– Teatre – DANNY & ROBERTA (***) – Sala Teatre La Casona

Un enorme goig per nosaltres, ha estat descobrir un altre racó on es crea i representa TEATRE amb majúscules i que malauradament, mai havíem sentit a parlar, i això que crec que més aficionats que nosaltres a les arts escèniques, costaria trobar-ne.

Sentim alhora una sensació de vergonya en assabentar-nos de què LA CASONA es va crear ni més ni menys que fa més de 34 anys, l’any 1980 pel seu actual director Fernando Griffell; es tracta d’un espai de Formació i Investigació Teatral, al barri de Sants de Barcelona; des d’ara intentarem seguir amb atenció totes les seves propostes.

Fa uns mesos que l’Imma i jo, vàrem obrir un espai a Facebook anomenat “TEATRE, l’opinió dels espectadors“, en el que voldríem que simples espectadors, aficionats com nosaltres, deixessin la seva opinió de qualsevol espectacle d’arts escèniques que anessin veient; un espai que no voldria arribar a ser un contenidor de propaganda i promoció directe, realitzada pels diferents Teatres, com malauradament acostuma a passar en espais similars. Va ser en aquí que ens vàrem assabentar de l’obra de Teatre de la que ara parlarem…… DANNY & ROBERTA.

Ha estat un projecte elaborat amb la col.laboració de persones individuals que han recolzat amb les seves aportacions economiques a partir del portal Verkami, un text de l’autor nord-americà J. Patrick Shanley , dirigida per Fernando Griffell, que com ja hem mencionat es el fundador de La Casona.

Un argument gens fàcil de pair, sobretot durant la primera part, ja que ens explica la història de dos joves personatges desarrelats, alcohòlics, drogoaddictes, sense feina aparent; ella, Roberta, amb un fill que va tenir d’una relació anterior frustrada, però que no assumeix la responsabilitat ni d’educar-lo, ni d’alimentar-lo….. per això ja estan els seus pares que s’encarreguen de tot; ell, en Danny, un jove sense família ni amics, mancat d’alguna persona que li doni una mica d’estimació, a hores d’ara ja s’ha convertit en un indigent i creu que la culpa de tot plegat la te tota la resta de la societat que l’envolta; és per això que fuig de tota persona que intenta aproximar-se a ell i utilitza la violència com argument i com única defensa davant de la vida.

Un cop presentats amb tota la cruesa els dos personatges, com ja deveu sospitar, passa per l’apropament dels dos éssers humans….. per una sola nit o per tota la vida ? Un estudi de les relacions humanes, en un estat de desesperació, on surt de dins seu una tendresa desconeguda fins aleshores, embolcallada de sexe, però també de violència psicològica, fins on no ens podem arribar a imaginar i que qualsevol persona, en un moment donat de desesperació, pot arribar a transmetre.

Grans interpretacions dels dos actors, que assumeixen els papers protagonistes, l’actriu italiana radicada a Barcelona, Sara Parisi i el seu company d’escena, l’actor català Albert Franch. Haig de confessar però, que al principi de la representació no ens vàrem arribar a creure massa els dos papers i creiem erròniament que ens havíem equivocat en l’elecció de l’obra; va ser una sensació temporal, potser influenciats per detalls insignificants com la música ensordidora i el munt de llaunes excessiu de cervesa buides per terra, quan simula que estan a la terrassa d’un bar i veuen cervesa servida a partir d’una gerra i dos gots.

Els dos actors ens arriben a transmetre angoixa i brutalitat en les seves interpretacions, però també una enorme tendresa, especialment en alguna escena tractada amb força sensibilitat en escenes de sexe explícit, on actuen despullats íntegrament.

Ens va impactar l’escenografia de l’escultor Martí Baltà, basada en unes simples estructures metàl·liques, que es van transformant a mesura que la representació avança; aquesta transformació en aquest cas és absolutament manual, ja que són els mateixos actors que realitzen totes les manipulacions de la mateixa.

Curiosament, l’obra ens ofereix un parell de desenllaços, per tal de què siguin els espectadors qui escullin segons el seu punt de vista, més o menys pessimista o esperançador.

El dia que vàrem veure la representació vaig trobar que algunes de les pauses en el desenvolupament de l’argument, van confondre força als espectadors, ja que era desconcertant aplaudir 3 o 4 cops, creient que l’obra havia finalitzat….. la direcció hauria de resoldre aquest petit entrebanc.

La proposta definitivament ens va agradar força i creiem que cal recolzar propostes com aquesta, que neixen d’un amor il·lusionat cap al TEATRE.