Tornem al Teatre Lliure de Gràcia, la sala on els “voltaires” vàrem començar a estimar el Teatre, ja fa una bona pila d’anys. Malauradament la direcció del Teatre ha fet oides sords a la nostra petició de què aquesta Sala s’anomeni ANNA LIZARAN; veiem també que l’exposició que la temporada passada presidia les dues seus del teatre i que volia retre un homenatge a aquesta actriu tan estimada a Catalunya, ja està desmuntada.

Aquest estiu va circular per les xarxes socials la notícia falsa de què per fi la sala de Gràcia tindria el nom de l’ANNA, però malauradament veiem que algú s’ho va treure de la màniga, segurament amb la pretensió de forçar a la direcció a prendre una decisió. Nosaltres no defallirem i ho continuarem demanant.

La proposta que inaugura aquesta temporada, VICTÒRIA D’ENRIC V, ja es va poder veure al Grec2014, però nosaltres no la vàrem poder veure per motius d’agenda, ja que durant els 3 dies que es va representar, vàrem escollir altres propostes.

El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi.

Un regust agredolç és el que ens ha quedat en acabar de veure aquesta representació, ja que ha estat una proposta que ens ha arribat a meravellar i deixar sense alè durant els últims 20 minuts, però que durant la primera mitja hora ens va costar molt d’entrar en matèria i en alguns moments ens va arribar a avorrir.

Segurament la meva minsa valoració global de 3 estrelles, no és deguda a la qualitat de la producció, i si al meu desinterès per la història tal com ens l’han volgut explicar, quasi sempre vista des del punt de vista dels reis, i no pas des del punt de vista del poble i dels moviments socials de cada època, com jo crec hauria de ser. Si la història fos el que fan o deixen de fer els reis, la història, quan reflecteixi l’època que ara estem vivint, deixaria de banda els moviments socials en favor d’un estat propi a Catalunya i en canvi parlaria tam sols del rei Juan Carlos o del rei Felipe VI. Aquesta visió de la història no m’ha interessat mai.

Sóc conscient que molts pensareu, que no toco gaire en afirmar que un Shakespeare no m’ha acabat d’interessar, però aquesta és la sensació que vaig viure durant una bona part de la representació.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

fotografies de Ros Ribas

M’hauria agradat molt més que en Pau Carrió hagués optat per donar una visió de l’obra de Shakespeare molt més actual, i quan dic això, no em refereixo a l’impacte visual d’una posada en escena que ja he comentat és extraordinària, que arriba a sublim durant els últims 20 minuts. Em refereixo més aviat a què m’hauria agradat que adaptes la seva visió precisament al que diu el programa de mà i que després no es veu reflectit a l’escenari….

Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres?

Pel que fa a les interpretacions, força be en general, ja que es tracta d’una actuació coral en tota regla i tots els membres de la jove Kompanyia es deixen la pell a l’escenari; així i tot m’agradaria destacar l’actuació de David Verdaguer, gairebé protagonista (sense ser-ho) amb moments màgics com quan canta assegut a terra, minuts abans de la batalla… i evidentment, per descomptat, Pol López, que aprofita el paper principal d’Enric V, per tornar a demostrar la seva vàlua, encara que no supera l’impacte que va deixar als espectadors amb el seu “Ivan i els gossos”, el millor que l’hem vist fer fins ara.

Cal valorar també a Pau Carrió, que a més de ser el director i adaptador de l’obra, actua en directe fent d’una mena de narrador i a sobre de tot això interpreta la música en directe.

Per altra banda, és important també valorar el que diverses persones i en directe toquin instruments musicals i que tots els actors a l’última escena, arribin a cantar i ens posin la pell de gallina. El treball d’il·luminació, és importantíssim en aquesta producció i sense ella, l’espectacle no arribaria al clímax que ara aconsegueix.

Encara que la meva valoració no és gaire alta, segurament deguda a qüestions de gustos personals i historicistes …. para gustos colores … crec que els últims 20 minuts compensen de sobre aguantar assegut en les incomodíssimes cadires de plàstic dur de la Sala, ja que l’escena de la batalla, potser es tracta d’un dels moments més espectaculars i més ben resolts en Teatre que he vist al llarg de la meva vida.

Encara que únicament sigui per aquest final absolutament extraordinari, paga la pena apropar-se de nou al Teatre Lliure de Gràcia.

VICTÒRIA D’ENRIC V de WILLIAM SHAKESPEARE

versió i direcció PAU CARRIÓ