Per fi l’autèntica inauguració del GREC2014. La inauguració que els teatraires i la gent que estimem la CULTURA, estàvem esperant.

Curiosament les multituds d’autoritats del dia anterior…. avui desaparegudes, i això que se sabia a priori que amb moltes probabilitats aquesta representació marcarà amb lletres d’or aquest GREC2014; potser es que a aquestes autoritats l’únic que els interessa es fer acte de presencia i que se’ls vegi en un acte cultural, que sempre dona catxet …. i fer relacions amb d’altres de la seva estirp, però no els interessa pas assistir a una obra de teatre en llengua original sobre titulada…. per molt renom que tingui la Companyia de teatre neerlandesa.   Llegir 4 hores, per aquest tipus de gent, es massa feina…. i es que clar, deuríem d’entendre que no estan acostumats a treballar massa.

A la temporada passada, dins del Grec 2013 ja van donar la campanada aquesta companyia neerlandesa, Toneelgroep Amsterdam, amb l’extraordinari espectacle TRAGÈDIES ROMANES, que ens va deixar, a tots els que vàrem tenir la sort de veure’ls, absolutament enamorats de la seva tasca. (veure la crònica)

Ara ens porten una nova producció, aquesta vegada una obra escrita a l’any 1943 per l’autora russa  Ayn Rand (1905-1982) ….  THE FOUNTAINHEAD (La Deu), que va ser estrenada a holanda fa poques setmanes i que viatjarà al Festival de Teatre d’Avinyó els pròxims dies; d’aquesta novel.la es va arribar a fer fins i tot una pel·lícula, EL MANANTIAL, va ser el títol a l’estat espanyol, protagonitzada per Gary Cooper i Patricia Neal. Us deixo un enllaç per si voleu veure-la …

Sembla ser, per les poques critiques que he pogut llegir, que el text (millor dit… l’argument) d’aquesta obra, no ha acabat de fer el pes a aquests opinadors; potser esperaven una segona part de Tragèdies Romanes, amb mes sang i fetge de emperadors romans.  A mi, ja m’ha estat be que escollissin un text mes actual i tan complex com aquest que toca tants aspectes de la nostra societat… i … SI, a mi si m’ha captivat aquest argument i molt;  m’ha interessat des de la primera escena,  de les quatre parts que es divideix la representació, amb una durada aproximada de quatre hores, incloent un entreacte.   Tragèdies Romanes es irrepetible, si… però no ens podem quedar aturats en aquell moment, segurament “màgic”, i a mi m’agrada que aquest grup de gent torni a investigar en l’art de presentar a escena  un text interesant.

Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat?

Una història complexa, que reivindica el treball ben fet i sempre des de l’òptica de com t’agradaria fer-ho, que no pas del que demanda del mercat o els interessos econòmics que existeixen darrere de tot plegat. En aquest cas enfronta dos arquitectes amb visions diferents de la vida i del treball, un d’ells que l’únic que recerca és pujar en l’escalafó per aconseguir més poder, fama i riquesa… l’altre en canvi, un idealista que no permet que els seus responsables prostitueixin les seves idees i que és capaç d’abandonar un bon lloc de treball, que fer la feina com no desitjaria. Un enfrontament entre dos modes de veure l’art (classicisme o modernitat) i dos modes de viure la vida, també en el terreny personal. La lluita de l’individualisme més brutal en contra del de la recerca del bé per la col·lectivitat.

Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia. 

Però també ens parla de molts altres temes, com la manipulació del poble a través de la premsa groga, amb obscurs interessos…. i evidentment ens parla de l’amor, però no des del punt de vista amable de la tendresa, sinó com el de la possessió física de l’altre o com simple eina per escalar un escalafó dins la societat…. i ens parla de sexe, de dominació… de violació fins i tot… i de desig sadomasoquista…. d’una classe d’amor que arriba fins a la mateixa autodestrucció com ésser humà.

Però independentment del text escollit, dels que hem vist la representació, en el que si tots estem d’acord, és en valorar al màxim el muntatge i la posada en escena, i es que ens ha tornat a deixar sense alè. Un altra vegada gaudim d’un espai lluminós i obert, immens, on podem veure la representació e imaginar diversos espais al mateix temps… però alhora podem veure els tècnics treballar davant dels nostres ulls, els músics interpretant la banda sonora de l’espectacle, a base de percussió, piano i música de jazz. L’escenografia va canviant constantment… primer ens mostra dos estudis paral·lels d’arquitectura, per passar a ser una sala de judicis, un dormitori on veiem sexe explicit… o una rotativa de premsa.

Pantalles amb imatges de gran qualitat on veiem com realitzen els dibuixos dels edificis, on tot sembla real i no simulat…. amb una tècnica perfecte que enganya a l’espectador en fer-li creuer que els dibuixos es fan en rigorós directe. Pantalles per plantejar primers plànols com si és tractes d’una pel·lícula…. i també enormes pantalles on veiem vistes espectaculars vistes de Manhattan… o una espectacular explosió d’un edifici que sembla impossible poder representar-la a dalt d’un escenari.

A més de tot això podem gaudir d’unes interpretacions increïblement bones, quan els ulls ens permeten descansar una mica de tanta lectura precipitada….. i quan parlo d’excel·lents actuacions, parlo de totes elles, tant de les dels actors principals, com les dels papers secundaris.

No m’atreveixo a comparar aquesta obra amb Tragèdies romanes, perquè són absolutament diferents; crec que no es deuria caure en el parany de fer-ho. El que si us puc dir, que tornem a estar davant d’un altre obre mestre de com fer bon TEATRE amb majúscules i exclamacions.

Absolutament recomanable. Imperdonable que us la deixeu perdre.

Autora: Ayn Rand  / Direcció: Ivo van Hove / Traducció: Maria Rossich /  Versió  i Adaptació: Koen Tachelet / Dramatúrgia: Peter van Kraaij

 Intèrprets: Ramsey Nasr, Aus Greidanus jr., Bart Slegers, Hans Kesting, Halina Reijn, Hugo Koolschijn, Frieda Pittoors, Tamar van den Dop, Robert de Hoog

Composició musical: Eric Sleichim / Interpretació musical: Yves Goemaere, Hannes Nieuwlaet i Christiaan Saris / Escenografia i disseny d’il·luminació: Jan Versweyveld / Vestuari: An d’Huys /Vídeo: Tal Yarden

_____________________________________________________________________________

– Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver   – Preu 32 € – (preu pagat: 25,60 € – carnet biblioteques)

_____________________________________________________________________________

dos cargols enfrontats