Aquest passat divendres vàrem acudir al Teatre Borràs, una mica amb la mosca darrera l’orella, ja que NO és un teatre al qual nosaltres acostumem a anar-hi, a causa de la seva programació que no lliga massa amb els nostres gustos teatrals; de fet, repassant el que hem vist i publicat aquests darrers quatre anys al Blog, veiem que tan sols un cop l’any 2011, vàrem assistir a veure Madame Melville; això és ben poca cosa si pensem que hem publicat al voltant de 500 cròniques de Teatre.
Però crèiem que la cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta TERRA BAIXA, tampoc és una excepció i abans de seguir la crònica hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor.
Aquesta proposta de representar en solitari a escena, els quatre papers principals de TERRA BAIXA d’Àngel Guimerà, sembla que era un somni mai complert de Lluís Homar, i per tant cal felicitar-lo per haver aconseguit aquest repte que considerem no és gens fàcil, i ens traiem el barret davant d’aquesta classe d’interpretació.
Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament amb l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem.
Creiem que en un monòleg, els espectadors haurien de veure la representació molt mes propera i no pas en un espai tan gran com la Sala del Teatre Borràs, que a mes a més té una boca d’escenari molt alta, que agreuja aquesta llunyania del’actor vers als espectadors. Evidentment és un tema de costos i es recullen molts més “calerons” a mesura que l’aforament en cada funció és més gran, però als teatraires que anem a veure un tipus d’espectacle així, necessiten veure les expressions de la cara de l’únic actor, si pot ser a un parell de pams de la seva butaca; hauria estat perfecte poder veure aquest “Tour de forçe”, almenys en una disposició del públic a 3 bandes, de poques fileres i sobretot a la mateixa alçada.
El que a mi em va semblar més pobre d’aquesta producció, és la direcció de Pau Miró, per una posada en escena que em va semblar freda, per un espai massa gran …. enorme i buit, amb un moviment escenogràfic que necessita a crits d’un especialista en la matèria i amb una escenografia lletja i poc treballada, molt especialment el primer pla més proper a l’espectador, que sembla una sala d’un hospital soviètic, amb dues cadires i una taula que semblen arreplegades d’una casa de mals endreços.
Salvable la composició musical i la veu de Sílvia Pérez Cruz, potser perquè personalment l’admiro un munt …. i també bé el tractament de llums en moments molt puntuals, com l’escena final del llop.
Terra Baixa, és molt més del que vàrem poder veure a escena i aquest “resum” del més essencial del text de Guimerà, és una proposta que teatralment i sobretot interpretativament és molt valorable en l’àmbit d’experiment escènic… però poca cosa més.
Lluís Homar ha volgut expressament, no variar ni el to de la seva veu, ni afegir el maquillatge a la seva nua interpretació, ni tampoc gairebé utilitzar el vestuari, en el moment de representar cada un dels diferents personatges, utilitzant únicament petits matisos de col·locació física per tal de fer veure al públic de quin personatge es tracta en cada moment; això que pels que coneixem l’obra gairebé de memòria no és pas un entrebanc, però crec sincerament que hi haurà públic que en molts moments pot arribar a perdre’s en aquesta interpretació sense utilització de recursos escènics.
En conjunt em va agradar, però en pocs moments em va emocionar; crec que el fet que m’agrades en conjunt aquesta proposta, és degut en un percentatge altíssim, el fet de poder veure treballar de nou a Lluís Homar; segurament en un escenari absolutament pelat amb el fons negre, sense cap galindaina afegida i sobretot amb el públic a tocar hauria estat millor valorada que amb les tres estrelles que li acabem atorgant.
Llàstima …. me l’imaginava més gran, tal com deien a aquella sèrie de Tv3.
Recomanable tan sols pels molt teatraires, que volen veure l’exhibició interpretativa d’un gran actor.
