Aquesta proposta agosarada, no és apta per tothom; ens va recordar el molt enyorat cicle “Radicals” que a l’època daurada de Àlex Rigola teníem la sort de gaudir al Teatre Lliure. Tornem al Tantarantana per tal de veure un altra producció que han inclòs dins del “cinquè cicle de Companyies en xarxa“.
La companyia gallega Borja Fernández, ens dóna una enorme lliçó de Teatre en un espai de temps inferior a una hora de duració, fent us de moltes de les arts que es poden combinar a sobre d’un escenari, com són el teatre de text, la música contemporània i la de Monteverdi interpretada al Banjo, l’òpera de Bartók, la dansa, la pallassada esperpèntica, l’acrobàcia més espectacular i la més subtil, la mímica, i el teatre d’objectes…. i segurament alguna disciplina artística mes que m’oblido en el moment d’escriure la nostra crònica.
BARBAZUL, Bluebeard, Barbableue… és un clàssic amb majúscules, revisitat, reintepretat i remuntat incomptables vegades a través dels diferents gèneres artístics. Obres mestres del cinema (La vuitena dona de Barbablava, d’Ernst Lubisch), de la música (l’opereta còmica d’Offenbach, l’òpera Barba Blava de Bartók,) i de les arts escèniques (Bluebeard de Pina Bausch), conviuen amb milions de versions més o menys lliures del horripilant conte, basat en un encara més fosc i interessantíssim personatge històric, Gilles de Rais.
Mònica de Nut, cantant d’òpera (soprano), de jazz i de cançó d’arrel gallega ha col·laborat en aquest espectacle amb un actor multidisciplinari, en Borja Fernández; ells dos utilitzant el millor d’ells, per tal d’explicar-nos la història prou coneguda de Barbablava i d’una manera que ningú encara ho havia fet.
És veritat que l’espectador al principi el sorprèn molt veure el que sembla un espectacle passat de voltes i esperpèntic; però a poc a poc t’adones que tot el que passa a l’escenari, té un sentit, des de la música interpretada en directe utilitzant un petit òrgan electrònic, o un banjo ….. fins al teatre físic esgotador d’en Borja, que deixa a l’espectador esgotat, tan sols de veure com es belluga i com a poc a poc converteix l’escenari en un camp de batalla arrasat per la seva acció brutal.
Però a mes a més de saber atrapar l’espectador gairebé des de l’inici, els dos saben canviar amb facilitat de registre en pocs segons, des d’una comicitat que aparentment voreja l’absurd d’uns pallassos, fins al drama més seriós d’una història d’un assassí brutal que utilitza el sabotatge amorós vers les seves víctimes.
L’espectacle utilitza una escenografia que a priori sembla molt senzilla i anàrquica, però que realitat, tot està mesurat al mil·límetre; després d’obrir les 7 petites portes que ens porten a un món ple de fantasia, t’adones que l’espectacle també té força sensibilitat visual, amb imatges impactants d’objectes quotidians girant al so de la música, il·luminats d’una manera gairebé màgica.
Borja Fernández ha treballat com a actor en Companyies conegudes, com Matarile, Chévere o la Fura dels Baus; també ha muntat una companyia de dansa, Belmondo, i també és conegut per la seva banda de rock, “Es un arbol”.
Es tracta d’un espectacle de petit format i amb recursos força escassos, però que passa la mà per la cara a propostes molt més costoses de teatres comercials.
Hem de felicitar de nou al director del Tantarantana, Julio Alvarez, per fer-nos arribar d’una manera força arriscada, espectacles de fora de Catalunya per tal de què almenys els molt interessats per les Arts escèniques puguin conèixer la feina de companyies que d’un altra manera no arribaríem mai a poder veure; son espectacles que es porten fins a Barcelona, tan sols per ser representats per dos o tres dies.
Llàstima que després d’aquest esforç, tan sols som asseguts a la sala, probablement una quinzena de persones, que vàrem al·lucinar d’aquesta proposta gallega.
CIA. BORJA FERNÁNDEZ (Galícia)
Direcció: Marta Pazos
Intèrprets: Mónica de Nut i Borja Fernández
Ajudant de direcció: Uxía P. Vaello / Il·luminació i escenografia: Laura Iturralde / Vestuari: Uxía P. Vaello / Sastre: Cloti Vaello / Traducció: Manolo Cortés / Coreografia: Uxía P. Vaello
