Al desembre del 2009 i també al Teatre Lliure (espai Lliure), vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” de Claudio Tolcachir i ja llavors vàrem quedar fascinats per aquest treball, que en certa manera ens va introduir en el teatre argentí; encara llavors no publicàvem aquest Blog, però de ben segur hauria obtingut la màxima valoració de 5 estrelles.
Sembla que aquesta vegada, l’autor ha treballat “EMILIA“, en solitari, cosa que és anormal en ell, ja que fins ara la seva creació havia estat compartida per un període llarg, al voltant d’un any, amb els actors que després haurien d’interpretar-la als escenaris. Aquest nou treball d’escriptura i creació per part de Tolcachir, ens ha tornat a deixar absolutament fascinats, per la manera d’estructurar el text a manera d’un fals thriller, deixant-nos entrar a poc a poc en les relacions aparentment normals d’una família. És una història d’amors no correspostos, que si ens entretenim a “rascar” una mica al nostre voltant, les trobarem arreu.
L’impacte emocional que rebem és brutal per la seva duresa, tot i que l’autor ens deixa comprovar de forma expressa, que la família protagonista d’aquesta història, tampoc té res d’especial i que fins i tot podria ser una qualsevol del nostre entorn…. o inclús que alguns dels seus aspectes, podria reflectir situacions viscudes per nosaltres mateixos amb relació amb els membres de la nostra pròpia família. El que veiem en poc més de 90 minuts a l’escenari ens deixa clavats a la butaca amb una sensació d’angoixa i patiment que poques vegades hem pogut viure, tal com si fos realitat i no pas Teatre.
En aquesta història hi surt un home que va patir la infantesa de manera malaltissa, va viure amb molt de dolor el rebuig del món i només va rebre afecte de la seva mainadera.
Aquest home és el Walter, que a força de passió, de treball i de recursos ha construït el seu món adult. És una història farcida de mentides, d’aquelles que es justifiquen per la supervivència de la família, on els seus membres són conscients i alhora víctimes d’aquestes mateixes mentides, però estan massa aterrits per trencar la petita estructura que han bastit.
Tothom s’estima per algun motiu. I aquest motiu no és sempre l’amor. Es pot embolicar amb el costum, la conveniència, el cansament, la culpa, la por de la soledat, l’esperança perduda, la mort que treu el cap.
Una història de perdedors, conscients i espantats de la seva condició. I d’una estructura social que grinyola.
La idea inicial va néixer de la trobada del mateix Tolcachir amb la mainadera que el va cuida a ell i al seu germà; les explicacions que li va fer d’aquella etapa de la seva vida el va fer sentir desagraït amb ella, per tot el que li havia donat; així va néixer el personatge de Emilia i de l’home que necessita de mainadera durant tota la seva vida per poder sobreviure amb seguretat.
Senzillament és un estudi de les relacions humanes, pensat al mil·límetre, de les emocions dels membres d’una família que viuen junts per interessos dispars, però que tots ells són conscients que qualsevol desencadenant pot desfer aquesta relació. Durant el desenvolupament de la representació apareixen sobretot les pors de tot tipus, però també la recerca de l’afecte, de la solidaritat mal entesa, pensat en ells mateixos…
Claudio Tolcachir va estrenar a Buenos Aires l’any 2013 aquesta proposta, amb altres actors, però que després va tornar a treballar-ho personalment amb els actors espanyols que veiem ara, per ser estrenada de nou als Teatros del Canal de Madrid, aquest passat gener.
L’escenografia és senzilla i al mateix temps impactant i extraordinària, representant una casa amb parets fetes a base de mantes que podrien ser d’una presó… els mobles penjant del sostre, agrupats en dos grups que semblen cascades que cauen sobre els personatges.
A sobre de tot això, la direcció dels actors és una classe de Teatre amb majúscules. Una interpretació coral dels cinc actors, que fan estimar el teatre, perquè notes que cada un dels papers són viscuts intensament per ells. En el paper de Emilia una grandíssima actriu, Gloria Muñoz, que malauradament no veiem massa treballar a Catalunya (l’ultima vegada que la vaig veure, va ser a “todos eran mis hijos“, curiosament dirigida també per Claudio Tolcachir). http://wp.me/p19AHZ-1bQ
La recolzen els actors Alfonso Lara i Malena Alterio (que els vàrem veure treballar a “Los hijos se han dormido“, sota la direcció de Daniel Veronese) http://wp.me/p19AHZ-69B , així com David Castillo i Daniel Grao, tots ells en una grandíssima interpretació.
Vàrem tenir la gran sort de coincidir amb la xerrada posterior amb els actors i possiblement això ens va fer apreciar més encara, cada un dels múltiples matisos d’aquesta proposta escènica.
Paga la pena desplaçar-se aquesta vegada al Teatre Lliure i ràpid, perquè solament estaran fins aquest cap de setmana. Com veieu, hem sortit eufòrics del Teatre Lliure i la nostra valoració és la màxima de 5 estrelles “voltaires”.
