Aquest cap de setmana hem tornat al Teatre Gaudí per tal de veure un altre producció Teatral i un altre cop felicitem a aquesta Sala, pel risc de posar en escena un text en què participen un munt de gent jove….. ni més ni menys que set actors i un músic que interpreta en directe les seves pròpies melodies.
Es tracta de SUNSET PARK, text escrit per Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947), reconegut novel·lista, poeta, guionista i director de cinema estatunidenc. Ja fa temps que l’Imma va llegir la novel·la i li va agradar molt…. i és que Paul Auster és un dels seus escriptors preferits. Aquesta va ser sens dubte, una de les raons d’anar a veure el resultat sobre l’escenari.
Quan Miles Heller ha de deixar Pilar i fugir de Florida, s’instal·la a una caseta de fusta situada a Sunset Park, al cor de NYC, ciutat de la qual ja va haver de marxar fa set anys i mig. Allà es troba amb el seu amic Bing i amb Alice i Ellen, que han decidit ocupar aquesta casa abandonada empesos per la seva precària situació laboral i personal. Miles tractarà de conviure amb ells i el seu món, mentre el record de Pilar i els fantasmes del passat que el van fer marxar de Nova York no deixen de perseguir-lo. “Sunset Park” ens parla d’un grup de joves que lluiten dia a dia per sobreviure i avançar davant d’un sistema que no els ho posa gens fàcil; “tots a tocar de la trentena, tots pobres i escanyats, tots amb talent i intel·ligència”.
Malauradament la direcció de Ivan Padilla no ens va acabar de convèncer; masses escenes entretallades… com si volgués resumir fins al límit la novel·la en escenes que semblen més aviat flaixos, que no deixen entendre massa l’argument als espectadors …… masses corredisses al voltant de l’espai central on es desenvolupa quasi tot l’argument….. la seva feina com actor, dins de la mateixa obra, segurament la vàrem valorar més positivament.
Pel que fa a les actuacions, unes millors que les altres, però considerant que molts d’ells són joves actors novells i que tan sols feia 24 hores que havien estrenat, crec que únic que els manca és una mica mes de rodatge.
L’escenografia tota a base de mobles de cartró ens va agradar força i valorem molt, també, la música en directe de Cels Campos.
Aquest cop no ens ha acabat de fer el pes la proposta i creiem sincerament que no és pas culpa del magnífic text que tenia el director al seu abast. Així i tot, creiem que és un luxe veure el treball de tanta gent jove a sobre d’un escenari i sobretot comprovar l’entusiasme que li posen al seu treball.