– Teatre – CENTRO-PERIFERIA Y VICEVERSA (*?*), de Fernanda del Monte (Mèxic) – L’ADNI – NOVA DRAMATÚRGIA IBEROAMERICANA 2 – Àtic22

Creiem que no podríem assistir a la inauguració de la segona Mostra de la Nova Dramatúrgia Iberoamericana, però els esdeveniments previstos, va ver que al final poguéssim assistir i donar així el nostre suport a la gran tasca que el nostre amic Kleber Luiz Bosque porta a terme en col·laboració amb el MACB – Moviment Art contra la Barbàrie i el Teatre Tantarantana/Àtic22.

Del 23 d’octubre fins a l’11 de desembre, es podrà assistir a una sèrie de lectures escenificades, en un recull de textos de diferents autors llatinoamericans, gairebé desconeguts a casa nostra; una oportunitat per conèixer textos teatrals, amb l’ajuda desinteressada dels directius del Teatre Tantarantana, tot cedint el local d’Àtic 22, es pot portar a terme.

Pugem per les típiques escales de ferro a l’àtic del mateix edifici del Tantarantana i els organitzadors ens reben d’una manera gairebé familiar, proximitat que és difícil trobar a cap altre sala a Barcelona. Ens està esperant un bàrman i ens prepara un “Margarita” (2/4 de Tequila – 1/4 de Cointreau – 1/4 de suc de llima) …. un molt bon començament; penseu que hem pagat la ridícula xifra de 5 euros, per veure la representació i a sobre ens obsequien amb un combinat boníssim.

Aquesta primera proposta, CENTRE, PERIFÈRIA i VICEVERSA, hem pogut veure escenificat un text de l’autora mexicana Fernanda del Monte, resident en l’actualitat a Montreal (Canadà); ella ha estat connectada en directe des de casa seva, tot veient la representació i en finalitzar hem tingut la sort de poder xarrar amb ella en directe en un col·loqui molt agradable, que les noves tecnologies avui en dia ens permet.

This slideshow requires JavaScript.

Segons l’autora es tracta d’una proposta força provocadora, que es pregunta sobre la possibilitat de viure o no en una ciutat, però també sobre els mecanismes del poder que hi ha entre el centre i la perifèria. Es pot viure en el centre sense sentir mareig?, es pot viure en la perifèria sense desaparèixer?; tres dones viatgen d’una dimensió a una altra, d’un quart d’hotel a una platja al penya-segat, d’un discurs polític a un llit, on els records són els que conformen la seva pròpia existència.

Crec que en aquest cas el text pelat sense una posada en escena més contundent i visible ha restat enteniment als espectadors que hi érem a la sala; els actors han fet el que han pogut, per fer-la entenedora i no se pas si ha estat a una falta de més assajos previs o del mateix text, que nosaltres ens hem perdut en molts moments i ens ha deixat força desconcertats. Ha estat una proposta arriscada que entrellaça escenes de text molt curtes amb poesia i coreografia escènica, encara que aquesta ultima ha quedat força diluïda.

Interpretativament ens ha agradat especialment Eva Cañadas i Albert Riera Solé. No crec que pugui ser just amb la meva valoració acostumada d’estrelles, quant no he acabat d’entendre el que l’autora em volia proposar; el que si se, és que ha estat una experiència molt agradable, que ens permet conèixer el món teatral de cultures diferents de la nostra.