L’òpera CARMEN del compositor francès Georges Bizet (1875), ha estat per mi l’òpera que sempre m’ha agradat més, encara que no va ser la primera que vaig veure en directe; l’he vist i escoltat desenes i desenes de vegades, i encara avui en dia se’m posa la pell de gallina quant escolto la música i les àries que tinc memoritzades des del primer acord a l’últim.
De les moltes versions que he pogut veure en directe i a través de gravacions al Cinema o en DVD, la que potser em va impactar més favorablement des del punt de vista de la posada en escena va ser la d’en Calixto Bieito al Liceu al setembre del 2010 (un mes abans de començar a escriure aquest Blog). Va ser un trencament brutal en la forma carrinclona i d’olor a naftalina en què sempre s’havia representat; aquesta proposta la tornarem a poder veure aquesta temporada de nou al Liceu, a partir del 17 d’abril del 2015.
La versió que hem pogut veure aquest últim cap de setmana en directe des del Metropolitan de New York, des d’aquest punt de vista no té res a veure, ja que es tracta de la versió clàssica i absolutament fidel amb el llibret (Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée), pensat al segle XIX, i amb una història que es desenvolupa a l’Andalusia del 1820.
No aporta res de nou, a aquesta imatge negra de l’Espanya profunda d’aquella època, farcida de dones de mala reputació (dona treballadora= prostituta), toreros, guàrdia civil, contrabandistes i personatges de caràcter caspós, que a mi particularment tant em repugna. És la imatge que aquesta òpera francesa ha contribuït a popularitzar, malauradament, d’aquesta Espanya que menyspreu profundament.
Tot i això, cal reconèixer que l’escenografia giratòria de Rob Howell, l’he trobat molt encertada, si pensem que vol reflectir fil per randa la història tal com va ser escrita, amb solucions imaginatives i força espectaculars com la darrera escena, amb la visió al mateix temps de la mort de Carmen i el brau, fora i dins de la plaça.
Us preguntareu dons com justifico la meva valoració màxima de 5 estrelles sobre aquesta producció…. i us contesto ràpidament, pel conjunt de veus dels principals papers d’aquesta òpera, que des de el meu punt de vista han aconseguit una de les més equilibrades i millors versions que mai s’han pogut veure.
La gran protagonista de la vetllada ha estat la mezzo-soprano Anita Rachvelishvili que amb una potent i equilibradissima veu, va interpretar de forma extraordinària el paper de Carmen; però és que a mes, la interpretació en l’àmbit de l’actuació teatral, va estar a una gran alçada i va superar amb nota les teòriques mancances que el seu cos exuberant podria haver fet malmetre la visió que aquest personatge ha de donar a l’escena; es va moure, ballar i mostrar el seu cos, com la Carmen més sensual i sexual que ha conegut mai els escenaris.
La soprano Anita Hartig en el paper de Micaela va estar esplèndida, igual que el baix Ildar Abdrazakov en el paper de Escamillo; la qualitat mostrada per aquests dos cantants era unànime entre totes les persones que vaig parlar a l’entreacte i a la sortida; no va ser així amb el Don José interpretat pel tenor Aleksandrs Antonenko, que a mi em va agradar força però no tothom estava d’acord.
Cal també afegir a la bona valoració, la meva dèria per la música d’aquesta òpera, que ha estat magistralment interpretada per l’orquestra del Metropolitan Operan House, sota la batuta d’un excel·lent director granadí, Pablo Heras-Casado, que ha sabut trobar el punt exacte per treure el millor d’una orquestra de qualitat gairebé insuperable.
Per arrodonir tot plegat, els dos solos de dansa que inicien el primer i tercer acte, m’han arribat a posar la pell de gallina.
Una vetllada operística per recordar.
