S’han acumulat en les darreres setmanes una bona pila de concerts i òperes, L’Auditori, Palau de la Música, Liceu i dues òperes retransmeses des del Metropolitan de NY, en una sola setmana. Dissabte passat ens tornem a apropar als cinemes Yelmo de la ciutat olímpica, per tal de veure una òpera prou coneguda per nosaltres, LES NOCES DE FÍGARO de Wolfgang Amadeus Mozart.

La música del geni musical per excel·lència, que es Mozart, esdevé en les seves òperes en un esclat de músiques meravelloses que s’entrellacen en un munt d’àries, duets, tercets i concertants … tots ells, apropant-se a la perfecció absoluta; qui ha vist, encara que sigui una vegada, “La flauta màgica” o aquesta “Noces de Figaro”, entendrà el que vull expressar, perquè amb paraules és difícil fer-ho.

Aquesta òpera de Mozart es va compondre sobre un llibret de Lorenzo da Ponte i estrenada a Viena l’any 1786 dirigida pel mateix compositor. Està considerada com una de les òperes més importants de la història de la música, i una de les millors creacions de Mozart.

Teatralment parlant, aquestes Noces, són tan sols un divertiment que a la seva època arribarien a escandalitzar a la gent puritana i als mateixos cortesans, aquí representats, en tractar temes triangulars “amorosos”, encara que sigui d’una manera bufa; particularment sempre he fugit d’espectacles teatrals amb arguments semblants, anomenades “comèdies d’embolics”, on els amants s’amaguen a sota del llit quan apareix el marit o inclús a l’armari un segon i un tercer amant esperen el seu torn; comèdies ridícules on gairebé tot l’argument es basa a resoldre qui es queda amb la dama que està en joc, en un esbojarrat entrar i sortir de portes, que no tenen aturador. Encara avui en dia s’estrenen comèdies d’embolics als nostres teatres i continuen fent calaix, cosa que em treu de polleguera.

LES NOCES DE FÍGARO, és la primera obra mestra mozartiana en l’àmbit de l’òpera bufa en llengua italiana; la trama, malgrat ser complicada, flueix amb facilitat i espontaneïtat; Destaca per la creació dels personatges, caracteritzats amb gran riquesa de matisos. Als habituals personatges de cartó pedra, el poder de la seva música de Mozart, aconsegueix donar-los emocions reals, que commouen, malgrat el ridícul de les seves accions.

Està clar que la majoria d’arguments de les òperes, estan desfasats i fins i tot són ridículs, com es el cas d’aquesta òpera; tot i això, la seva música barrejada amb la veu humana, arriba a ser un dels millors plaers culturals que l’ésser humà pot assolir.

Aquesta posada en escena, de Richard Eyre, és un dels aspectes que mes em va agradar d’aquesta producció del Metropolitan, encara que de nou peca d’una foscor excessiva, impròpia de la terra andalusa i que no és gaire apte per ser retransmesa als cinemes de mig mon. Una escenografia giratòria de Rob Howell, que vol representar l’Andalus, encara que el vestuari no enganxa ni amb cola en el mateix context. La solució, dels diferents espais, esponjats per passadissos per on els personatges en tot moment els veus desplaçar-se d’una estança a un altre, està molt aconseguida, encara que és una mica pampolosa i excessiva en les seves decoracions a base de fusta treballada artesanalment.

El millor de la nit, sense cap dubte, va estar l’orquestra que sota la direcció de James Levine, es transforma encara mes en quelcom irrepetible i meravellós, que sembla venir d’una altra galàxia.

En quan a les veus, un Figaro que em va agradar moltíssim, interpretat pel baix rus Ildar Abdrazakov, segurament el millor dels solistes; una Susanna perfecte teatralment parlant, amb la soprano alemanya Marlis Petersen… una interpretació del seu personatge de les millors que he vist mai, divertida en l’expressió i l’ànima teatral de tota la representació, encara que malauradament potser la seva veu, encara que molt digne, no acaba d’arribar a l’alçada de la importància del seu personatge.

El Comte d’Almaviva, el baríton suec, Peter Matei, va interpretar-lo amb força correcció, tant interpretativament com per la seva veu, però la seva parella, la Comtessa a càrrec d’Amanda Majeski, va resultar un glaçó de gel, per inexpressiva, almenys a la proximitat que ofereix les càmeres al cinema, això si, amb una veu correctíssima. La sorpresa de la nit, la va donar Isabel Leonard amb una veu extraordinària, en el paper del jove adolescent Cherubino, encara que teatralment li falta un curset accelerat d’interpretació teatral.

La resta de cantants força decents, a excepció d’un lamentable, John Del Carlo, intentant assumir el paper de Bartolo, però que em va provocar vergonya aliena; és una llàstima que les grans figures no sàpiguen retirar-se a temps i facin el ridícul d’aquesta manera.

En conjunt em va agradar la producció (***), per una posada en escena notable, una extraordinària orquestra i uns cantants solistes força dignes… i evidentment la música irrepetible de Wolfgang Amadeus Mozart.

Director musical: James Levine

Director d’escena: Richard Eyre

Figaro: Ildar Abdrazakov /Susanna: Marlis Petersen / Count Almaviva: Peter Mattei / Countess Almaviva: Amanda Majeski / Cherubino: Isabel Leonard / Dr. Bartolo: John Del Carlo / Marcellina: Susanne Mentzer / Don Basilio: Greg Fedderly / Antonio: Philip Cokorinos / Barbarina: Ying Fang / Don Curzio: Scott Scully

Robert Morrison, clavicèmbal / Kari Jane Docter, violoncel

Escenografia i vestuari: Rob Howell / Disseny de llums: Paule Constable / Coreografia: Sara Erde

Metropolitan Opera House