Jamboree Jazz és com una illa de pau al ben mig del centre de Barcelona, invadit ara ja gairebé sempre, per masses de turistes; nosaltres abans d’entrar al concert ens vam asseure a la mateixa plaça Reial per tal de fer un mos i prendre un refresc i l’espectacle de grups compactes de japonesos caminant per la plaça arribava a ser grotesc. Com es pot arribar a conèixer Barcelona caminant dins d’una massa compacte de persones de la teva mateixa cultura i escoltant per auriculars les instruccions i explicacions de les meravelles de la ciutat ??? Penso per un moment que no tenen temps ni d’asseure a una terrassa i gaudir d’uns moments a la plaça que coneixeran tan sols per les dades “vomitades” per uns auriculars.

Jamborre Jazz esta situada sota les voltes del soterrani d’un edifici vell de la Plaça Reial. Cada dia ofereixen concerts, la majoria de jazz i també de cantautors i quasi cada dia la programació és diferent per la qual cosa, quan descobreixes aquest lloc, tens el perill de caure en una mena de dependència com si és tractes d’una mena de droga, que fa que tinguis ganes de baixar les escales força sovint. Nosaltres aquesta setmana, dos cops.

Aquest passat divendres vàrem tornar de nou al Jamboree, per tal d’escoltar en directe un concert de jazz (feia moltíssim que no ho fèiem) i crec que la vam encertar de ple. Es tracta de RONALD BAKER QUARTET format en aquesta ocasió pel mateix Ronald Baker (trompeta i veu), acompanyat de Gerard Nieto (piano), Ignasi Gonzàlez (contrabaix) i Jean Pierre Derouard (bateria).

En Ronald Baker és sens dubte un dels grans trompetistes de les darreres generacions de jazz nord-americà que ha migrat fora del seu país; un bufador a l’alçada dels grans representants de l’instrument de pistons, comparat amb Freddie Hubbard, Al Jarreu, Miles Davis, George Benson, Lee Morgan i, fins i tot, Chet Baker.

Ha estat deixeble de Donald Byrd, J. J. Johnson, George Cables i John Faddis, entre d’altres. Com a sideman, ha treballat amb músics de l’alçada de Big Joe Turner, Ricky Ford, Jesse Davis o Ignasi Terraza. Com tants altres grans de la història jazz, Baker viu a París, ciutat en la qual ha dut a terme la seva carrera artística i en la qual ha presentat alguns dels seus sis CD en solitari. Fidel a la tradició, Ronald Baker canta i bufa amb una exquisida sensibilitat.

En Baker ens va deixar al·lucinats, especialment quan interpreta la seva música a la trompeta…. potser no tant quan canta, encara que no ho fa pas malament. Vàrem viure també moments màgics per les interpretacions al piano d’en Gerard Nieto, però els solos de bateria de Jean Pierre Derouard ens van deixar bocabadats i meravellats.

Nosaltres ens ho vàrem passar d’allò més bé i això de ben segur que ens animarà a baixar les escales cap al soterrani del Jamboree Jazz, molt més sovint.

Cargols “trompetes”