Crec que mai hem patit tant per tal d’arribar a temps a una representació teatral, ja que no se’ns va ocórrer més que anar al Born amb vehicle propi, sense pensar que ja havien començat les festes de la Mercè, i de sobte el cotxe es va tornar de sobte una mena de presó de la qual no podíem sortir, ja que aparcar era en tot cas un autèntic miracle. Per sort el miracle es va realitzar i 1 minut abans de la representació aparcàvem i literalment corrent vam entrar a la Sala segons abans de començar.

No se pas si va influir l’angoixa de veure que no podíem arribar, …. o bé el maleit focus que ens enlluernava, ja que venia directe al lateral on ens havíem assegut erròniament…. el cas és que em va costar força estona asserenar-me i poder entrar en la història que ens explicava en Pep Jové.

 LA LLEGENDA DEL PIANISTA A L’OCEÀ – Novecento és el pianista més gran que mai hagi tocat sobre l’oceà. Diuen que quan toca el piano fa sortir una música meravellosa, que mai ningú no ha pogut escoltar abans.  Quan era un nadó, Novecento va ser trobat a bord d’un vaixell i, de fet, mai no ha    posat els peus a terra. Mai. I ningú no en sap la raó. Aquesta és la història de Novecento, una història inusual explicada pel seu amic, el trompetista de l’orquestra del transatlàntic. 

La història escrita pel dramaturg italià Alessandro Baricco, em va acabar atrapant i mes que per la pròpia història, (des del meu punt de vista, força inversemblant), ens va atrapar, per la manera en què està escrita i per l’enorme sensibilitat que desprèn la narració dels dos personatges principals, el mateix pianista Novecento i sobretot el relator dels fets… l’amic trompetista, que viu també uns anys tancat amb ell, dins el creuer.

Respecte a la posada en escena, força minimalista, poder massa i tot; dues petites roques a banda i banda de l’espai escènic on l’actor es pot asseure, un llençol al fons que una part d’ell serveix per projectar imatges que trenquen una mica amb la fredor excessiva de l’escenografia…. ah !!! … i una escala de pintor que no se sap pas que pinta en tot això.

Un monòleg ben modulat i molt ben interpretat per en Pep Jové, al que li fa un flac favor el vestuari que ha fet servir en quasi tota la representació, enfundat dins d’una gavardina color “merda d’oca” que no li escau gens bé i que encara li fa suar més del que ja és habitual en ell; aquest fet, el tema de la suor, arriba a ser angoixant en les distàncies curtes, ja que, si estiressis una mica el braç, podries tocar-lo…. vaig estar temptat d’aixecar-me més d’un cop per donar-li un mocador per tal de què es pogués eixugar.

No entenc pas el fet que a moltes representacions els actors tornen a fumar i a mes a més d’estar prohibit, deurien com a mínim avisar, ja que en persones que patim asma, ens provoca moments de patiment totalment innecessaris i amb unes ganes immenses de sortir de la sala com més aviat millor…. quan a mes a més, es podria simular l’acció com es fa en tota la resta de la representació….. i és que, senyors, és Teatre.

Discrepàncies d’opinió entre l’Imma i jo; a ella, pel que sembla li va agradar molt mes que a mi aquesta proposta; potser començo a estar una mica cansat de tants monòlegs seguits i encara que aquest, estaria situat dins dels millors (pel text i la interpretació), no em va acabar d’atreure la posada en escena. Així i tot em va agradar força i d’aquí la meva valoració de 3 estrelles sobre 5.