resta de papers són gairebé supèrflues, però així i tot em trec el barret per la immensa interpretació que fa de la criada maltractada que fa Montse Pérez, a base de mímica i poquíssima paraula. També molt bé en el paper d’amant del President, Daniela Feixas, que sap dibuixar perfectament el personatge que li toca interpretar, d’una pobra prostituta de luxe amb molt de pit i poc cervell.

Poques vegades podem dir que tots els elements que formen part d’una representació teatral són perfectes…. i aquesta és una d’elles; començant pel moviment generat a l’escena dels personatges i inclús dels mobles, estudiat fins al mil·límetre pel ballarí i coreògraf Ferran Carvajal; és curiosíssima la importància que té aquest element en el teatre, que malauradament queda en l’oblit molt sovint. Quan veieu un espectacle on intervé Ferran Carvajal, intenteu de seguida comprar les entrades, perquè de ben segur os adunareu del valor afegit que incorpora a una bona representació.

També cal remarcar com molt importants en aquesta producció, la posada en escena, la il·luminació…. en aquest cas importantíssima i l’espai sonor especialment amb l’efecte dels estossecs del president durant la xerrameca d’una hora llarga de la presidenta davant del mirall.

Com ja he comentat, l’escenografia de Paco Azorín són d’aquelles que et fan adonar que no és veritat que el Teatre pot prescindir sempre d’aquest element; el teatre no és només paraula i interpretació… i a vegades és d’agrair que a mes a més, sigui també espectacle del bo, com en aquest cas.

No us perdeu aquesta meravella de producció.

Un altre 5 estrelles a “Voltar i Voltar”.

Thomas Bernhard  va néixer als Països Baixos l’any 1931 i va viure la major part de la seva vida a Àustria, on va morir l’any 1989 a conseqüència d’una llarga malaltia que patiria des de la seva adolescència.  

Al llarg de la seva vida es mostraria extremadament crític amb la història contemporània austríaca, i la virulència de les seves denúncies contra la vida pública d’aquest país, que va protagonitzar així bona part de la seva producció literària i teatral, el convertirien en una persona sovint incòmoda per als estaments oficials. 

Autor: Thomas Bernhard (Àustria 1931 – 1989)

Direcció: Carme Portaceli

Amb: Josep Costa –  Daniela Feixas – Josep Julien – Francesc Orella – Montse Perez – Sergi Misas – Rosa Renom

Traducció: Bernat Puigtobella / Direcció d’escena: Carme Portaceli / Escenografia: Paco Azorín / Vestuari: Antonio Belart / Il·luminació: Maria Domènech (aai) / Espai sonor: Jordi Collet / Moviment: Ferran Carvajal / Caracterització: Toni Santos / Ajudanta de direcció: Judith Pujol / Ajudant d’escenografia i vídeo: Alessandro Arcangeli / Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart

Producció: Teatre Nacional de Catalunya – Temporada Alta i El Canal Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona