Nosaltres vàrem assistir ja a la primera gran manifestació “autoritzada“ de la Diada, després de la mort del dictador, l’any 1976….

…. i que NO es va deixar fer a la ciutat de Barcelona, però si tolerar a Sant Boi del Llobregat. D’això fa una pila d’anys i encara avui,  tinc imatges inesborrables a la memòria que no crec que arribi a oblidar mai, mentre sigui viu.

Però a partir del recurs d’inconstitucionalitat que va engegar el PP contra l’estatut d’autonomia, una vegada retallat al màxim i fins i tot quan ja estava aprovat pels parlaments de Catalunya i també pel de l’estat espanyol……i el més important ratificat pels vots dels catalans a les urnes…el tribunal “constitucional”, format per membres recusats i caducats en el seu mandat, en una maniobra vergonyant recolzada pel partit “nacionalista espanyol, hereu del franquisme”, va aconseguir anul·lar en bona part el que els catalans volíem i havíem votat…

…. i llavors es va obrir la Caixa dels trons…

A partir d’aquell moment, molts catalans, entre ells nosaltres, no creiem en els tribunals de l’estat i creiem que el pacte de convivència més o menys tolerats entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol, es va trencar i es va fer miques, per sempre mes. Des de llavors, l’independentisme a casa nostre va créixer exponencialment i any rere any el poble de Catalunya ho ha expressat cada vegada que ha estat convocat per dir-ho clar i fort……

…. i ho diem amb tota la tranquil·litat i sense pors, però sobretot pacíficament a pesar de la incomprensió, les amenaces i els insults que ens arriben de moltes parts de l’estat, del que molts, com nosaltres, ja fa temps que considerem no formem part d’ell, almenys de forma voluntària.

Per tant va ser el PP que va obrir la Caixa dels trons i més tard quan se’n va donar de la gran “cagada”, ja no va voler fer marxa enrere (segurament qüestió de testosterona)…. i va entrar en una carrera de despropòsits per intentar aturar un TSUNAMI, que li ha acabat de passar per sobre. Després va buscar el suport de l’altre gran partit majoritari a l’estat, el PSOE…. i ells van caure de quatre potes.

Cada any,i cada 11 de setembre, el poble de Catalunya demostra la seva voluntat de llibertat, la seva voluntat de deixar de pertànyer a un estat que ens ofega, perquè ens veu com un perill vers als seus plans d’uniformitat el voltant de la cultura de Castella (que no espanyola). El poble de Catalunya està fins al capdamunt d’imposicions, com si els catalans fóssim una colònia que  s’ha de sotmetre al que es decideixi des de la capital de l’estat…. i el poble de Catalunya ha dit:

…PROU, ha dit… FINS AQUÍ HEM ARRIBAT. VOLEM SER i SEREM LLIURES, per tal de decidir per nosaltres mateixos el que ens interessa com a poble sobirà, sense l’aval d’un poder que ens vol sotmetre per la força i que ens menysprea com a poble.

Ahir, 11 de setembre del 2014, crec que vaig viure un dels esdeveniments més importants de la meva vida, i ja comença a ser una mica llarga als meus 62 anys. Mai havia vist tanta il·lusió de tot un poble, tanta unió en un projecte comú, tan democràtic com el fet de poder VOTAR per veure si és realitat el que sembla és el pensament de la majoria del poble de Catalunya… ESDEVENIR UN NOU ESTAT LLIURE i SOBIRÀ.

Mai a Catalunya, a Espanya ni a Europa, s’havia vist fins al dia d’ahir una concentració de gent tan enorme, proper als 2.000.000 de persones, (un terç de tots els habitants de Catalunya)… que pacíficament i en absolut ordre demanaven al món, el suport per què Catalunya pugui esdevenir un estat, evidentment previ pas per les urnes i respectant els sentiments de la gent que no pensa exactament igual.

Ahir a la nit, quan em vaig ficar al llit, tenia tantes vivències per assimilar que no podia de cap de les maneres aclucar els ulls; semblava que el cos no em deixava fer-ho…. perquè volia que aquell 11 de setembre no finalitzes tan aviat….. crec que vaig aconseguir-ho al voltant de les tres de la matinada i avui a les 6 del matí ha sonat el despertador que m’anunciava la realitat de què havia d’anar a treballar, per seguir guanyant-me les garrofes.

Vàrem baixar caminat des de casa, al costat del pont de Vallcarca a dos quarts de 4 de la tarda i a poc a poc es va anant formant una riuada de gent que baixava des de la Plaça Lesseps pel carrer gran de Gràcia, quan els carrers encara no estaven tallats a la circulació; l’ambient era impressionant i les cares de felicitat de tothom, des dels nens més petis fins als avis, e inclús gent amb cadira de rodes, anàvem baixant fins a la zona en què ens havíem inscrit.

Pocs minuts després de les 4 ja estàvem formats, tot fent les quatre barres amb els colors de les samarretes que portàvem (grogues o vermelles) i en el nostre tram no cabia ni una agulla…. i això tenint en compte que encara faltava més d’una hora per l’hora clau…. les 17:14, punt culminant quan la senyera d’onze quilòmetres, formada per essers humans, havia d’estar ben definida.

Ahir, 11 de setembre del 2014, Va ser sense cap mena de dubte un dels dies més feliços de les nostres vides…. i puc assegurar-vos que MAI, MAI, MAI oblidarem.

Tal com deia jo mateix ahir, a la crònica que vaig escriure:

Jo, sincerament crec que NO hi ha marxa enrere, i més aviat o més tard (no massa), Catalunya esdevindrà un estat propi, vulgui o no l’estat espanyol.

Des d’aquí vull felicitar a TOTS els catalans que van participar en l’esdeveniment més massiu de la història de Catalunya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però també vull expressar el meu desencís per l’actitud “passota” de gent coneguda, inclús alguns  familiars nostres, que sembla no s’adonin del que està passant a Catalunya….. i no parlo de la gent que pensa diferent que nosaltres, a la que respecto, sinó a la gent que per comoditat no és capaç de moure ni una cella per cap ideal compartit amb la societat amb la qual conviu…., per molt gran que sigui aquest ideal.

Així i tot, crec que ho aconseguirem, segur.

!!! VISCA CATALUNYA !!!