– Dansa – LOS QUE ME QUIEREN ME LLAMAN FEDE (*) – La Vilella Teatre – 02/11/2014

Sap més greu del que us podeu imaginar fer una crònica negativa d’un espectacle, però no em queda més remei que fer-ho, quan en arribar el final de l’espectacle t’adones que gairebé en cap moment, has pogut connectar i encara sap més greu quan es tracta d’una proposta avalada per un grup de gent en el que crec a ulls clucs, el del Teatre de La Vilella, per la seva forma de fer i d’entendre el món de les Arts escèniques.

CMYK básicoEl passat diumenge vàrem assistir de nou al Teatre de la Vilella per tal de veure un espectacle de dansa en què el text també intervé d’una manera important; es tracta de “Los que me quieren me llaman Fede“, basat en els últims moments de la vida del poeta Federico Garcia Lorca, afusellat a la matinada del 18 d’agost de 1936, acusat pels feixistes de ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per ràdio, haver estat secretari de Fernando de los Rios (dirigent i ideòleg socialista espanyol)…. i sobretot, per ser homosexual.

Poc abans de la seva mort en una entrevista pel diari madrileny “El Sol”, Federico deia…

Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el sólo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política

L’espectacle de dansa amb quatre ballarines i un ballarí impacta en un primer moment per la seva posada en escena, en l’obscuritat absoluta i amb el cos de Federico ja mort a terra… les dones vestides de dol, amb espelmes vermelles enceses a la mà, caminant endavant i enredera, enfront dels espectadors.

Quan per fi comencen els primers passos de dansa pròpiament dita, t’adones a la poca estona que és bàsicament monòton, a pesar que l’espectacle té moments interessants, barrejant la dansa, el so dels bombardejos dels avions amb el text del poema “Casida de la Rosa”; malauradament ben aviat la coreografia de l’espectacle amb la cadència reiterativa del moviment de les quatre ballarines, es torna massa repetitiu i als meus ulls molt semblant a una taula de gimnàs d’una classe d’aeròbic, molt ben efectuats físicament, això si, però que arriben a avorrir per la seva reiteració i monotonia.

Encara que el compassadament de les ballarines no és del tot perfecte, no és aquest l’aspecte que em va decebre més, ja que considero que una dansa pot ser perfecte sense haver de ser absolutament sincrònica ni simètrica. El que no em va agradar va ser la coreografia en si, reiterativa i molt especialment en el “solo” final on el ballarí i coreògraf, interpreta el paper de “Federico”, aconseguint avorrir a l’espectador fins al punt de desitjar que l’espectacle arribi ben aviat a la seva fi, amb el seu afusellament.

petit2No vaig saber entendre tampoc el missatge de l’escena on les dones es posen a destrossar unes cebes a base de ganivetades, omplin el petit espai escènic d’una ferum gairebé insuportable, semblant al que patim dins del transport públic, quan algú aixeca l’aleró i no s’ha rentat gaire….. els plors per la mort de Federico no crec que es hagin de forçar involuntàriament, també als espectadors.

No dubto en cap moment de la seriositat del treball d’aquest grup de gent i la seva voluntat de crear un espectacle que pagui la pena veure, però el resultat no ens va arribar a emocionar gairebé en cap moment i al final dels 50 minuts teníem unes ganes immenses de què l’espectacle arribes a la seva fi.

Per altra banda el fons sonor de l’espectacle no acompanyen a què l’espectacle sigui més passable, almenys a l’oïda, ni tampoc les pauses entre escenes, creiem que estiguin ben lligades per tal d’unificar les diferents escenes en un mateix espectacle; prova d’això, és que el públic aplaudeix abans d’hora creient que el final ja ha arribat.

Un espectacle que ha intentat lligar un moment trist i esfereïdor de la història negra d’Espanya amb l’art de la dansa, però que des del meu punt de vista no ha aconseguit lligar la història, allargassant en excés el petit instant d’un trist afusellament. La meva valoració, en aquest cas, no pretén jutjar la vàlua i la seriositat d’aquest espectacle; únicament pretén indicar el meu grau d’insatisfacció com simple espectador.

Creació, Coreografia i direcció: Jordi Soler Company
Companyia: Psicoproject en moviment
Bailarins: Gisela Ribas, Rikka Laakso, Joana Olasagasti, Marta Gálvez, Carla Pérez, Bàrbara Martín i Jordi Soler
Coreografía ball de saló: Ali Aabid i Jordi Soler / Asesorament artistic: Daniel Bochor / Textos: Federico García Lorca i Jordi Soler / Vestuari: humana / Fotografía: Anna Ruaix / Disseny Gráfic: Anna Ruaix / Producció: Psicoproject en moviment / Coproducció: cc Guinardó / Vídeo: Raquel Anguita

Cargol LORCA

 

Advertisements

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Dansa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s