Autor: Àngel Guimerà
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Direcció: Pau Miró
Idea original i interpretació: Lluís Homar
Escenografia i vestuari: Lluc Castells / Disseny de llums: Xavier Albertí i David Bofarull / Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz
Vista en un escenari molt més gran que el del Borràs, em va entusiasmar. A part del gran treball de l’HOMAR, el text de Guimerà mai l’havia escoltat tan be(crec que es la 6na. producció professional que veig), tan clar i ben dit. Per gaudir-ne, com si fos una lectura. Ni per un moment m’ha calgut fer el mínim esforç per distingir a cada personatge i això que en algunes escenes, jo diria sobreres -el diàleg a l’entorn de la taula, el vestit de nuvia, les botes de l’amo- es fa una concessió. I crec que aquesta claredat arriba facilment -ho puc dir amb fonament-, amb qui tingui un absolut DESCONEIXAMENT de l’obra. L’espai tancat de la terra baixa i l’obert de l’alta molt ben definits en el decorat de Castells. Ja veus Miquel, això dels gustos…
Ja veus Pere, no sempre hem de coincidir amb la nostra opinió.
Torno a dir que la interpretació de Lluís Homar, la trobo sensacional, però des del meu punt de vista es tracta d’una exhibició o demostració de què l’actor pot representar per ell sol, una de les obres emblemàtiques de la literatura catalana.
Com experiment i repte personal és molt lloable, però crec que TERRA BAIXA és molt més que el que vaig poder veure l’altre dia.
El de menys, si vas a comptar, és l’escenografia o l’espai (cap dels dos em va agradar), però el que a mi em va decebre més de tot va ser la direcció d’aquesta producció; em sap greu, perquè d’en Pau Miró he vist coses molt brillants, com per exemple ELS JUGADORS al Teatre Lliure, però aquesta vegada en TERRA BAIXA, no em va agradar.
Jo aquest any he vist en Puigcorbé (si us plau, que el truquin més aquí!) i a la gran Norma Aleandro, però sí és ben cert que al Borràs tenen una línea de programació que tampoc és gens la meva.
Valoro moltíssim el seu comentari perquè em temo que tothom dirà que es la vuitena meravella. Alguns ja parlen de “l’espectacle de la dècada”. Francament, no hi ha pert tant. No el trobo un treball rodó. Jo també em vaig perdre en més d’un moment. És cert que no tenia gens fresc el text, però el to monòton que utilitza en Lluís tampoc és que ho facilités.
La paret de fulles és una de les coses més maques que he vist darrerament. En canvi, el que jo vaig entendre que volia ser un camerino sí que més aviat recorda un quiròfan i és bastant lleig.
Salutacions!
Benvingut Pegg76 a “Voltar i Voltar”
Sempre és una alegria veure com comenten persones que mai ho havien fet fins ara.
Em tranquil·litza força veure que tu tampoc li has trobat el que, en aquest experiment teatral que es basa únicament en la bona interpretació d’un sol actor, per molt bo que sigui. Evidentment no es tracta, ni de lluny de “l’espectacle de la dècada” com també he llegit en alguna de les crítiques que s’han escrit sobre aquesta producció.
No sé pas si em vaig expressar massa bé, però jo en cap cas vaig voler dir que em fes un garbuix entre el que deien cada un dels quatre diferents personatges; en tot moment vaig estar a la aguait de quin personatge estava parlant en cada moment; el que si vaig fer, és una reflexió de què la gent que no coneix molt bé l’obra, pot arribar a confondre en algun moment el que li pertoca a cada un dels personatges, ja que Lluis Homar no varia la seva veu ni gairebé el to, durant tota la representació. Tu m’ho confirmes.
La meva petita decepció, en aquesta producció ha estat deguda a gairebé la resta de tot l’embolcall que s’ha fet a aquesta iniciativa. Crec que m’hauria agradat molt més veure a Lluís Homar “a pel”, dirigint-se a ell mateix i recolzant-se únicament en el text i en la seva interpretació, sense cap mes afegitó….. la resta, excepte la il·luminació, és totalment sobrer, fins i tot la paret de fullaraques, que segurament és impactant, però que no aporta res d’especial al treball de l’actor.
El Teatre Borràs, com tots els Teatres de la cadena Balañà ( Borràs – Capitol – Tivoli – Coliseum), malauradament no tenen una programació pròpia i funcionen com bonament poden, en una forma de fer que sembla, van arreplegant el que bonament li ofereixen; és per això que no tenen una línia que els defineixi com “veritables teatres” i en realitat són “contenidors” on es representen espectacles que repesquen d’aquí i d’allà. És una veritable llàstima que no inverteixen prou en crear un equip directiu amb personalitat pròpia (sigui la que sigui) per tal de què tinguin l’oportunitat de programar amb una mica de coherència teatral.
Gràcies per comentar; esperem que aviat tornis a dir la teva.
Una abraçada