Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.

Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

La posada en escena amb l’escenari al mig de la sala i el públic  a les dues bandes, cada cop m’agrada mes; estar a la mateixa alçada que els actors i a la fila 1, a “tocar” dels actors, es per mi tot un privilegi impagable, i si es en el entorn màgic del Romea, ja no us vull ni explicar.

La solució escènica d’una primera part on es presenten els personatges amb els seus problemes, ja em va agradar molt….  un restaurant a la planta baixa amb dos espai, la cuina i el menjador separat per una paret fictícia, ens mostra accions diferents amb les que cada una d’elles necessita la seva “intimitat”….. genial !!!; però,  la transformació en soterrani del mateix espai, a vista del públic i realitzada pels mateixos actors, es ja per posar-hi “nota”. La taula de joc, que gira lentament per tal de veure les expressions de tots els actors, es ja una solució molt utilitzada, però en aquest cas molt efectiva. 

Les dues escenografies estan molt ben treballades i aconseguides, i això amb públic a dues bandes es per treure’s el barret davant del seu responsable Sebastià Brossa.

Agraeixo molt que no s’incorpori un descans entre les dues parts, perquè moltes vegades l’únic que fa es allargassar el temps de durada d’un espectacle i el pitjor es que després del descans, passa una bona estona, per tal de que tornis en situació d’atenció màxima. 

Al hora de valorar les actuacions, aquesta vegada tinc que felicitar a tots 6 actors al mateix temps, perquè cada un d’ells ens fa viure el seu personatge de forma absolutament natural, i aconsegueixen que ens ho creiem tot des de l’inici; una de les coses mes meravelloses i difícils d’aconseguir al Teatre. Un Ramón Madaula, que se surt, interpretant el pare, d’una manera brutal,… un Marc Rodriguez  que aprofita  fins al límit… (i mes enllà), el regal de paper,( potser el mes agraït de tots) … que li ha atorgat el director, …un Joan Carreras que faci el que faci, toqui el que toqui,  ho “clava” a la perfecció ( per mi, un dels grans de l’escena a casa nostre)….. un Andreu Benito en el paper de dolent de la pel·lícula, paper que borda amb fils d’or, però en el que està poder massa classificat en papers semblants d’altres produccions….. i també uns magnífics Andrew Tarbet  i Oriol Vila, aquest últim en el paper de fill, un dels papers importants de LA PARTIDA.

Espectacle absolutament “rodó” i que m’atreveixo a recomanar …. SI i SI,  a tota mena d’espectadors.  Estarà al Teatre Romea fins al 3 d’agost i no m’estranyaria gens que es tornes a representar de nou a la temporada vinent.

No us la perdeu !!! 

AUTORIA: Patrick Marber

DIRECCIÓ: Julio Manrique

INTÈRPRETS: Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila

ADAPTACIÓ: Cristina Genebat / AJUDANT DE DIRECCIÓ: Marc Artigau / ESCENOGRAFIA: Sebastià Brossa / VESTUARI: Maria Armengol / DISSENY D’IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura / DISSENY DE SO: Ramon Ciércoles

_____________________________________________________________________________

– Teatre Romea– Preu 27 € – (preu pagat: 18,20 € – oferta anticipada)

_____________________________________________________________________________