Tornem al Teatre Nacional de Catalunya, aquest cop per tal de veure una proposta del “Centro Dramático Nacional de España“, convidats a representar MONTENEGRO, comedias bárbaras, que engloba tres textos de Valle Inclán, Cara de Plata(1922), Águila de blasón (1907) i Romance de lobos (1908); La representació té una durada gairebé de tres hores i veritablement reconeixem que es tracta d’un esforç escènic i teatral digne d’admirar. Un cop dit això, també haig d’assenyalar, que aquest tipus de teatre de principis del segle passat, i de caràcter “clàssic” de forma, m’interessa ben poc i em va costar força entrar en un argument que tracta temes feudals,  on la dona és tractada com una propietat, que serveix poc més que per ser penetrada i satisfer les necessitats sexuals del mascle hispà, en un argument on la testosterona preval per sobre de tot.

 Ramón José Simón Valle Peña, conegut literàriament com a Ramón María del Valle-Inclán (y Montenegro) (Vilanova de Arousa, 28 d’octubre de 1866 — Santiago de Compostel·la, 5 de gener de 1936). Està considerat com un dels majors renovadors del teatre espanyol del darrer segle, i el seu estil literari va evolucionar des d’un modernisme exuberant fins al desenvolupament d’una sensibilitat tragicòmica pròpia, que es cristal·litzarà en el gènere de l’«esperpent», anticipant les renovacions estètiques que tindrien lloc als escenaris europeus després de la Segona Guerra Mundial; està considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Les Comedias bárbaras narren l’esplendor i la decadència d’una nissaga gallega d’altius i despòtics senyors feudals encarnats en la figura de Don Juan Manuel Montenegro. La poderosa paraula de Valle-Inclán retrata l’apogeu i la decadència d’un home que emprèn un viatge expiatori de penediment i redempció fins a immolar-se juntament amb un grup de pidolaires: les veus ardents dels desposseïts confrontades amb les dels hereus, llops degradats d’un llinatge que va renunciar als valors de l’èpica feudal per una cobdícia devastadora, els udols dels quals anuncien una nova era salvatge i banal. 

A banda del text, que pot o no agradar, el que si és cert, és que estèticament es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà o la suma d’alguns cossos d’ells, que substitueixen en gran part l’escenografia,d’una manera molt espectacular; em va cridar molt l’atenció la perfectíssima interpretació dels gossos que apareixen a escena…. increible !!!.

En canvi, la segona part, sense deixar de banda l’espectacle visual de la primera part, és centra més en el teatre de text i és on es pot gaudir més del desenvolupament de la història i dels personatges, que arriba a captivar si fem un esforç com espectadors, intentant oblidar el rerefons de l’argument de Valle Inclán, segurament molt ben escrit, però almenys per mi, sense interès.

La meva valoració de quatre estrelles, és deguda a la boníssima direcció de Ernesto Caballero, la posada en escena i escenografia impactant amb un pont de pedra de tres arcs, al fons de l’espai escènic, per la coreografia excel·lent del moviment dels actors, per una il·luminació molt reeixida, però sobretot pel treball coral d’interpretació de tots els actors, en el que evidentment destaca un actoràs com la copa d’un pi, en Ramón Barea, que va ser “Premio Nacional de Teatro 2013″…. i veient-lo actuar es compren ràpidament el perquè.

Crec que és un obra que s’ha de veure, encara que no et “posi” massa arguments d’una Espanya, que molts de nosaltres voldríem oblidar molt aviat.

M’agradaria que el Centro Dramático Nacional, subvencionat, àmpliament per l’estat espanyol, amb els calerons de tots els ciutadans d’aquest estat, teòricament plurinacional i teòricament plurilingüístic, dediques quelcom dels seus recursos a treballar amb autors clàssics de la resta de les cultures i llengües que teòricament integren aquest estat…. i no em val que Valle Inclán fos nascut a Galícia, perquè la cultura que representa és clarament la castellana.

Malauradament, això és somiar i no trepitjar de peus a terra, ja que la visió de l’Espanya profunda és que el castellà és la llengua de tots, que evidentment, preval per sobre de les altres… i per tant la resta les menysprea i no les considera pas com seves…. potser aquí està l’errada greu d’aquest estat gens integrador… i potser per aquesta raó aquest estat, s’acabarà fonent en no res.

Versió i direcció: Ernesto Caballero

Amb:  Fran Antón / Ramón Barea / Ester Bellver / Javier Carramiñana / Fancesco Carril / Bruno Ciordia / Paco Déniz / Silvia v Espigado / Marta Gómez / Jorge Kent / Carmen León / Toni Marquez / Mona Martínez / Rebeca Matellán / Paco Ochoa / José Luis Sendarrubias / Juan Carlos Talavera / Janfri Topera / Alfonso Torregrosa / Yolanda Ulloa / Pepa Zaragoza

 Escenografia: José Luis Raymond / Vestuari i caracterització: Rosa García Andújar / Il·luminació i vídeo: Valentín Álvarez / Música i espai sonor: Javier Coble / Coach/Càsting: Lidia Otón / Assessor literari: Fernando Doménech / Cant: Vanessa Martínez / Ajudant de direcció: Víctor Velasco / Ajudanta d’escenografia: Laura Ordás Amor / Ajudanta de vestuari: Carmen Hernández / Ajudant d’il·luminació: Ion Anibal / Fotografies: Valentín Álvarez / Músics: Javier Coble – Kepa Osés

 Producció: Centro Dramático Nacional