Encara que WOYZECK es tracta d’una obra de teatre considerada un clàssic i  que ja l’hem pogut veure en mes d’una ocasió, no es pas un text que m’apassioni gaire. Sense anar mes lluny, l’ultima vegada que vàrem revisar aquest text ha estat el gener passat al Teatre Tantarantana, (veieu crònica), en una producció de la Cia Iguana Teatre (illes balears), amb tan sols dos actors que interpretaven tots els papers.

La versió que aquesta vegada hem pogut veure a la Sala Beckett,  te si mes no molts mes recursos que l’anterior i sobretot es tracta d’una versió de Marc Rosich, que al mateix temps la dirigeix… i això creieu-me que es nota i molt; però també te a veure amb la interpretació que fa una bona part de la Cia. Parking Shakespeare, aquesta vegada sota cobert i lluny de les seves mítiques representacions als jardins del costat de l’estació del nord.

L’autor alemany Georg Büchner, va morir massa jove (26 anys), l’any 1836, sense poder acabar aquesta i altres obres.  Tot i això,  la seva ja mítica obra WOYZECK ha estat utilitzada per ser representada en totes les arts al abast del esser humà, una òpera de  Alban Berg, cinema en varies pel·lícules… la primera de Werner Herzog, musicals, titelles i sobretot representada en multitud de versions als escenaris teatrals de tot el mon…. el primer cop l’any 1913 al Residenztheater de Munic.

Considerat un precursor de l’expressionisme, Büchner relata en aquesta obra els efectes deshumanitzadors dels poders socials en un soldat explotat per doctors i els oficials de l’exèrcit.  Tracta sobre la corrupció vergonyosa del idealisme per les raons materialistes, i per altra banda, sobre la “perenne tragèdia de la gelosia humana”. El protagonista rep  pressions intolerables per un esser humà, que el conduiran inevitablement a la follia i al crim.

Ens va agradar molt el paper del “nen” que en aquesta versió està interpretat per un adult, que és el personatge testimoni mut de tot el que passa al seu voltant, incloent-hi la posada de banyes al seu pare per part de l’esposa de Woyzeck en mans d’un mascle “guaperes i atesteronat” que l’únic que recerca és la seva satisfacció sexual. Aquest personatge quasi sempre assegut a sobre d’un enorme “lloro” (equip portàtil de música que durant els anys 60 portaven sempre a sobre molts emigrants… molt abans d’aparèixer els smartphones actuals).

Per sobre de tothom un “actorasso” de cap a peus, en Carles Gilabert, que fa molt i molt creïble el paper principal de Woyzeck; val a dir que segurament aprimarà uns quants quilograms en cada representació, ja que es passa bona part d’ella corrents en una marató interminable a través de l’espai escènic. Únicament per veure aquesta interpretació ja paga la pena, anar a la Sala Beckett i no perdre’s una de les interpretacions que mes m’han impressionat aquests últims mesos.

Com es tracta d’un text que mai es va poder acabar d’escriure, cada adaptador li afegeix algun aspecte que la diferencia de la resta de versions. Aquí en Marc Rosich, aprofita textos escrits pel mateix autor i els intercala en la representació i fins i tot ho fa amb un informe mèdic del pare de l’autor, on s’explica l’intent de suïcidi d’una noia, empassant-se 30 agulles de cap. Personalment, encara que no em molesta pas, crec que no aporta res al text original de l’autor i potser encara el torna més confús del que ja és de per si.

La posada en escena molt senzilla, amb tan sols una nevera plena de cerveses, en un espai escènic immens amb una sortida en cada un dels extrems, per on apareix corrent el protagonista; la resta d’actors sempre estan presents a escena i quan no actuen estan en un espai enfosquit al fons; el públic assegut en dues fileres allargassades a banda i banda de l’espai escènic; aquesta solució la vaig trobar molt encertada.

Un dels aspectes que em va agradar més de l’espectacle és la selecció de músiques basades en “cançons de bressol” del cançoner alemany, que en teoria hauria de cantar la mare al seu fill per tal de què s’adormi. Moltes d’aquestes melodies són cantades en directe pels mateixos actors.

Les interpretacions molt desiguals, en les que cal destacar, primer al protagonista com ja he comentat abans (Carles Gilabert), però també a Ester Cort (Marie, l’esposa de Woyzeck), José Pedro García Balada (l’amant) i en Pep García-Pascual (el nen). La resta amb una actuació de força qualitat, però molt allunyada dels ja comentats.

Com he comentat al principi, el text d’aquesta obra no m’apassiona gaire i segurament la meva valoració està influenciada per aquest fet, encara que la producció mereixeria potser una puntuació força més alta.

Autor: Georg Büchner

Traducció, versió i direcció: Marc Rosich

Repartiment: Woyzeck: Carles Gilabert / Marie: Ester Cort / Tambor Major: José Pedro García Balada / El nen: Pep Garcia-Pascual / Andres: Adrià Díaz / Käthe: Ariadna Matas / Doctor: Santi Monreal / Capità: Ricard Sadurní

Música: Òscar Castellà / Vestuari: Laura Cabezas / Disseny d’Il·luminació: Bernat Tresserra / Imatge i vídeo: Isaías Fanlo i Playground visual moviment / Ajudant de direcció: Montse Butjosa

Cargol foll