Som els primers espectadors que entrem a la Sala i recordem que tenim localitats a la fila 1 dalt de l’escenari i de cara al pati de butaques; pugem els graons de la caixa escènica i veiem que ja estan en peus al mig de l’espai escènic, tot xerrant en Abel Folk i la Rosa Novell… i ens saluden “bona nit, benvinguts”. A part d’ells no existeix cap escenografia, excepte una estufa amb una llaaaarga xemeneia, a un pam de la cara que ens tapa bona part de la visió ….. malaguanyat… comencem malament.
Comença a entrar gent a la Sala i l’Imma em comenta que la Rosa Novell la troba molt desmillorada…. jo no la sé, ni tan sols reconèixer; en començar la representació ens adonarem que està completament cega i que per bellugar-se per l’escenari ha de ser acompanyada per la Maria; sembla que ha patit una greu malaltia que li hi ha provocat la ceguera, però ella amb tota la seva valentia i ganes de viure, ha volgut representar aquest petit paper; és admirable una actitud valenta com la seva i una demostració d’amor immens al Teatre. Ens trèiem el barret davant teu Rosa !!!
Dos homes que de joves havien estat amics inseparables, es retroben després de 41 anys de no veure’s, per resoldre un secret que hi ha entre ells. Durant aquests 41 anys un d’ells ha viscut a l’Extrem Orient i l’altre no s’ha mogut de la soledat del seu castell a la remota Hongria. Però d’alguna manera tots dos han resistit, tots dos sabien que havien de tenir aquesta última trobada. Aquest duel en què utilitzaran com a armes els records. Per trobar la veritat d’un conflicte sobre el què han estat pensant durant 41 anys.
Abel Folk dirigeix aquesta proposta i ho fa d’una manera que ens deixa absolutament meravellats; a poc a poc demana als seus ajudants… a la Maria i d’altres que entrin unes cadires a escena…. i uns quants llibres, i beguda i gots… i ell mateix comença a llançar fulles d’arbres per donar una sensació de tardor… la tardor dels dos protagonistes de la història; quant l’escenografia està mig muntada, s’asseu i entren els maquilladors que acaben de donar-li la imatge que el personatge protagonista requereix….. crec que mai havíem vist una preparació escenogràfica des de l’inici davant del públic.
No acabaran aquí les sorpreses en aquesta manera de presentar un monòleg (o gairebé), per tal de fer-lo molt més amable als espectadors…. Abel juga amb el tècnic d’il·luminació, parla amb el públic i li demana opinió de com va tot plegat, i fins i tot amb una simulada apagada de llum sobtada, continua la representació, amb tan sols dos focus portàtils de llum, que encara remarca molt més les expressions dels dos éssers humans que s’enfronten a la realitat de les seves vides.
Un text magnífic, encara que molt i molt dur, sobre un triangle amorós, situat a una època en la qual aquests temes es portaven molt més en secret que avui en dia; una narració extraordinària en el que apareixen multitud de sentiments, rancors, angoixes mai exposades en públic i preguntes que potser mai seran contestades i sobretot patiment extrem per part dels protagonistes de la història.
Però si el text és de per si molt bo, perquè la història està explicada com si és tractes d’un autèntic thriller, dosificant adequadament les informacions a l’espectador, …… la interpretació d’Abel Folk, arriba a eclipsar tota la resta; senzillament BRUTAL des de la primera frase fins a l’última. No voldria exagerar (com sovint acostumo), però aquesta interpretació serà recordada per mi durant la resta de la meva vida… i suposo que encara mes per l’Imma, ja que en un moment donat de l’obra es va asseure a la cadira del costat tot donant-li conversa sobre el que estava succeint a escena…. es volia fondre!!! Coses que té estar situada a la primera fila.
El personatge que interpreta Jordi Brau, és així tal qual i ho corrobora l’Imma que ha llegit la novel·la en la qual es basa l’obra…. un personatge que es presenta fred i de poques paraules; en aquest aspecte està interpretat tal com ha de ser, i evidentment el paper protagonista que interpreta Abel, eclipsa en la seva totalitat els altres dos personatges complementaris.
Una producció que no us podeu permetre el luxe de no veure; heu d’anar al Romea, SI i SI, sense dubtar-ho en cap moment. Estic segur que sentireu a parlar molt d’aquest treball, que Abel Folk protagonitza gairebé en solitari, ja que la dirigeix i alhora l’interpreta de forma extraordinària.
Una funció molt emotiva especialment pels aplaudiments i bravos que va rebre la gran Rosa Novell; se la veia totalment feliç, us ho asseguro, perquè estàvem a tocar.
Autor: Chirstopher Hampton
Títol original: Embers, basat en la novel·la de Sándor Márai
Direcció: Abel Folk
Amb: Abel Folk – Jordi Brau – Rosa Novell
Producció: Teatre Romea i Faig Produccions
La meva opinió és més tèbia respecte aquesta obra. Jo no vaig sortir tant entusiasmada i crec que un gran problema és que el Romea no és la sala adequada per representar-la. El públic estem a dues alçàries diferents, i per mi que estava a platea i em resultava impossible deixar de veure-us a dins de l’obra i concentrar-me només en els personatges. Potser per vosaltres que estàveu a dalt, això no va ser un problema i no ens veieu als que estàvem a baix, però ja et dic que per mi va ser un inconvenient, i que qualsevol altre sala on el públic pogués estar enfrontat però al mateix nivell, m’hagués resultat molt més adient. A més em sembla fatal que venguin l’entrada que li va tocar a l’Imma amb el pal de l’estufa just davant de la cara que es notava que li tapava una bona part de la visió tot i estar a primera fila. Sort que es va poder canviar, però aquell seient no l’haurien de posar a la venda. I si, ho vaig veure,perquè vaig coincidir amb vosaltres però per timidesa, i per no deixar sola a la persona que m’acompanyava no em vaig atrevir a acostar-me a saludar (la propera si!)
Només comentar que nosaltres tampoc coneixiem la malaltia de la Rosa Novell, i la sorpresa també va ser majúscula. De fet jo al principi de l’obra vaig dubtar si la ceguesa era real o només part de l’obra. Em sembla un acte de valentia extraordinari per part seva tornar a posar-se davant de l’escenari, en una situació tan difícil i tan recent. Impressionant com a persona i com a actriu.
Nosaltres des de l’escenari vam deixar de veure el pati de butaques un cop va començar la representació, i teníem els actors tant a tocar que veiem totes les expressions, gestos i els moviments fora d’escenari quan havien d’entrar o sortir. Jo havia llegit el llibre i se’m feia difícil pensar com podien representar aquesta obra i la veritat és que em va meravellar, entusiasmar, tant la fidelitat al text com la posada en escena.
Tenim ganes de posar-te cara o sigui que a la propera vegada que coincidim (de fet tu pots saber-ho per avançat amb la nostra agenda) si ens agradaria saludar-te.
Totalment d’acord amb la valoració de l’esforç i la valentia de la Rosa Novell.
Una abraçada.