EMILIA
creació i direcció: Claudio Tolcachir
intèrprets: Malena Alterio Caro / David Castillo Leo / Daniel Grao Gabriel / Alfonso Lara Walter / Gloria Muñoz Emilia
translació al castellà Mónica Zavala / escenografia i vestuari Elisa Sanz / il·luminació Juan Gómez Cornejo / ajudant de direcció Mónica Zavala / producció executiva Olvido Orovio / direcció de producció Ana Jelín
producció Producciones Teatrales Contemporáneas
Tinc entrades per aquest divendres i moltes ganes!!!
Gaudiràs molt d’una lliçó de PUR TEATRE…. però patiràs molt per la cruesa del que Claudio Tolcachir et farà viure.
Tenías razón: es una historía desgarradora. Me quedé con un nudo en la garganta después de verla. Magnífica interpretación!
M’alegro moltíssim de què gaudissis de bon TEATRE, encara que l’acció retrata les angoixes del que pretén ser una família.
Ens veiem al TEATRE !!!
Estic, bàsicament d´ucord amb el vostre comentari. Potser vaig “gaudir” més de la segona part, potser també perquè venia d´un matí una mica “mugodet” i tenia el cos i l´esperit massa “esverat” per assarenar-me i centrar-me amb el que estava passant a l´escenari.
Chapeau pels actors i sobretot pel Claudio Tolcachir. Encara que el tema de la família l´hem vist amb moooltes obres, veirtablement és inesgotable. Com deia la meva àvia: “cada casa és un món , menys en la que n´hi ha dos”.. Jo afegiria , que a Emilia, Tocachir ha reunit tots els mons de cadascú, les seves inseguretats, les seves pors, els seus amors, desamors….. i un cop feta la mescla n´ha sortit un producte explossiu que et pot arribar a “tocar”, perqué, amics meus, tots (i gràcies als deus) tenim o hem tingut una família i , segur, que ens hem vist reflectits en alguna frase, algun gest o alguna situació.
Personalment, recordo,amb gran estima, la família Coleman , són diferents. Aquesta és més intimista, més reduïda i el sentit de l´humor, si es pot dir així, és tant agre que t´arriba a fer mal.
M´agradaria poder veure-la amb el repartiment argentí.
Molta Merda!!
Ah! oblidava de comentar que vam coincidir, sense trobar-nos el mateix dia que es feia el col.loqui- Veritablement va ser un privilegi, poder serntir en primera persona als actors, com treballant el personatge, com el viuen i les seves pròpies impressions. Qué bé si sempre poguessim fer-ho!!
L’estat d’ànim de cada persona, també fa que les obres teatrals que anem a veure t’impactin de diferent manera… o inclús que no t’arribin pas. Per sort, nosaltres aquella nit estàvem receptius i vàrem entrar en el que es deia des d’un primer moment, amb l’única excepció del personatge que de exprofés en Tolcachir el fa asseure fora de l’espai escènic, de la casa i fa que l’espectador es passi una bona estona intentant esbrinar qui cony és i que fa allà, gairebé mut…… fins i tot aquesta “eina teatral” que utilitza l’autor em va agradar molt.
Últimament coincidim força en el mateix teatre i a la mateixa sessió, però malauradament no ens veiem pas…. et recomano que miris a les fileres de davant del tot… la calba més lluenta segur que és la meva.
Una abraçada, Montse
Veritablement l’obra et deixa emocionalment exhaust, una gran peça teatral i una interpretació fantàstica.
Quina sort poder escoltar els actors desprès de veure l’obra!!
Fins aviat
Coincidim amb la valoració, encara que no tothom pensa el mateix, argumentant que l’obra no és entenedora. Per gustos, els colors!!!
El Teatre és un acte cultural viu, que no arriba a tothom per igual, ni tampoc es repeteix cada dia de la mateixa manera…. i això és fantastic !!!
Hola, encara que arribi tard… uns quants mots sobre “Emilia”… Coincideixo amb les 5 estrelles i amb els elogis generals. Em va agradar molt i em va consolar del disgust de no poder anar a veure el meu preferit Veronese, atès que era fora de Barcelona els pocs dies que van fer l’obra…
Potser comparada amb ‘La omisión’ o amb ‘El viento del violín’, és la que m’ha agradat menys… però això no li treu mèrit. La història és potent, plena de detalls -amb interpretacions esplèndides-. El que em va agradar menys és el desenllaç final, que no menciono per no fer un ‘spoiler’… però que vaig trobar totalment innecessari.
Se’m va fer una mica estrany sentir els actors en castellà peninsular… M’hauria agradat més en argentí, per acabar de fer el ple. Però realment estan tots bé, sobretot el Lara o l’Alterio… i també la Muñoz, encara que té només un paper d’observadora-punt de vista de l’obra.
Salut, voltaries.
No fas tard en res Daniel
És d’agrair que després de mes i mig d’estar publicada la crònica te’n recordis del nostre blog, per deixar constància de la teva opinió, un cop ja has pogut veure la producció. Saps molt bé, a mes a més, que tenim en molta consideració la teva opinió, de Teatraire fins al moll de l’os. Desitjaríem tenir-te més sovint entre nosaltres i llegir les teves opinions.
És curiós que els que hem vist la companyia argentina, quan veiem un Veronese, els trobem a faltar, encara que també considero que aquests actors ho han fet prou bé.
Una abraçada