CARMEN de Georges Bizet
Llibret de Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée
Director musical: Pablo Heras-Casado
Carmen: Anita Rachvelishvili / Don José: Aleksandrs Antonenko / Micaela: Anita Hartig / Escamillo: Ildar Abdrazakov / Frasquita: Kiri Deonarine / Mercédès: Jennifer Johnson Cano / Remendado: Eduardo Valdes / Dancaïre: Malcolm MacKenzie / Zuniga: Keith Miller / Moralès: John Moore / Ballarinsr: Maria Kowroski – Martin Harvey
Producció – Posada en escena: Richard Eyre / Escenografia: Rob Howell / Vestuari: Irene Bohan / Dissenyador d’il·luminació: Peter Mumford / Coreògraf: Christopher Wheeldon /Director de Filmació: Matthew Diamant
Cargols a la tardor – col·laboració de la nostra amiga Ma. Lluïsa
Vaig veure aquesta CARMEN al MET, el 18 d’octubre del 2012, i potser per que no acostumo a veure òpera,potser per que el Metropólitan imposa, vam sortir tots impressionats. L’orquestra -llavors dirigida per MICHELE MARIOTTI-, l’espai escènic i els cantants van ser tots extraordinaris. Si a més es tracta de les poques òperes que he vist més d’un cop, s’entén el nostre entusiasme. El repartiment d’aquell dia tenia a ANITA RACHVELISHVILI com a protagonista i com dius tu: impressionant, YANGHOON LEE, KYLE KETELSEN, KATE ROYAL I DANIELLE PASTIN en els papers de Don José, Escamillo,Micaela i Frasquita respectivament. En la memòria em queda la direcció de RICHARD EYRE, el decorat i vestuari de ROB HOWELL i la coreografia de CRISTOPHER WHEELDON. L’ùnic que espatlla el record, es que havíem de ser 5 i vam ser 4. Em vaig poder vendre l’entrada comprada a 120$ (Balcony Premium), per 50$. Algú va sortir més content que no pas jo.
Quin luxe poder assistir a un esdeveniment operístic al millor teatre d’òpera del món, i per més inri, poder veure en viu i en directe CARMEN !!!
Nosaltres vàrem estar a les portes del MET fa uns anys, però en aquelles dates no hi havia programació, ja que eren les festes nadalenques. Ens conformem en anar a totes les representacions que es retransmeten en directe a moltes ciutats, entre elles Barcelona…. de 69 països del món.
Encara que no té res a veure, l’imma em va regalar pel meu sant, un viatge llampec a Londres el mes vinent, per tal de veure tres musicals… MISS SAIGON – THE LION KING – WICKED…. t’ho explico per intentar fer-te dentetes, encara que ja conec de sobres els teus viatges periòdics a LONDRES o a on calgui per a conèixer el màxim de Musicals possibles.
Una abraçada
Bona tria de musicals per veure. L’any 92 vam veure Miss Saigon, i als grans no ens va acabar de fer el fet, mentre que al nostre noi gran li va agradar molt. Tan que en saber que hi havia aquesta reposició ens va comprar entrades per anar-hi el juny passat. Potser per que erem a 2a, fila, potser perque esta molt be, aquest cop en vaig sortir encantat. Wicked es el darrer gran musical que he vist. El Rei Lleó…mira.
Si, una funciô al MET es un luxe.
Miss Saigon, me la va recomanar un amic del Blog i en veure els vídeos per youtube em van entrar unes ganes immenses de veure’l; Wicked, a la nostra ultima visita londinenca, és un dels musicals que ens va quedar pendents, ja que va ser impossible trobar entrades; pel que fa a The Lion King, ja m’imagino que no és res de l’altre mon, però el volia veure i com diuen que el faran únicament a Madrid, prefereixo anar a Londres i començar a acostumar-me a prescindir de trepitjar aquesta ciutat que tant “ens estima”.
Efectivament, qui més qui menys vam sortir molt satisfets de la vetllada que es retransmetia des del MET. A mi la producció no em va desagradar, però la interpretació, també opino que va ser molt bona tant pel que fa als cantants com per l’orquestra. Tots a gran alçada però per a mi, Ildar Abdrazakov i Anita Hartig els millors.
Una abraçada
A nosaltres com pots veure per la valoració “estrellada” ens va agradar tota la producció. Ara a esperar la nova re-estrena de la CARMEN de Calixto Bieito, en el que també participaran els membres del Cor Vivaldi !!!
Una abraçada