Abans de vacances ja en teníem ganes de veure aquesta proposta, AL GALOP,  però per motius d’agenda vàrem perdre l’oportunitat de fer-ho. Fa unes setmanes l’han tornat a reposar per la bona acollida que va tenir i en el mateix teatre Akadèmia; gairebé ens la tornem a perdre, ja que aquest cap de setmana es representen les ultimes funcions.

A galop ens proposa reviure els records de la vida de Diana Vreeland, columnista i editora de la secció de moda de revistes com Harper’s Bazaar i Vogue, en la qual ella mateixa se’ns ofereix com cicerone narratiu.

L’obra dóna inici amb el retorn de la protagonista d’un llarg viatge per Europa, després d’haver estat acomiadada com a redactora en cap de la revista Vogue. Diana està preparant un important sopar amb amics i coneguts per a aquesta mateixa nit, en la qual vol donar una última empenta a la seva carrera professional. Tot i això aprofita una estona, per compartir una mica de temps amb els espectadors a la sala del seu pis a Nova York, i ens explica una mica la seva vida, quan aquesta està abocada a una decadència, que ella no vol acceptar de cap de les maneres.

Un cop l’hem vista, potser el text és el que menys ens ha aportat de tot plegat, ja que tracta temes que ens cauen molt lluny del nostre entorn i de la nostra classe social. És interessant des del punt de vista que et deixa penetrar una mica en mons desconeguts de luxe extrem, de moda, de sofisticació, en una època passada i llunyana. Crec però, que té quelcom especial que t’atrau, perquè veus un esser humà que desesperadament vol aparentar pertànyer encara a una classe social a la qual econòmicament està abocada a sortir ràpidament, ja que ha entrat de ple a la seva decadència laboral, social, econòmica i física. A la fi, és una persona com tothom, a la que abandonen fins i tot els “amics” més propers.

Però així i tot ens va agradar força la producció en el seu conjunt, començant per la direcció molt encertada de Guido Torlonia, que també l’ha dirigida a molts teatres d’Europa ja fa uns quants anys.

És de destacar el bon gust de l’espai escènic i del vestuari, amb uns vermells esclatants i uns entapissats combinats a la perfecció amb un munt de flors tant en els teixits com les de debò, disposades estratègicament en diversos gerros; cortinatges, sofàs, estora i fins i tot la finestra està pensada per impactar als ulls dels espectadors; a través d’aquesta última es poden veure imatges que es van projectant a mesura que la protagonista ens explica detalls de l’època en la qual viu, a través de la política, la moda, la música el cinema de llavors. Cal afegir una molt bona il·luminació que és un altre protagonista important de tot plegat.

Però evidentment, no cal dir-ho que tractant-se d’un monòleg, la protagonista te el pes més important de tota la representació, almenys de cara al públic; aquí com us podeu imaginar, la nostra Carme Elias, agafa el bou per les banyes i entra de ple en el personatge i aconsegueix deixar bocabadats als espectadors. Estem segurs de què l’èxit d’aquesta producció és degut quasi en la seva totalitat a la gran interpretació, que ens regala a la gent que estimem el Teatre. Acabes pensant gairebé que el paper estava escrit per ella i és que costa pensar en una altra actriu que el pugui fer millor.

Autors: Mark Hampton i Mary Louise Wilson

Traducció: Joan Sellent

Direcció: Guido Torlonia

Interpretació: Carme Elias –  Veu en off: Elsa Peretti

Escenografia: Ramon B. Ivars / Vestuari: Andrés Andreu / il·luminació: David Bofarull / Caracterització: Eva Fernández / Fotografia: David Ruano /Joies: Kenneth J. Lane / Ajudant de direcció: Javier López /Ajudants d’escenografia: Marta Olivella i Macià Garcias