Per la gent que estimem al TEATRE de debò, és un autèntic plaer poder assistir a una representació dirigida pel gran Daniel Veronese, aquest argentí que toca tots els pals de les arts escèniques, actor, titellaire, dramaturg i director de teatre. Ho hem d’agrair al Teatre Lliure, que ens dóna l’oportunitat periòdicament de veure treballs seus.

Aquesta SONATA DE OTOÑO, que es representa a la Sala Fabià Puigserver únicament 5 representacions durant aquest cap de setmana, és segurament el súmmum del que jo personalment he vist d’ell; ahir vaig sortir del Teatre gairebé flotant per l’autèntic plaer que vaig rebre directament d’aquesta representació, a través de les interpretacions dels actors i sobretot d’una forma de fer i de versionar obres prou conegudes, que Veronese les transforma en quelcom insuperable.

Charlotte és una pianista de fama internacional. Té dues filles: Eva i Helena. Helena està greument incapacitada des de fa molts anys. Eva, la filla gran, ha perdut el seu únic fill ofegat en un accident. Està casada amb Viktor, pastor en una petita parròquia de poble. Charlotte està molt afectada després que el seu amic Leonardo, també músic, morís després d’una llarga malaltia. Eva, que no ha vist la seva mare en gairebé set anys, li escriu quan s’assabenta de la mort i li demana que vagi a la casa parroquial.

Charlotte ja en arribar li molesta extraordinàriament quan s’assabenta que a Helena, que ella creu que està en una clínica, la cuiden Viktor i Eva. Supera el xoc amb dificultat. En una xerrada caracteritzada per una cortès manca de contacte, surten a la llum records i humiliacions entre Charlotte i Eva. Durant una conversa nocturna entre mare i filla s’esfondren els murs de la contenció. Quan s’ha calmat tota agitació, Charlotte abandona precipitadament a les seves dues filles per tornar a la música i a la solitud. A la petita parròquia Eva i Viktor segueixen conreant el seu tranquil matrimoni.

Un argument prou conegut per tothom, ja que la representació teatral es basa en la pel·lícula sueca del mateix nom, dirigida l’any 1978 per Ingmar Bergman i interpretada en els papers principals per Ingrid Bergman, Liv Ullmann i Lena Nyman.

Daniel Veronese, agafa aquest material valuós i d’entrada el simplifica, anant gairebé al gra en l’entrellat d’una relació inexistent entre mare i filla, que de sobte explota davant nostre, però donant tot el pes de la narració a Eva (la filla), en lloc de donar-li a Charlotte (la mare), com en el cas de la pel·lícula. Ens mostra de manera molt crua la impossibilitat d’estimar d’un ésser humà, per tal d’estimar-se únicament a ell mateix.

El resultat és d’una duresa brutal que poques vegades he pogut viure a un escenari, però que independentment de la mala estona que passes assegut a la butaca, tot veient i escoltant sentiments de revenja que es transformen en odi extrem, t’adones de sobte que es TEATRE amb majúscules…… i que l’angoixa que et fa viure la representació teatral es transforma en gaudi i estimació a un TEATRE que poques vegades tenim la sort de veure.

Em va impressionar molt una frase que es diu a l’escena: LOS ADULTOS SOMOS NIÑOS, QUE FINGIMOS SER MAYORES. Tothom necessita sentir-se estimat, però malauradament algunes persones no són capaces d’estimar a la gent que té al seu voltant, encara que siguin aquests, els seus fills o els seus pares…… per molt que ho intenten.

Les interpretacions dels quatre actors totes elles són excepcionals i no ho dic per què si, el paper curt de Natacha Cordova (Helena) és un treball difícil i que als espectadors els incomoda fins a tenir ganes d’escapar del teatre…. ho broda; en Luis Ziembrowski (Viktor), té molt mes paper i ho aprofita al màxim…. molt i molt bé; però les grans protagonistes són la filla Eva (María Onetto) i la mare Charlotte (Cristina Banegas); encara que sigui per veure les seves grans interpretacions paga la pena pagar l’entrada i desplaçar-se al Teatre Lliure, ja que no veureu sovint interpretacions d’aquest calibre.

Quan per fi acaba tot plegat, sorgeix la contradicció de què per fi t’has pogut deslliurar d’una angoixa brutal que gairebé no et deixava respirar, però que per altra banda et sap greu de què la representació ja s’hagi acabat i et sembla que són els 90 minuts més curts de la teva vida.

Us adjunto el vídeo de la pel·licula d’Ingmar Bergman sencera, versió en castellà; segurament molts dels que heu tingut la sort de poder anar aquest cop al Teatre Lliure, us agradarà comparar les interpretacions i la manera d’enfocar l’argument.

Per rematar-ho, ahir divendres vàrem poder assistir a la xerrada amb els actors i encara t’adones més de les dificultats que té el fet de poder tirar endavant una producció teatral, per tal d’aconseguir uns resultats brillants com és en aquest cas. La Sala Fabià Puigserver plena fins a la bandera i deu ni do la gent que es va quedar al col·loqui; crec que la diferència entre la gent que es queda i la que no, és simplement, ser aficionat al Teatre o estimar el Teatre….. cada vegada més, veiem que aquest segon grup s’eixampla més i mes.

SONATA DE OTOÑO

traducció del suec Martín Morgenfeld / escenografia i vestuari Diego Siliano / il·luminació Marcelo Cuervo / música Frédéric Chopin/ supervisió del vestuari Laura Singh / assessora musical Violeta H. de Gainza /ajudant de direcció i cap tècnic Gonzalo Martínez / ajudant d’escenografia Andrea Schvartzman / ajudant de vestuari Cala Zavaleta / perruquer de Cristina Banegas Victor Rubenhoff / gestió de drets Martín Morgenfeld / producció executiva Alberto López / coordinació de producció Romina Chepe / cap de producció Sebastián Blutrach / distribució per l’Estat espanyol Producciones Teatrales Contemporáneas

producció Sebastián Blutrach

Cargol a la tardor