Tornar al Liceu per veure i gaudir la primera òpera de la temporada és un senyal clar que l’estiu s’ha acabat i que tornem a la vida del dia a dia; però nosaltres, aquest dia a dia, intentarem que no sigui pas rutinari, almenys a les nostres hores de lleure, després d’una jornada laboral que cada vegada se’ns fa més feixuga i que cada vegada ens omple menys….. i menys… i menys.

Avui toca una òpera “bufa” prou coneguda per nosaltres i que ens agrada molt…. IL BARBIERE DE SIVIGLIA de Gioachino Rossini. En aquesta ocasió dins del nostre abonament ens ha correspost assistir a l’última representació i amb el segon repartiment.

Va ser estrenada a Roma l’any 1816 i tan sols 2 anys després a Barcelona, però al Teatre de la Santa Creu. Aquesta òpera fa masses anys que no es representava al Liceu, cosa que no té cap lògica, ja que es tracta d’una òpera molt popular i que va tenir una gran acceptació a casa nostra; la darrera representació al Liceu ja fa 24 anys, a la temporada 1990-1991.

Molts dels nostres amics assidus a l’òpera estic segur que no estaran gens d’acord amb mi… i es posaran les mans al cap, però haig de dir que vaig gaudir moltíssim d’aquesta òpera, especialment de la seva posada en escena. L’orquestra del Liceu, sota la direcció de Giuseppe Finzi va sonar força bé, així com també el cor d’homes sota la direcció del nou director del cor, en Peter Burian.

Com ja he comentat la posada en escena de Joan Font (Comediants) em va agradar moltíssim i en bona part és el causant de la nostra alta valoració de 4 estrelles. L’òpera a més d’una bona música i d’unes bones veus, és també un espectacle que ha d’entrar pels ulls… i aquí ho han aconseguit al 100%, amb aquesta proposta imaginativa, farcida de fantasia i moviment, absolutament trencadora amb tot el que fins ara s’havia vist, ajudat per un vestuari esclatant de colors vius, que li dóna a tot plegat un caràcter naïf, que a mi em va atrapar des del primer moment.

Il Barbiere di Siviglia – Liceu – fotografia d’Antoni Bofill

Aspectes tan criticats com l’enorme piano al mig de l’escenari, que es converteix en góndola, o la làmpada que l’utilitzen en una mena de gronxador, no em van distreure en absolut de la música; al contrari, li van donar vida i tocs que sorprenen favorablement; crec que és absurd voler que sempre es representi de la mateixa forma i seguint les pautes clàssiques de tal com es va representar en el seu moment. El Teatre és creació continua i és bo per l’art escènic, intentar innovar sempre i no representar de la mateixa manera una determinada obra, sigui una òpera o una obra de text.

Il Barbiere di Siviglia – Liceu – fotografia d’Antoni Bofill

Respecte a les veus solistes d’aquest repartiment, considerem que en general van ser força dignes i a nosaltres ens van agradar, tot i saber que no es tractaven de primeres figures a les quals estem acostumats a veure en aquest Teatre.

A destacar un magnífic “Figaro” en mans del baríton belga Lionel Lhote, així com també una molt digne “Rosina”, interpretada per Ketevan Kemoklidze; crec que és mereixedor de reconeixement també el “Basilio” del baix rus Dmitry Ulyanov.

El repartiment d’aquesta nit, es tracta del segon dels dos que s’han pogut veure a les representacions al Liceu; en cap cas, això no vol dir que tingui menys qualitat, sinó que els artistes segurament no tenen tant renom com en el primer.

Il Barbiere di Siviglia – Liceu – fotografia d’Antoni Bofill

El Comte d’Almaviva: Bogdan Mihai / Bartolo: José Fardilha / Rosina: Ketevan Kemoklidze / Figaro: Lionel Lhote / Basilio: Dmitry Ulyanov / Fiorello – Un Oficial: Manel Esteve / Berta: Marisa Martins

Direcció musical: Giuseppe Finzi

Direcció d’Escena: Joan Font – Comediants /Escenografia i vestuari: Joan Guillén / Il.luminació: Albert Faura / Coreografia: Xevi Dorca

Nova producció: Houston Grand Opera, Canadian Company, Opéra National de Bordeaux i Opera Australia

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu