A vegades t’ajuden a valorar, en la seva justa mesura, opinions contràries a la qualitat d’un determinat espectacle; aquesta vegada va passar exactament això, ja que un parell de dies abans d’anar a veure “DESDE BERLÍN, TRIBUTO A LOU REED”, un amic teatraire de pro, que ja l’havia vist prèviament, ens va comentar que no li havia acabat de fer el pes. Per tant, una mica decebuts per aquesta opinió ens vàrem dirigir al Teatre Romea, tenint quasi la seguretat de què seria un espectacle fallit.
Potser aquesta predisposició a què veuríem una producció que no ens agradaria, va fer que al final de l’espectacle l’Imma i jo ens miréssim amb cara d’incredulitat i al mateix temps ens vam dir l’un a l’altre…. m’ha agradat moltíssim … i ens vam posar a riure per la coincidència d’opinió i la sincronia en el moment d’expressar-ho.
Us explico això, per tal de què preneu bona nota, ja que les opinions són molt subjectives i no heu de fer massa cas a les nostres opinions escrites al Blog; cada un de nosaltres té uns interessos culturals i inclús el nostre estat d’ànim en un determinat dia, pot influir positiva o negativament en aquesta valoració.
Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed, (Ciutat de Nova York, 2 de març de 1942 – Long Island, 27 d’octubre de 2013) poeta, cantant i músic estatunidenc, considerat com una de les icones més importants del rock, que va influir de manera notable en corrents com el rock alternatiu, el glam o el punk.
Només va gaudir de l’estrellat popular internacional a principis dels anys 70. Finalment, el seu personatge fosc, portaveu d’homosexuals, travestis i sadomasoquistes, va acabar sent més reconegut a Europa que al seu país, on també es van apreciar les seves qualitats literàries.
El seu àlbum musical “Berlin”, ha estat considerat la seva obra mestra, molts anys després de la seva edició. Lou Reed va declarar ser un gran admirador de la poesia catalana del segle XX, i el 2007 va participar en una lectura de poemes a Nova York dins del marc dels actes ‘Made in Catalunya’, organitzats per l’Institut Ramon Llull.
L’àlbum “Berlín” (1973), va néixer quasi maleit, ja que es tractava d’una mena d’exorcisme musical, que treia a la llum el costat més fosc de l’home i la societat que l’envoltava. La seva cruesa va incomodar al públic i va provocar el rebuig generalitzat de la crítica; fins i tot el van arribar a acusar de què promovia la violència, el consum de drogues e inclús el suïcidi.
El text d’aquesta proposta teatral ha estat elaborat per tres dramaturgs prou coneguts: Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró; el que ens expliquen és l’història de la parella protagonista de l’àlbum “Berlín”, Caroline i Jim…. una història fosca de dues vides al marge; ell ionqui, ella prostituta, presoners d’una passió destructiva d’amor i desamor.
Borja Sitjà, actual director artístic del Teatre Romea, ha estat amic intim del recentment traspassat Lou Reed, i li ha volgut retre un homenatge; és per això que ha encarregat a Andrés Lima, que dirigeixi aquesta producció; un homenatge a aquest home tan poc conegut fora de l’ambient rocker, hi han construït des de zero un espectacle que es basa en la música de Lou, però que no arriba a ser un Musical i es decanta més aviat a ser una proposta teatral, que a mi em sembla una classe magistral de TEATRE amb majúscules. “Chapeau” per Andrés Lima.
I per aconseguir aquesta fita s’ha embolcallat amb un equip que ha col·laborat al 100% per què fos així, començant per Miguel Angel Raió i Beatriz San Juan que aconsegueixen una posada en escena extraordinària combinant una molt bona i senzilla escenografia, encara que es tracti d’un simple llit…. amb unes projeccions audiovisuals que li donen molta força a l’espectacle.
Voldria destacar una de les primeres imatges de l’espectacle que em va semblar gairebé màgic, quan els protagonistes representen una escena d’amor, els dos nuus, amb una il·luminació adequada i una forta sensibilitat dels protagonistes, que en cap cas fa que l’espectador es trobi incòmode… més aviat tot al contrari.
Les interpretacions és potser el que l’espectador valorem més, perquè són ells, els que donen la cara i la fan creïble; haig de dir que en aquest cas ens va agradar moltíssim el treball dels dos, perquè humanitzen dos personatges molt durs d’interpretar, ella, una Nathalie Poza, sense cap mena de dubte extraordinària, però encara i així, superada pel increïble treball de Pablo Derqui, que ens va deixar sense alè, en una de les interpretacions millors que l’hem vist… i ja van unes quantes.
La música sempre està present a l’espectacle, enllaunada o en directe interpretada pels dos mateixos actors, Nathalie al piano i Pablo a la guitarra.
És un espectacle que hauríeu de veure, si i si…. de debò que paga la pena, encara que no us atregui massa el personatge de Lou Reed; de fet per nosaltres també va ser el descobriment quasi total del personatge.
Tan sols em va quedar una qüestió pendent que no vaig acabar d’entendre… i no és mes que el fet que l’obra es representi en castellà; crec que es tracta simplement d’un fet econòmic i de rendibilitat perquè amb tota seguretat es veurà a la resta de l’estat. M’entristeix però, que anem cedint part del camí que ha fet el català en el tema de la Cultura teatral a casa nostre….. i sense llei Wert teatraire (que tot arribarà, si no marxem aviat)
Text: Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró
Música original: Jaume Manresa i Lou Reed
Direcció i Dramatúrgia: Andrés Lima
Repartiment: Nathalie Poza – Pablo Derqui
Espai visual: Miguel Angel Raió / Escenografia: Beatriz San Juan / Producció: Teatre Romea
Completament d’acord, amb tot lo exposat. La vaig trobar sensacional, amb unes escenes més que boniques i al mateix temps culpidores. Tant les projeccions i encara més la música són una part imprescindlible en aquesta posta en escena. La interpretació m’han agradat tots dos, però destacaria una mica més a Pablo Derqui. Recomenable de totes totes!!
No érem pas conscients de què fóssiu també aficionats “teatraires”. Ens alegrem de coincidir també, a banda de la música clàssica i l’òpera, en un altre “pota” important dins del món cultural, a casa nostre.
La veritat és que aquesta producció està molt reeixida i encara que sembla al principi una posada en escena molt bàsica, després t’adones que és d’una complexitat brutal. Bon començament de temporada pel Romea !!!
Una abraçada
Bona tarda, Voltaires,
i us desitjo un molt bona temporada nova!
Acabo de tornar del Romea de veure ‘Desde Berlín’ i tinc sentiments contradictoris. M’he decidit a a anar-hi a última hora, sobretot perquè sempre m’ha agradat Lou Reed i perquè l”Urtain’ de l’Andrés Lima em va agradar molt -i el Pablo Derqui també és un gran actor, sens dubte. M’ha sorprès trobar entrades a segona fila al mateix dia en la funció de la tarda -el dissabte-… i encara més veure iniciar l’obra amb la platea més buida que plena… I a les primeres m’he dit: “Ui, això pinta malament malament’… Però després s’ha animat, amb l’escena primera de la trobada del Jim i la Caroline… i entre pujades i baixades hem arribat al final.
Jo li posaria tres estrelles -i encara potser és massa…-. Hi ha moments potents (l’escena de l’amor que comenteu, el monòleg de Derqui-Jim sobre l’heroïna, l’escena del suicidi), la conjunció imatges de vídeo, actuació i llums té moments també bons. Ells estan fantàsctics, com dieu. Però l’obra és poca cosa en conjunt, té un fil argumental molt tènue… i té massa moments de ‘farciment’, gratuïts i clarament estirats per guanyar minuts (les voltes de Lerqui per l’escenari, el moviment final per apartar el llit i llençar les coses d’ella, els salts lents d’una a altra escena). La pretesa intensitat poètica arriba només en determinats moments…
I per mi el problema de fons és que el títol enganya. El suposat ‘Tribut a Lou Reed’ pot fer pensar a molta gent que es trobarà les cançons més famoses d’aquest autor -quan només s’escolten uns pocs fragments d’algunes de l’àlbum ‘Berlin’- , o que l’obra enfocarà les idees i la trajectòria potent d’aquest autor, quan en realitat hi ha poc de Reed i molt més de creació de Lima i companyia. M’alegra que uns amics meus estrangers -fanàtics de Lou Reed-, no arribessin a temps a veure l’obra, perquè haurien quedat francament decebuts.
Salut
Bona nit Daniel
Nosaltres també acabem d’arribar del Teatre i també amb sensacions contradictòries; l’Imma opina una cosa i jo no estic massa d’acord…. aquestes coses acostumen a passar i és normal, ja que les sensacions que rep una persona depenen també de l’ànim que cada un tingui aquell dia, del cansament o les ganes de parar atenció…i tants aspectes diferents.
Com tu molt bé dius, crec que esperaves més “Lou Reed” i al no trobar-lo t’ha decebut la història; a nosaltres en canvi partíem d’un altre punt complertament diferent, ja que no coneixíem pas l’obra de Lou Reed i tan sols ens sonava el seu nom com un músic rocker important. La història dels amors i desamors de la parella protagonista ens va interessar i mes que per la mateixa història, la manera d’explicar-la i la posada en escena; creiem que a vegades l’argument no és el més important d’una producció teatral i SI, la sensibilitat i la forma de com fer-ho ….. i sobretot la interpretació d’uns actorassos.
M’ha agradat molt veure el teu punt de vista, tan diferent de la nostra. L’important es que estem d’acord en el fet que anar el TEATRE s’ha de recolzar, si i sí.
Una abraçada